Benvingut, Mister clima!

“Sembla un home molt major amb un futur brillant”, va escriure Greta Thunberg amb tota la ironia sobre una fotografia de Donald Trump en el moment d’abandonar la Casa Blanca. La jove activista climàtica sueca retornava així, via xarxes socials, la burla que l’expresident americà li va llançar a la fi del 2019 quan va publicar una foto d’ella amb el nas arrufat en el seu compte de Twitter acompanyada de la frase: “Sembla una xica jove amb un futur brillant”.

Mentre la impulsora del moviment Fridays for Future donava una galtada digital a Trump, el nou president, Joe Biden, s’asseia en el despatx oval per signar una sèrie d’ordres executives entre les quals destacaven, com és lògic, les relacionades amb la pandèmia de COVID-19 i la recuperació de la crisi generada per aquesta, però també el retorn dels Estats Units a l’Acord de París contra el canvi climàtic, del qual Trump s’havia retirat; la paralització del projecte de l’oleoducte Keystone XL, que pretenia transportar petroli extret d’arenes bituminoses des del Canadà fins a la costa de Texas al llarg de més de 1.800 quilòmetres i que s’havia convertit en un símbol de la lluita contra la crisi climàtica, així com la revisió d’un centenar d’ordres del seu predecessor relacionades amb el medi ambient.

Biden ha marcat, per tant, tot just començar una de les prioritats de la seua política, encara que en la lletra menuda de les seues decisions hi ha unes precaucions que suggereixen futurs elements de tensió amb l’enfocament del Green New Deal que la congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez ha popularitzat en el debat públic nord-americà, una proposta extremadament exigent en els temps i en els objectius, que planteja en 10 anys, per al segon responsable després de la Xina de les emissions que calfen perillosament el planeta, un canvi profund de l’economia per a reduir les desigualtats socials i arribar al mateix temps al nivell zero d’emissió de gas carbònic en la indústria i el transport, incloent-hi sectors com l’aviació i el comerç marítim, els més contaminants.

Precisament la descarbonització de la molt contaminant també indústria ceràmica, un dels clústers més importants de la producció exportadora valenciana, és l’objectiu d’alguns dels projectes del canvi de model que aspiren al finançament europeu i que el president Ximo Puig va presentar la setmana passada en un acte celebrat en el Palau de la Generalitat Valenciana. Entre els que s’han denominat “projectes tractors” per als pròxims anys, hi ha propostes com la construcció d’una megafactoria de bateries elèctriques o l’aplicació industrial de l’hidrogen verd.

La mobilització d’empreses i administracions ve induïda pel fet que la Unió Europea, des del marc financer pluriennal i mitjançant el pla extraordinari Next Generation UE, dotat amb 175.000 milions d’euros de finançament, ha imposat una orientació verda ben decidida a l’agència postpandèmia. La salut humana i la del planeta estan amenaçades pel canvi climàtic i la resposta resulta cada vegada més peremptòria. Una certa inèrcia ens porta a debatre sobre la “condicionalitat” que el pla extraordinari implicarà en temes com la reforma de les pensions, però hi ha una “condicionalitat” de què es parla poc. Com ha destacat Manuel Peinado, en el nou reglament comunitari “és molt important garantir que les inversions siguen com més verdes millor i ambientalment sostenibles per evitar l’ecoblanqueig (greenwashing), és a dir, que la sostenibilitat es convertisca en un condiment verd per a qualsevol salsa. En els fons aprovats pels estats membres de la UE hi ha un element fonamental que els que reclamen ‘on està el meu’ semblen oblidar: no són fons per a tapar forats o per a continuar fent això de sempre. L’administració dels fons de la UE no és una qüestió de café per a tothom. Aquesta vegada hi ha una condicionalitat que té un eix verd horitzontal, la sostenibilitat, i un altre, la digitalització, per donar un impuls decisiu a la innovació i a l’educació”.

Amb l’emergència que transmeten tant les dades (les temperatures mitjanes apugen i el gel de l’Àrtic minva) com els fenòmens meteorològics extrems (per exemple, l’enorme nevada que va paralitzar fa uns dies la zona central de la península Ibèrica), l’horitzó postpandèmia no serà amable amb els paranys i els maquillatges en les polítiques verdes, cosa que aguditzarà debats i conflictes polítics que ara a penes s’esbossen. No és difícil vaticinar quines seran les línies de fricció si observem com de contradictori que resulta que un port presente un projecte de zero emissions mentre dissenya una megaampliació dels seus molls per a la descàrrega de contenidors de fort impacte sobre el medi ambient, o que es pretenga fomentar el transport sostenible donant prioritat a un model ferroviari d’alta velocitat balafiador en detriment dels serveis de rodalia i de la necessària inversió en el ferrocarril de mercaderies.

S’ha comparat el Next Generation UE amb el “pla Marshall” posterior a la Segona Guerra Mundial. No tenen res a veure. Aquell era finançat pels Estats Units i es desplegava sobre una Europa devastada en les infraestructures i la indústria. L’actual es finança des d’Europa mateix i promou un canvi radical del model econòmic i de l’orientació de les indústries i les infraestructures. Seria una llàstima que per falta de rigor i compromís ens quedàrem com els protagonistes de ¡Bienvenido, Mister Marshall!, la clàssica pel·lícula de Luis García Berlanga, que veien com passaven de llarg les seues esperances. La cosa va de debò quan es parla de fer la transició de les paraules als fets; el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic 2021-2030, aprovat al setembre pel Consell de Ministres, no pot convertir-se en paper mullat. Greta Thunberg ho va expressar eloqüentment en la seua intervenció davant el Congrés dels Estats Units: “Vull que escolten els científics. I vull que s’unisquen darrere de la ciència. I després vull que actuen”.