Lliçons del Tribunal de les Aigües per la recuperació després de la DANA

Un país històricament vinculat a l'aigua no hauria de perdre mai de vista els actius i els valors del seu territori, especialment en moments crítics com la tragèdia causada per la DANA d'octubre de 2024. València afronta un moment decisiu de reconstrucció, on les inundacions han posat en evidència tant les vulnerabilitats del nostre territori com la urgència d'un canvi profund en la gestió dels recursos, la planificació urbana i la protecció de les nostres comunitats.

En aquesta tasca monumental, podem trobar inspiració en una institució que és part del nostre ADN col·lectiu: el Tribunal de les Aigües de València. Aquesta institució, reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, no és només un vestigi històric; és l’actiu més important que té València en la història del pensament econòmic i un exemple viu de com les solucions no jeràrquiques poden funcionar de manera efectiva.

El Tribunal, amb el seu funcionament democràtic i basat en el territori, fou un cas d’estudi fonamental en la recerca d'Elinor Ostrom, la primera dona en guanyar el Premi Nobel d'Economia. Ostrom va demostrar que les comunitats locals poden gestionar recursos comuns de manera més sostenible i justa que les estructures centralitzades o jeràrquiques. El Tribunal de les Aigües és un exemple viu d'aquesta teoria, i la seua rellevància hui en dia és innegable.

El Tribunal de les Aigües no és un òrgan de planificació ni de reconstrucció, sinó una institució dedicada a resoldre els conflictes entre regants sobre l'ús de l'aigua d'irrigació. La seua funció no és decidir sobre infraestructures, inversions o ordenació del territori, sinó garantir una distribució equitativa de l'aigua entre els agricultors de l’Horta. Tanmateix, podem aprendre de la seua filosofia i mètodes. El Tribunal de les Aigües representa un exemple de governança local, directa i participativa. Els agricultors es reuneixen per decidir sobre l'ús de l'aigua de forma democràtica i transparent. Aquest model podria aplicar-se a la recuperació actual, creant consells de barri –o comitès d’emergència i reconstrucció, com s’està proposant- que integren els veïns en la presa de decisions sobre les inversions, les prioritats de reconstrucció i la planificació del futur.

Si els que han patit directament les conseqüències de la DANA tenen veu en les decisions, aconseguirem un model més equitatiu i adaptat a les necessitats reals de cada poble.

El Tribunal funciona amb un principi d'equitat: tothom té dret a l'aigua necessària per als seus cultius. Aquest principi és especialment rellevant en un context on les inundacions han impactat de manera desigual. Les famílies més vulnerables han sigut les més afectades. La recuperació hauria de prioritzar les zones i les persones que han patit més, no només per justícia social, sinó també perquè un territori és tan fort com ho son els seus elements més febles.

En un moment en què els recursos per a la reconstrucció són limitats, l'eficiència és clau. El Tribunal de les Aigües, amb el seu sistema senzill i efectiu de distribució de l'aigua, ens recorda que les solucions locals i pragmàtiques sovint són les millors. Cal invertir en infraestructures que maximitzen l'impacte positiu: sistemes de drenatge sostenibles, zones verdes que absorbisquen aigua i barris dissenyats per a resistir futures inundacions.

El Tribunal també ens parla de respecte pel territori i pels recursos naturals. La DANA és una advertència que no podem ignorar. Hem urbanitzat sense respectar els cursos naturals de l'aigua, i els resultats han sigut devastadors. Ara tenim l'oportunitat de restaurar els nostres rius, protegir les zones humides i crear espais que combinen la funció urbana amb la preservació mediambiental.

El Tribunal de les Aigües és també un ritual que ens mostra qui som com a col·lectiu. La nostra resposta a la tragèdia també hauria de tenir una dimensió simbòlica: crear espais que recorden les víctimes, celebren la recuperació i ens inspiren a construir un futur millor. El procés no ha de limitar-se a reparar els danys. Ha de ser una oportunitat per a transformar el territori en un lloc més just i sostenible. I, a la vegada, més nostre.