La disciplina: Benjamin, Gramsci i Fuster

0

El segle XX va representar per a la Pedagogia i l'escola, el professorat i l'alumnat, una nova concepció de com ensenyar i aprendre. Ja en el segle XVIII les doctrines de Rousseau van suposar una revolució copernicana que van canviar el centre de gravetat de l'educació desplaçant-lo del mestre al xiquet, i dels estrictes continguts teòrics culturals als interessos espontanis infantils. Va sorgir perquè era una concepció que s'oposava a l'antiga, rebent els noms d'educació activa, nova, progressiva o funcional (segons els països i pedagogs). Totes elles tenen diversos denominadors comuns i en conjunt aquest moviment renovador que va propugnar i va realitzar aqueix canvi és conegut amb el nom d'Escola Nova. En els huit congresos de Pedagogia a Calais, de 1921 a 1946, els més reconeguts pedagogs i psicòlegs van formular 29 principis que definien els seus fonaments docents. Es va donar entrada als treballs manuals, les excursions, els jocs i activitats lliures, propiciant els treballs en equip amb un ensenyament globalitzat i flexible en horaris. S'usen mètodes actius basats en les experiències de l'alumnat formant-los la capacitat d'observació i judici. Se'ls dona un sentit democràtic i social iniciant-los en l'autogovern i la responsabilitat.

En el present article, aprofitant el 80 aniversari del suïcidi de Walter Benjamin, després d'una vida turmentada de persecució i ostracisme, vull mostrar què va reflexionar aquest lúcid pensador davant una de les qüestions que més desacords va generar entre la pedagogia clàssica i la llavors renovadora: el tema de la disciplina. La clàssica afirma que la disciplina constitueix un valor en si mateixa, perquè afavoreix la socialització. No obstant això aquest retret no és vàlid per a la major part de les corrients de l'educació nova, perquè advoquen per una democratització de les classes on el grup dicte una sèrie de regles i adquirisca la responsabilitat mitjançant l'autodisciplina. Uniré el pensament de Benjamin al de Gramsci i al de Joan Fuster, altres dos pensadors que van deixar les seues idees sobre aquest tema.

Escola nova, escola tradicional: dues paradigmes sense pau

És clàssica la contraposició entre Escola Nova i Escola Tradicional. Aquesta última es troba centrada en el programa i els resultats, i mira al xiquet com l'home del demà. És verbalista i memorista en el seu ensenyament, intel·lectualista i autoritària, pendent sempre de la paraula del mestre. L'Escola Nova, en canvi, es troba centrada en l'alumnat i veu la infància com una edat autosuficient, que té la seua fi en si mateixa. Introdueix el primat de l'educació sobre la instrucció, funda la pedagogia amb metodologies i didàctiques grupals i afona el seus pressupostos en la psicologia i els processos d'aprenentatge. La seua filosofia és naturalista, entroncant l'escola amb la vida, l'estètica i l'esperit comunitari. S'emfatitza la innovació, la creativitat i l'aprenentatge per motivació intrínseca i per descobriment. El paradigma nou pretén una educació no directiva, centrada en les possibilitats de cada persona. Bandeja l'autoritarisme –que no és el mateix que la vertadera autoritat del professor-. I convenç amb la raó, l'afecte, i els reforços positius, bandejant els càstigs –ni què dir els físics-.

L'Escola Nova ha rebut en l'última dècada nombroses crítiques per part dels pedagogs conservadors –quan no retrògrads-. Al meu judici són crítiques injustes de qui han confós xurres amb merines, descreuen de l’interés dels xiquets per aprendre, de la seua motivació intrínseca i del desig d'amistat, companyonia i reconeixement. Per tot això l'Escola Tradicional va tindre com a màxima “la lletra amb sang entra”, la docilitat, el càstig i la relació de submissió entre deixeble i mestre. El seu gran error, entre altres, ha sigut no adonar-se que les propostes del paradigma nou han de ponderar-se segons edats i etapes educatives, i segons els continguts (qüestió que alguns dels pedagogs de l'Escola Nova tenien clar).

Per contra, alguns dels pedagogs de l'Escola Nova van defensar radicalment el “laissez faire”, el *antiautoritarismo, la llibertat total, la falta de repressions, l'autoregulació i autogovern de l'alumnat, la importància de la bondat i l'emocional davant el conceptual i les assignatures (al punt de triar cada dia què volia estudiar cadascú). És a dir, el pèndol de la balança –que en la segona meitat del segle XX va tindre molt predicament- girava totalment al costat contrari. Els seus més acèrrims defensors en educació van ser A. S. Neill i Françoise Dolto, dos psicoanalistes -aqueixa tòxica pseudociencia- les doctrines llibertàries de la qual van convertir molts xiquets en egoistes i egocèntrics, en capritxosos i consumistes. Per a Dolto la prohibició no li serveix al xiquet per a acceptar el principi de realitat. No trobava cap problema a permetre que el xiquet s'oposara a l'autoritat adulta: “Per què sembla subversiu dir que els pares no tenen cap dret sobre els seus xiquets? Respecte d'ells només tenen deures, mentre que els seus xiquets només tenen respecte d'ells drets, fins que arriben a la seua majoria d'edat”. Dolto s'oposa als hàbits i rutines perquè són imposicions educatives. Cal deixar fer al xiquet: “Educar imposant regles és respondre a l'instint gregari i conduir al xiquet a fondre's en la massa de ‘clonats’ per a convertir-se en un ésser humà sense personalitat, en un objecte”; cal deixar que el xiquet “visca la seua edat individualista i egoista sense exigir ni sol·licitar d'ell sacrificis, un xiquet que comparteix els seus joguets rebel·la un problema”. Literal!. *Permisividad total, entre unes altras moltes estupideses que escriu, perquè “l'autoritat rebel·la i simbolitza la neurosi adulta”. Neill, el llibre del qual Summerhill va ser la ‘bíblia’ pedagògica de la generació del 68, també ho tenia clar: “Els adults no tenen dret a l'obediència dels xiquets. L'obediència ha d'eixir d'endins, no ser imposada des de fora”. Dolto, *Neill i altres llibertaris asseien així la seua intrèpida acientífica i idealista doctrina.

El seny de tres savis

És per això interessant veure com un pensador de la talla de Benjamin –l'obra de la qual és complexa, intricada, gens sistemàtica i a vegades amalgamada- es va interessar per la Pedagogia, al punt d'escriure sobre la literatura infantil i sobre la història del joguet i posseir una col·lecció d'ells. Benjamin defensa la importància que siga el xiquet qui avive la seua fantasia utilitzant amb els múltiples objetecs modestos i incomparables -inclosos els desfets de les edificacions- els seus jocs. És crític amb el joguet modern perquè “mostren una realitat com un adult imagina un joguet i no el que el xiquet exigeix d'un ninot”. En el capitalisme hi ha una usurpació que la societat realitza en referència al joguet tant als pares com als xiquets perquè no posseeixen el control sobre ells. Cal respectar el xicotet-gran món objectiu i propi que els xiquets recreen. A més, seguint la tradició pedagógica que va inaugurar Comenio, dona importància al llibre il·lustrat, però es distingeix avantatjosament en reunir la cartilla i el quadern: així el xiquet podrà incorporar al llibre tot el seu quefer infantil. Ací podrà gargotejar, pintar, combinar columnes de paraules i de lletres, ordenar, classificar… realitzant una “gimnàstica intel·lectual” que l’espolea la fantasia i la creativitat. Quant a la disciplina Benjamin albira l'error d'una pedagogia llibertària: “Per onsevulla la mà lleugera i lliure comença a suplantar la mà seriosa i pesada. Però no és fàcil saber quanta feblesa hi ha en aqueixa lleugeresa i quanta desorientació en aqueixa llibertat. I és que l'impuls més fort per a aqueixa pedagogia radical no ha partit dels avançaments de la ciència, sinó del col·lapse de l'autoritat”.

Fidel lector de Karl Marx i de Makarenko –el pedagog soviètic i comunista més representatiu de tots els temps, reeducador de delinqüents sota el principi de la col·lectivitat i sota l'autoritat carismàtica de l'educador-, Benjamin no va dubtar a afirmar: “Mai s'aconseguirà organitzar un ensenyament col·lectiu sense autoritat”. No obstant això, Benjamin només accepta alguns aspectes de la pedagogia soviètica perquè li serveixen de crítica a la pròpia educació que va rebre, i perquè impugna els fonaments falsaris de la pedagogia burgesa. Al final Benjamin es va deslligar de totes dues perquè “no pretenen formar al ciutadà íntegre, sinó a una persona domesticada”. Amb lucidesa preclara impugnava també la pedagogia llibertària.Tant l'ordre pedagògic fals i complaent de les escoles “amb pedagogies actuals”, com la disciplina escolar del cos, la memòria i el temps dels xiquets que nodreixen les escoles amb pedagogies clàssiques la pedagogia *benjaminiana desfeta les pedagogies clàssiques per opressives i tedioses, encara que ben funcionals a l'ordre econòmic polític capitalista que analitzà i va desemmascarar el geni de Karl Marx.

Un altre autor marxista que va dedicar nombrosíssimes reflexions entorn de la cultura i l'educació va ser Antonio Gramsci. Seria llarg i prolix desenvolupar ací els seus pensaments sobre els problemes pedagògics, el paper dels intel·lectuals, la cultura ‘nacional-popular’ o l'escola única, pública, obligatòria i universal. En el tema de la disciplina, tant l'autoritarisme dels jesuítas com l'espontaneisme rousseauniano sentència que estan superats històricament; i que com vulga que l'home és un ser al qual caracteritza la seua historicitat, com vulga que la consciència del xiquet no es forma sinó en relació amb el seu ambient i el seu mitjà social, com vulga que el xiquet passa temps fora de l'escola, en contacte amb coses i persones que influeixen sobre ell poderosament, tenint en compte tots aquests factors, la qüestió de l'espontaneïtat és una vana i perillosa il·lusió. Gramsci opta per una postura intermèdia entre la disciplina rígida i el llibertarisme, defensant un just atemperament dels mitjans persuasius amb els mitjans coercitius. Gramsci fa observar que, entre moltes altres coses, tampoc la lògica és innata. Aquest és un pressupost etnocèntric de la xicoteta burgesia, per la qual cosa conclou que l'espontaneisme és una “pedagogia de rics”.

El tercer pensador “*marxiano” que també va escriure sobre el problema de la disciplina va ser Joan Fuster. Valga dir que tota l'obra de l'assagista valencià és una pedagogia de la història, la llengua i la cultura de i per als valencians. D'altra banda, té quatre aforismes genials de defensa i incitació a la lectura com a vici impagable. I té un altre aforisme sarcàstic però més potent que un temple: “Forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat” (per exemple, dic jo, si et creues amb Rafael Blasco i la seua senyora). Quant a la pedagogia i la disciplina Fuster assevera que ser jove equival a estar sotmés, vulguen o no els mestres “progres”. Tota educació –pensa- és un intent dels adults de convertir als xiquets “a imatge i semblança seua”. “Les criatures aprenen dels adults el que els adults volen que aprenguen, i qualsevol pedagogia que no partisca d'aquest prinicipi és un error”. Pensa el nostre assagista que l'espontaneisme és deixar al xiquet a l'atzar d'una pedagogia irrespectuosa: “la de la televisió o la del carrer, la de la secta o la de la família”. Critica durament els antics procediments pedagògics de les collejas, les orelles de ruc o de posar al xiquet agenollat cara a la paret”: considera aquests mètodes brutals i atrabiliaris. Però tampoc aprova una llibertat i tolerància que frec amb la laxitud o la benevolència sistèmica. La inflexió lúcida que davant les pedagogies alliberadores fa Fuster és lúcida i curiosa: “Al mestre antipàtic li ha succeït el mestre simpàtic. És un bon truc. Per aqueix camí la societat aconsegueix apoderar-se més fàcilment del xiquet: integrar-ho sense violències i amb elogis”. Però Joan Fuster pensa que igual amb aqueixa educació permissiva, els xiquets tan acuradament educats esdevindran en els inconformistes del futur, a causa de tant d'afalac, tants regals, tantes promeses, tant d'abús del mestre-amic. Captaran que aqueixa tàctica és per a retindre'ls en una submissió: en una subtil però més contundent disciplina. I més prompte o més tard es rebel·laran. Fuster renega de la repressió i explicíta que pegar a un alumne, per maleducat i díscol que siga és impropi d'una correcta p*edagogía: el professor ha de mantindre l'autocontrol. Però, davant l'equació “Reprimir versus Alliberar” veu el feix i el revés d'una mateixa moneda: “L'educació ha de ser, per necessitat, una ‘educació en el conformisme’, siga del signe que siga”.

Després d'un segle de discussions entre el subjectivisme roussonià i el objetivisme positivista/conductista, Benjamin, Gramsci i Fuster mostren, amb intel·ligència, sensatesa i encert la seua visió davant el problema de la disciplina, suggerint fins i tot que totes dues postures –la tradicional i la renovadora- són graduacions d'una identitat que sembla oposició, atés que del que es tracta és de la reproducció socioeconòmica i cultural d'una societat dividida entre capital i treball, i que en l'esfera de la personalitat escindeix individu i societat.

Etiquetas
Publicado el
15 de octubre de 2020 - 11:21 h

Descubre nuestras apps

stats