Hem d’acostar-nos més a Mallorca

Faríem bé d’acostar-nos més a Mallorca i a les Illes Balears en general. Parafrasejant Josep Pla (que es referia a la relació de Catalunya amb el País Valencià), “hem d’acostar-nos més a Mallorca”... Per moltes raons. Tenim problemes molt semblants de base econòmica -de model econòmic- i també d’altres, molt relacionats, com l’allau turística. D’insuficiència nacional i manca de força suficient per a condicionar la política de l’Estat, o d’influir-hi. De relació amb el centre neuràlgic de la cultura -l’espai cultural i lingüístic- que compartim, Catalunya en general i sobretot, Barcelona i l’Àrea Metropolitana.

Tenim en comú també, per cert, la problemàtica dels “temibles” Països Catalans, sí. Que si un dia s’unien farien tremolar l’edifici desigual, desequilibrat, ineficient, de l’Espanya castellana -que inclou tothora Galícia i pacta qual cal amb l’antic Senyoriu de Biscaia (part de la Corona de Castella). L’Espanya imaginada pels liberals del XIX, per la Generació del 98, pel filòsof madrileny Ortega y Gasset, el general Miguel Primo de Rivera -dictador a Espanya entre 1923 i 1930- i els seus acòlits i successors, gens innocus, perquè incloïen els militars africanistes, i entre ells aquell individu, “Franquito” (com li deien per la baixa estatura), avesats a la massacre i la barbàrie... Però alerta! Perquè la malvestat subsegüent, que comportà milers d’injustícies, morts i repressió -i assassinats com els del rector Peset a València i Aurora Picornell o Emili Darder (el darrer alcalde republicà de Palma) a Mallorca- no fou de cap manera  aliena a les nostres elits benestants, benpensants i respectables respectives. Més aviat, al contrari.

Alguns punts en comú, per cert, seria millor oblidar-los, com ara la trajectòria de l’antic president del Govern Balear (del PP) Jaume Matas, que va estudiar Econòmiques a València, i fou amic de Zaplana, i hi va importar la desimboltura corrupta dels grans projectes i els focs artificials (en deien “valencianització de les Balears”, quina vergonya) fins que acabà -com Zaplana- davant els tribunals i a la garjola.

Tenim lligams històrics i de present. I de futur. Molts problemes compartits, i proximitat. Per exemple, una gran part dels subministraments bàsics a Eivissa (també a Mallorca) ixen del port de València. El mega-turisme, la gran plaga del segle XXI, ens afecta igualment, així com el declivi semblant de la llengua i la cultura pròpies. Figures tan importants com el filòleg Miquel Dolç o el geògraf Vicenç Rosselló i Verger, puntals de la cultura valenciana, vingueren providencialment de Mallorca a València. Manuel Sanchis Guarner estigué confinat a Mallorca quan va eixir de la presó, i hi va ser un factor cultural de primer ordre. Joan Fuster va publicar a Mallorca (a l’editorial Moll), als anys cinquanta, els seus primers llibres: La poesia catalana, El descrèdit de la realitat, Judicis finals...

Mallorca -les Illes, en general- és terra de minories actives i vibrants, d’alt nivell creatiu, però amb una inserció social feble. Com al País Valencià. Ara “el marxisme” no té bona premsa, certament, però potser podria ajudar a explicar la situació. Una burgesia benestant i turística lligada a l’Estat. Unes classes populars (en part immigrades) dependents de la legislació laboral de l’Estat i de l’eventual estat del benestar... I entremig un estrat social lletraferit, de professors, de professionals, de capes mitjanes, d’arrelament local, d’orígens populars i pagesos, per cert (precaris i no gens burgesos!), que preserva i reivindica -amb tota la raó- la tradició de la història, la llengua i la cultura pròpies... Potser és més complex, ho admet. Però una mica, per ací va la cosa. Voler preservar (i potenciar) la identitat d’un poble... qui s’hi pot oposar? Només des d’actituds que es poden definir com a imperialistes o supremacistes en aquest cas castellanocèntriques, d’una visceralitat que fa mal de veure i de patir. Mallorca, València, tant se val. O Catalunya: son molts a Espanya els qui no se n’adonen que hi ha realitats que venen de lluny i que no es poden esborrar “de un plumazo”. Això ja s’ha intentat, i no ha funcionat.

Entre Mallorca i València hi ha proximitat i distància. La mar. L’aïllament. La parla -tot i que alguns parlars valencians -com en pobles de l’Alcalatén que he conegut- son tan difícils d’entendre a la primera (per a un foraster) com la parla col·loquial i intragrup dels mallorquins... Tot és molt relatiu. Als quinze minuts enxampes la música de la parla mallorquina i no hi ha cap problema. Per cert, els alemanys del nord i del sud -si no tingueren el Hochdeutsch, definit per la Bíblia de Luter, els escriptors i l’escola- no s’entendrien entre ells. Molt menys que entre nosaltres!

Però ara volia comentar dos llibres que han aparegut recentment a la fabulosa editorial Lleonard Muntaner, que practica el rigor i una obertura mental i cultural saludable. I que sap confeccionar llibres amb gust estètic i una cura inequívoca, ara de la mà de Maria Muntaner. A la col·lecció L’Arjau s’han publicat aquests darrers mesos del 2022 els volums de Sebastià Frau De la nació a l’estat. El conflicte Espanya/Catalunya i de Damià Pons La cultura a Mallorca. Estudis, semblances, reflexions.

El llibre del jurista Sebastià Frau és una anàlisi competent del contenciós en els seus aspectes jurídics i de dret internacional. Interessant que des de fora de Catalunya s’analitze a fons i amb coneixement de causa un conflicte que ha marcat la història de l’Espanya moderna i contemporània, i que encara dura. En aquestes pàgines, hi compareixen tots els temes determinants: la llei, la constitució, els drets bàsics, els requisits de la democràcia, la diferència entre nació i estat, l’expressió de la voluntat col·lectiva, les insuficiències del pacte constitucional vigent, el paper del Tribunal Constitucional espanyol com a detonant d’un conflicte perdurable que ens desestabilitza... Una gran aportació, serena i competent. No serà llegida ni valorada Espanya endins, per descomptat. Però en l’àrea catalana hauria de ser tinguda en compte. El sentit comú i el rigor jurídic de Sebastià Frau faria aterrar a uns i altres. El cas català -que s’ha mirat amb respecte i alhora amb neguit des de l’entorn pròxim catalanoparlant- no està ni de bon tros resolt. Només una combinació de realisme i imaginació podria aportar-hi alguna cosa positiva. La història ensenya, si ensenya res, que voler esborrar Catalunya no condueix enlloc (ho varen intentar els generals Primo de Rivera i Franco), però que fer abstracció de les realitats i la correlació de forces -tirar pel dret- tampoc... Un llibre important, en tot cas, en el qual la reflexió sobre la Democràcia és un element bàsic. Perquè la “democràcia” -en situacions plurinacionals- pot ser també tirànica, com deia Isaiah Berlin. Una qüestió complexa, que mereix reflexió i voluntat d’esmena...

Per la seua banda, Damià Pons, un homenot de Mallorca, filòleg i historiador, ex conseller de Cultura del Govern Balear, autor d’un seguit d’obres d’història cultural imprescindibles, aporta al seu llibre una guia històrica i actual de la cultura a Mallorca que llegim amb un cert apassionament: les seues devocions, com Miquel dels S. Oliver, la complexa història de la Renaixença a les Illes, Ramon Llull, Josep Massot i Muntaner, Joaquim Molas, Jordi Carbonell, Joan F. Mira, Isidor Marí... I un conjunt de reflexions personals sobre el present i el futur de la cultura a Mallorca en el marc de l’àrea lingüística compartida, amb realisme i amb una gran ambició alhora.

Perquè això caracteritza el tarannà i la proposta política-cultural de Damià Pons, un factor molt actiu de la cultura i la política a Mallorca durant dècades... Partir de la realitat per a transformar-la sense pretendre forçar-la, sense cercar dreceres que menen a atzucacs, perquè això és sempre contraproduent. Mallorquinisme polític, catalanisme cultural, horitzons oberts. Una mentalitat europea i democràtica sense complexos. Són més de 300 pàgines ben pastades, una aportació absolutament considerable, que ens serveix d’estímul per a repensar-nos també més enllà de Mallorca.