Culturarts, el trencaclosques de Marzà

Amb l’aterratge de Vicent Marzà a la Conselleria d’Educació, Investigació, Esport i Cultura, la revolució en el pla cultural es preveia més fàcil que en el camp educatiu. No obstant això, el canvi de rumb en la política educativa no ha tingut correspondència en el pla cultural. Malgrat la presentació d’un codi de bones pràctiques i la preparació d’una llei que atorga més autonomia a l’IVAM, la recomposició del mapa cultural encara no s’ha tractat. I s’ha posat fre a la profunditat del tomb en política cultural pregonat en campanya.

L’exemple més clar és Culturarts, ja que constitueix el trencaclosques més complicat a què s’han d’enfrontar tant Marzà com el secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona (Compromís). Que la majoria de veus consultades demanen la supressió de l’ens n’és un símptoma clar.

Creat durant l’etapa en què l’expresident de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra (PP), va fer seua la bandera de l’austeritat pressupostària, en Culturarts es va aglutinar la major part dels ens culturals de caràcter públic. L’Institut de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay (IVAC) –que gestiona la Filmoteca–, l’Institut Valencià de la Música (IVM), l’Institut de Conservació i Restauració de Béns Culturals, Teatres de la Generalitat i altres centres culturals es van fusionar i van donar lloc a un complex únic. Encara que en principi es va especular sobre la idea d’integrar-hi l’IVAM i el Palau de les Arts Reina Sofia, finalment van quedar fora del conglomerat cultural.

La integració es va justificar amb l’argument de reduir el pressupost i es va emmarcar en la retallada del sector públic que va capitanejar Fabra i que va tenir en RTVV la víctima més coneguda i polèmica. El naixement del hòlding va despertar critiques entre els diferents sectors de la cultura davant de l’amenaça, després consumada, de la pèrdua de llocs de treball i d’autonomia a l’hora d’exercir l’activitat cultural. “Si s’hi insisteix en l’interés i en les formes, un hòlding com Culturarts, amb l’ostracisme i la carència actual de diàleg amb els professionals culturals, només servirà de soterrador”, van alertar des de la Plataforma Valenciana per la Cultura i l’Observatori Valencià d’Arts Escèniques, profecia que es va complir anys després –segons totes les veus consultades.

Davant de la varietat de disciplines artístiques que aglutinava, Culturarts es va dividir en cinc subdireccions, coordinades pel director de l’ens. D’aquesta manera, se’n va crear una per a teatre i dansa; una altra per a música; una tercera per al sector audiovisual; una quarta encarregada de la conservació i la restauració de béns culturals; i una última per als organismes culturals de Castelló.

“Una maledicció”

“Culturarts va comportar una pèrdua total d’independència i d’autonomia. Es va desfer l’equip de producció perquè no hi havia vocació de centre de producció pròpia”, denuncia el dramaturg Manuel Molins sobre la part de teatre. “Es va convertir en una mena de cortijo personal sense cap altre criteri que el gust estètic i la ignorància teatral. Es va tornar a fer una programació subsidiària de Madrid”, afig amb referència a la llavors sudirectora de Teatres de la Generalitat, Inmaculada Gil Lázaro, germana del dirigent del PP Ignacio Gil Lázaro. Un cas de vinculació amb el PP, que no va ser ni de bon tros l’únic. L’exconsellera d’Educació i Cultura María José Catalá (PP) hi va col·locar un excàrrec del partit, Francisco Guillem, mitjançant una adjudicació sense publicitat a reduir la plantilla de l’organisme cultural.

“La creació de Culturarts va ser un desastre”, afirma l’actor Ferran Gadea. “El complex va afegir un escaló més entre la cultura i el poder polític”, apunta Ximo Solano, president de l’Associació d’Actors i Actrius del País Valencià (AAPV). “L’ens no ha funcionat. I, a més, la gestió ha estat poc transparent i ineficient”, aprofundeix Juan Pinilla, de l’Associació de Dansa de la Comunitat Valenciana. “Culturarts ha estat una maledicció més per al sector cultural”, sentencien a l’uníson altres actors que prefereixen conservar l’anonimat.

El naixement de l’hòlding cultural va coincidir amb les destralades que es van donar a la cultura i la privatització del Teatre Talia “a canvi de molt poc”. Toni Benavent, de la junta de l’Associació Valenciana d’Empreses de Teatre i Circ (Avetid), afirma que tots aquests factors van fer que el teatre es convertira en “residual i esporàdic”. Recorda la quantitat de sales de teatre públic que fa pocs anys hi havia a València. “Ara només hi ha el Principal i el Rialto”, lamenta. “Culturarts va ser la coltellada a un sector que estava patint la crisi, retallades pressupostàries i tancaments d’espais”, remarca.

La manera de funcionar i l’oferta de Culturarts no va ser la més indicada. “La programació de dansa no va estar ben planificada del tot. Ha estat molt irregular. Necessita revisar-se de manera més efectiva”, reclama Pinilla. El cas del teatre no era diferent. “La producció i l’exhibició en valencià es va reduir pràcticament a zero, o va ser poc significativa. I tot amb l’excusa que si s’actua en valencià hi ha menys públic. Així mai consolidarem un públic en valencià ni la nostra dramatúrgia, com si que es fa a Barcelona”, indica Molins. “No és normal que en un cartell d’una actuació figure el logo de Culturarts. Això no ocorre en cap país d’Europa. Cal diferenciar entre les polítiques culturals i la cultura”, apunta Solano.

“No hi havia cap línia de programació, ni cap promoció del teatre en valencià. El Teatre Principal no està fet per a acollir musicals de Madrid”, denuncia Gadea. Benavent relata les dificultats que CulturArts va afegir per a plantejar projectes: “S’havia d’anar primer de tot a la subdirecció i, després, a la directora. Quan en el Centre Dramàtic es feia tot de manera més autònoma”.

Supressió o reforma en profunditat

Amb un balanç “desolador per a les indústries culturals”, l’opinió unànime dels col·lectius i dels artistes consultats és que Culturarts hauria de desaparéixer. “S’hauria de suprimir com més prompte millor. Impedeix que hi haja un teatre públic de qualitat”, afirma Gadea. “Culturarts no cal. Això sí, si es fera una reforma que dotara d’autonomia les quatre subdireccions i s’augmentara el pressupost, podria ser vàlid. Encara que no és el meu model”, expressa Benavent.

“S’han d’eliminar obstacles. I Culturarts ho és. Els polítics no poden decidir en funció dels seus gustos quins espectacles es fan. Això ho ha de decidir una direcció artística. Caldria anar a un model semblant al dels centres dramàtics”, assenyala Solano. “S’hauria de tornar al fet que cada disciplina tinguera el seu espai separat”, coincideixen uns quants actors consultats.

“Si no es pot eliminar l’ens, cal fer una reforma en profunditat, dotant d’independència cada sector”, comenta Pinilla. Molins, basant-se en l’experiència del nostre entorn, propugna la idea que cada sector cultural tinga el seu centre de producció particular. “Hauria de tenir una producció pròpia, amb un director artístic, un pressupost, una programació, un equip de producció, controls de despesa, espais d’exhibició...”, defensa.

Mentrestant, la Conselleria ha obert el termini per a elegir a un director nou de Culturarts mitjançant un concurs públic, en què una comissió de 12 membres haurà d’escollir, de moment, entre les huit candidatures que s’hi han presentat. Una solució a curt termini que si no va cap a un altre model pot comportar l’increment del malestar en un sector considerat pel Consell com un “puntal de l’Estat del benestar”.