“El rebuig del bisbe d’Alcalá a l’homosexualitat el converteix en còmplice de l’extrema dreta”

“Tinc més llibres que anys” (74/72), així es presenta el teòleg Juan José Tamayo a Elx on ha impartit divendres una conferència en les I Jornades Internacionals sobre Masculinitats i Igualtat de la UMH. La xarrada d’aquest catedràtic de teologia i ciències de les religions de la Universitat Carlos III ha versat sobre com l’omnipresència del déu home en les religions monoteistes ha provocat la inferiorització de les dones i la legitimització de la violència contra elles. Això dona una pista de la seua visió crítica de l’Església catòlica que li ha causat problemes, com la censura del Vaticà el 2003 al seu llibre Déu i Jesús per haver presentat en les conclusions Jesús de Natzaret “com un mer home, incompatible amb la fe catòlica”, van dictaminar els bisbes.

En els seus últims llibres analitza com el comportament patriarcal de les autoritats religioses continua influint en la societat, però, com és possible si l’Església cada vegada té menys pes?

S’ha produït un procés de secularització, però això no significa que haja desaparegut la influència de les institucions religioses i, sobretot, de les autoritats religioses. En el fons, crec que qui considera com a autoritat les autoritats religioses són els poders públics. Espanya n’és l’exemple més clar. Es diu que és un Estat aconfessional i, no obstant això, la mateixa Constitució cita expressament l’Església catòlica i en la declaració de la renda et permet destinar una part a aquesta església. És a dir, les mateixes institucions de l’Estat estan mantenint una autoritat dels dirigents religiosos que no els correspon en l’àmbit polític, legislatiu i judicial.

Ha millorat el papa Francesc la quasi nul·la presència femenina en l’Església?

Ha millorat en intenció, en llenguatge, en el fet de considerar, amb una actitud més oberta, que les dones han d’eixir del seu estat d’esclavitud, sotmetiment i dependència. Però això és només una declaració d’intencions, perquè el papa actual no ha fet ni un sol pas en el reconeixement de les dones com a subjecte moral, religiós o teològic. Ans al contrari. Les expectatives que ha generat el papa en el terreny polític, econòmic, social i internacional són unes, no obstant això, en la reforma de l’Església encara no ha començat i la incorporació de les dones als espais de responsabilitat és totalment absent. Les dones continuen sent majoria silenciada, però no silenciosa.

Aquesta setmana ha sigut notícia que el bisbe d’Alcalá defense els cursos per a curar l’homosexualitat. Què li sembla?

El bisbe d’Alcalá ve mantenint aqueixes posicions des de fa molt temps en les diferents diòcesis on ha estat. Acabe d’arribar de Múrcia i allí m’han contat que aquests plantejaments ja els tenia quan va ser bisbe allà. I pels documents i les homilies per televisió, tots sabem que és un bisbe homòfob, sexista, patriarcal i masclista i que no reconeix res més que l’heteronormativitat i la binarietat sexual. Això desemboca a fomentar tant és els seus feligresos com en la ciutadania un rebuig a les persones homosexuals. Per la qual cosa demostren en aqueixos temes que estan en aliança i complicitat amb l’extrema dreta política els programes de la qual per a les eleccions i les declaracions d’aquest bisbe i altres són perfectament intercanviables. Perquè no es tracta d’un bisbe aïllat, sinó que hi ha una mena d’internacional neofeixista neocristiana que defensa tots aqueixos plantejaments que es tradueixen en xenòfobs i racistes, com ha defensat per exemple l’arquebisbe de València quan diu que no tots els immigrants són tan sants com els pinten. El més greu de tot això és que aquesta manera d’entendre el cristianisme és radicalment oposada al que és el cristianisme dels orígens basat en la igualtat, fraternitat, justícia i sororitat.

La posició del papa no dista de la del bisbe d’Alcalá. A preguntes de Jordi Évole, ha aconsellat als pares portar els xiquets homosexuals al psicòleg.

No vaig poder veure Salvados perquè estava a Mèxic, però quan les he llegides m’han sorprés, perquè està ancorat en un paradigma de relacions afectivosexuals tradicionals que responen a uns plantejaments en desacord amb les diferents identitats sexuals. L’Església catòlica ha d’evolucionar pel que fa a aquest tema. No pot ser que continue considerant l’homosexualitat com una malaltia o una desviació sexual.

Vosté ha qualificat de “fracàs rotund” la cimera del Vaticà sobre la pederàstia. Com hauria d’haver actuat a parer seu?

El mateix papa, després de convocar la cimera, ha relativitzat la seua importància. Els presidents de les conferències episcopals han arribat a la cimera sense fer els deures que havia exigit el papa perquè fora eficaç, com reunir-se amb les víctimes i portar un informe sobre els casos que s’havien produït. Llevat d’algunes conferències episcopals, la d’Espanya no ha fet la faena. La cimera s’ha quedat en un terreny vaporós, perquè no hi ha hagut acords, tot ha sigut declaració d’intencions. Però jo crec que aqueix acte era d’una transcendència extraordinària, era el moment més oportú perquè es prengueren les mesures extremes i radicals que pertoquen a una situació extrema i radical com és la pederàstia, un fenomen d’altra banda àmpliament conegut per ells mateixos. A parer meu, hi ha hagut una complicitat i un encobriment que implica també responsabilitat penal de totes les ordres. Perquè ací no val a dir que un capellà d’una parròquia ha abusat d’un escolà, no. Han sigut sacerdots, bisbes, cardenals, superiors religiosos, formadors, formadors de monges. Ha sigut un comportament generalitzat en el temps.

A diferència d’altres països, per què a Espanya costa més reconéixer el problema?

A França per exemple, l’arquebisbe de Lió ha sigut condemnat a sis mesos o el de Santiago de Xile, que ha presentat la renúncia arran d’haver encobert uns quants casos de pederàstia i serà jutjat pels tribunals. Per què a Espanya la justícia no ha intervingut davant els 11 bisbes que han encobert casos d’abusos revelat per El PaísPaís? Haurien d’haver sigut cridats a declarar com a còmplices i no ha sigut així per la por reverencial que encara continuen tenint les autoritats judicials de les religioses, i això és el que més m’indigna. I quan neguen la pederàstia estan agredint a les víctimes per segona vegada.

A vosté l’ha agafat a Mèxic la polèmica amb Espanya per haver demanat el seu president López Obrador al rei Felip VI que es disculpara per la conquesta del país americà. Tenint en compte que ha tractat el procés descolonitzador en les seues obres, què n’opina?

Estic d’acord amb aqueixa carta. Està en el dret perfecte de reclamar que demane perdó al rei d’Espanya qui és en realitat hereu dels Reis Catòlics i dels reis posteriors que van legitimar la conquesta amb tot el que va suposar de genocidi i etnocidi. Però també crec que Obrador ha de col·locar-se davant l’espill i dir “què estic fent jo ara mateix amb les comunitats indígenes”. No està reproduint els mateixos comportaments de llavors quan no promou per exemple el reconeixement de la seua llengua, el respecte del seu territori i permet a empreses espanyoles explotar les seues riqueses i apropiant-se de les seues terres?

Què opina del rastre de milions que destina l’Església a mitjans com 13TV o la Cope?

L’Església catòlica no hauria de tindre aqueixos mitjans de comunicació, perquè aqueixa funció no és la seua, sinó que hauria de transmetre els seus missatges a través de les parròquies o les comunitats religioses. Els destinataris de tots els béns de l’Església haurien de ser els sectors més vulnerables i els grups empobrits i marginats. Recorde que molts d’aqueixos diners venen de la declaració de la renda, per la qual cosa està promovent uns mitjans de comunicació que transmeten missatges integristes aliats amb els missatges de l’extrema dreta. I no es correspon amb el missatge social del papa. Al contrari, el critiquen d’una manera furibunda.