El museu que es va fer promotor

A pocs centenars de metres del Dorothy Chandler Pavilion—una de les sales principals del Music Center de Los Angeles i seu de l’Òpera, els carrers del centre de la ciutat, especialment a Skid Row, contaven una història que cap agenda oficial podia ignorar. Les tendes de campanya s’alineaven a les voreres. La riquesa cultural coexistia amb la negligència sistèmica. Era un escenari tan adequat com incòmode per a una trobada sobre el futur dels districtes culturals.

Hi vaig ser per a participar a l’encontre anual de la Xarxa Global de Districtes Culturals, una trobada de tres dies entre el 19 i el 21 de maig, organitzada per la Global Cultural Districts Network (GCDN), que va reunir directores de grans institucions culturals, responsables de polítiques públiques, comissaris d’art i urbanistes d’arreu del món. Érem allí per a explorar com els districtes culturals poden respondre als grans reptes del nostre temps: l’adaptació climàtica, la resiliència comunitària, l’equitat cultural i la precarietat urbana.

I al llarg d’aquests dies, l’habitatge es va convertir en el protagonista silenciós. No sempre estava al centre del debat, però apareixia per tot arreu: a les plenàries, als passadissos, als dinars. Els districtes culturals volen liderar processos d’equitat i regeneració... però com poden fer-ho si les comunitats que volen servir no es poden permetre viure prop?

La cultura no viu en el buit. En la sessió que vaig moderar—Creative Recovery: Restoring Places, Rebuilding Communities—vam posar el focus en el paper de la cultura en processos de recuperació postdesastre. Leslie Ito, directora del Armory Center for the Arts de Pasadena, va destacar com les institucions arrelades són capaces de generar espais de confiança, continuïtat i cura emocional després de situacions límit. Janet Newcomb, directora de la National Coalition for Arts Preparedness and Emergency Response (NCAPER), va mostrar com el sector cultural als Estats Units s’està organitzant per formar part dels sistemes d’emergència.

Parlàvem de catàstrofes, sí. Però no només de terratrèmols o riuades. Los Angeles sap què són els incendis, els desnonaments i la crisi del sensellarisme. I també sap que els desastres no sempre arriben de sobte. A vegades són l’efecte lent de l’exclusió, la pujada dels lloguers i la pèrdua de vincles socials. No es pot parlar de recuperació ni d’infraestructura cultural sense parlar d’habitatge. Punt final. Els districtes culturals no poden parlar d’equitat si alhora expulsen la seua gent. Cal assumir responsabilitats: pel territori, per les persones i per la seua continuïtat.

Quan els museus es vinculen amb l’habitatge, no significa necessàriament que totes les institucions culturals hagen de llogar i construir apartaments directament—encara que alguns casos pioners ja ho estan fent. El que realment està canviant és que cada vegada més adquireixen un paper central en les discussions sobre polítiques d’habitatge i justícia urbana.

I això no és casualitat. Sovint són gestores de grans superfícies de sòl, reben finançament públic i tenen una capacitat d’influència urbanística notable. Per tant, poden i han d’implicar-se en la construcció d’un entorn urbà habitable, inclusiu i sostenible. No fer-ho seria renunciar a una part fonamental del seu potencial transformador.

Aquest compromís va més enllà d’oferir residències d’artistes o allotjament per al personal. És una manera de contribuir activament a la construcció de barris vius i diversos, on la cultura no només siga programació, sinó també un vehicle d’arrelament, dignitat i condicions de vida.

És un canvi profund, però urgent. Perquè un districte cultural que celebra la diversitat mentre contribueix a l’expulsió veïnal és, senzillament, una contradicció. Una llar és la primera infraestructura cultural. Sense casa, la participació esdevé un privilegi.

De Los Angeles a València, la recuperació requereix presència. A casa nostra, la iniciativa Innovació per a la Recuperació, iniciada per Placemaking Europe i eldiario.es a la Comunitat Valenciana, va posar en evidència una tensió similar. Després de les inundacions, la gent no volia només ajudes tècniques: volia reconeixement, permanència i veu. Volia formar part d’un futur que les incloguera.

Recuperar, per tant, no és reconstruir el que hi havia, sinó construir d’una altra manera, amb cura, memòria i justícia. La cultura hi juga un paper fonamental, no com a decorat, sinó com a infraestructura de sentit. I eixa infraestructura ha d’incloure habitatge.

És per això que cal fer una crida a posar sostre a la cultura. Si els districtes i les institucions culturals volen ser rellevants en un temps de crisi climàtica, desplaçament i fragmentació, han de repensar el seu paper a la ciutat. No es tracta d’abandonar la seua missió, sinó d’entendre la seua relació amb el context i el seu arrelament. Sense habitatge no es construeix cultura.