Ostres -podríem dir- els “mestres d’energia” que esmenta Jordi Pujol a la “Carta al Senyor X” recuperada per Joan Safont per a l’edició de 2023 del llibre Des dels turons a l’altra banda del riu, entre l’acció i l’esperança (Comanegra, 2023), que du com a subtítol Escrits de presó, 1961-1962, edició i introducció de Joan Safont. Molt punyent -i polèmic- també el comentari que en fa Josep Maria Ruiz Simon, professor de la Universitat de Girona, a La Vanguardia, del 7 de febrer de 2023, “Los chóferes de los emboscados”.
Cal anar a pams. Cal situar les coses en el seu context. Cal mirar d’entendre, de comprendre. I després traure conclusions. Millor això que no el procés invers. Ruiz Simon apunta que en l’original de la “Carta al Senyor X” hi havia a la llista “de mestres d’energia” també D’Annunzio i Ezra Pound, a més de Knut Hamsun. Només aquest darrer romania a la llista de l’edició del 2023, on diu:
“Tinc embastat (mentalment) un estudi sobre els homes que en la literatura i la filosofia han conduït la moderna reacció espiritualista i antimediocre. Comprén Bergson, Boutroux, Péguy, St.-Exupéry, Nazim Hikmet, Faulkner, Kazantzaki, Van der Meersch, Steinbeck, Ernst Jünger, Malraux, Brecht, Hamsun, Fallada, Hemingway. I com a contrapunt, o com a saludable advertència, Sinclair Lewis.” (Edició 2023, p. 141).
D’Annunzio i Ezra Pound, feixistes estentoris, havien caigut de la llista. I tanmateix, hi podrien ser. D’Annunzio declamava, cantava el patriotisme i la força de la joventut. Un inconscient perillós... Per la seua banda, Pound, estrafolari, confonia unes coses i altres, incloïa bagatel·les xineses, però admirava el Duce. Tots dos veneraven els esperits forts, la poesia afirmativa, el masclisme, la irracionalitat. Pur feixisme cultural, a la fi. Però seductors per a ments poc informades, encara avui. Els seus llibres es reediten. De Pound, els Cantos pisans, en magnífica traducció al català de Francesc Parcerisas (Adesiara, 2006) per exemple. Ezra Pound era un feixista, antisemita, brutalment antijueu, jutjat per alta traïció al seu país, els Estats Units. En va ser secretari personal Juan Antonio Masoliver, que ara recuperen alguns -escassament avisats- a Barcelona.
Però què direm de la llista evocada? Només que revela la gran confusió d’un jove catòlic inquiet a l’alçada dels primers anys seixanta. Que havia actuat i meditat al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta. Que pertanyia a un determinat estrat social, benestant. Però que es va revoltar amb les eines i el marc cultural que tenia a la mà. Ull! Es va revoltar contra el franquisme, que era una dictadura feixista. Si per feixisme entenem una cosa complexa i barrejada, no un tipus ideal weberià. Era així, complex i mutant. Però feixista. I Jordi Pujol es va revoltar.
No com altres, podríem dir, que no varen moure ni un dit. Pujol va fer activisme, se la va jugar, el van detindre i torturar. Un respecte, doncs. No li busquem genealogies feixistes. Als anys cinquanta la confusió era gran i els referents, difuminats o perduts. Uns eren falangistes com Manuel Sacristán, que després seria un dirigent comunista i un marxista de gran nivell i honestedat contrastada. Pujol es movia en ambients catòlics. Influït per un militantisme metafísic i fins i tot militarista, com el de Joan Sales i el grup dels Quadern de l’exili. La tirada ver Péguy i St-Exupéry anava per ací... Tots anaven a la cerca d’alguna cosa, existencial, autèntica, com el Raimon de les primeres cançons, més aviat metafísiques, que cercava la llum, Déu, l’amor contra la mort, coses així.
La llista reproduïda és heterogènia, i només apunta a la gran confusió mental regnant, perquè inclou un filòsof jueu paradoxal i encara molt suggeridor com Henri Bergson, un gran escriptor com Faulkner, un cristià excitat i rebel com Kazantzaki, un marxista i comunista com Brecht, un revolucionari com Nazim Hikmet, un individualista com Hemingway, un crític radical com Hans Fallada... També inclou lectures corrents en aquell temps -que publicava l’editor Janés- com Maxence van der Meersch (Cuerpos y almas) o Steinbeck. I un esperit rebel com André Malraux, que alguns consideren més aviat un tarambana, però que no dubtava a passar a l’acció, com Saint Exupéry. I per descomptat, Knut Hamsun i Ernst Jünger. Hamsun era un narrador hàbil que embolicava la troca, i amagava el seu nucli feixista que el duria a ser col·laboracionista dels nazis en la Segona Guerra Mundial a la seua Noruega natal. El teòric de la literatura de l’Escola de Frankfurt Leo Löwenthal el va clissar molt bé ja als anys trenta, en textos que es troben a hores d’ara en català (al volum Escrits contra el feixisme, capítol “Knut Hamsun -1937”, Tres i Quatre, 2021). L’exaltació de l’heroi individual enfront de la natura grandiosa, de la força, de la lluita contra la mediocritat ambient, tot això podia seduir, però no enganyar als esperits avisats. Ara bé, demanar-li tanta precisió conceptual al jove Pujol d’aquell temps, potser és excessiu. Ernst Jünger és un cas més envitricollat. Conec gent molt d’esquerres que -encara!- l’admira. A mi em fa feredat. Hitler el tenia en gran estima. No fou un nazi al cent per cent, perquè era massa aristocratitzant, però a tots els efectes fou un precursor i beneficiari del règim més bàrbar i assassí de la modernitat.
Mai no es farà prou per desvelar les arrels del feixisme en la cultura contemporània. Ni per denunciar genealogies i herències malament assumides, negades però incorporades. Ara bé, no crec que siga el cas de Jordi Pujol. La confusió d’aquells estudiants que es rebel·laven primerencament contra la dictadura, amb les eines que tenien a l’abast, era gran. Com la dels qui poc després farien el mateix, amb recurs al pensament de Lenin, Stalin i Mao Tse Tung, per exemple...
L’esclariment de la consciència democràtica profunda a Catalunya i Espanya no ha estat gens fàcil. Diríem que a la fi s’ha fet una certa claredat, sempre provisional (que ens exigeix estar a l’aguait). Autors i protagonistes tan diferents com Solé Tura, Ridruejo, Aranguren, Ruiz Jiménez, Peces Barba, Isidre Molas, Javier Pradera, Joan Raventós, Joan Fuster, Vicent Ventura, Ernest Lluch, Roca Junyent, Herrero de Miñón, Tomás y Valiente, Rubert de Ventós o Josep Ramoneda -una llista tan heteròclita com la del jove Pujol- en donen testimoni. Per cert, una llista que ha d’incloure, per justícia, Jordi Pujol.
0