Les graderies de la Fonteta
Amb pocs dies de distància s’han omplit les graderies del pavelló de la Font de Sant Lluís, a València, de gent atreta per dues opcions d’esquerres. La campanya electoral va recalar en la Fonteta el diumenge, dia 13, de la mà del PSOE i el divendres, dia 18, per al tancament, va omplir el recinte Compromís-Podemos. Les sofrides bases socialistes van tenyir de roig l’espectacle, mentre els animosos seguidors de les formacions emergents van oferir un joc bicolor, taronja i morat, ben variat. A banda d’això, poques distincions en la composició dels seguidors. Si de cas un poc més jove la dels emergents, encara que ambdós encaixaven en aqueix concepte de classes mitjanes treballadores que Pedro Sánchez invoca com un talismà del discurs socialdemòcrata.
Els que ja hem informat sobre diverses campanyes vam saber distingir entre els assistents al míting de Compromís-Podemos desenes de rostres de persones que vam veure altres vegades en actes del PSOE. Què explica aqueixa recomposició de les simpaties progressistes, més enllà del fet cridaner que, en l’acte de la coalició, com a contrast amb el dels socialistes, la presència d’activistes de les xarxes socials era quasi tan important com la de periodistes dels mitjans de comunicació convencionals? On estan les altres diferències?
Pedro Sánchez va apel·lar el diumenge a la construcció de l’estat del benestar a Espanya, que el PSOE va encarnar en els temps de modernització i d’avenços. Va arremetre contra el PP perquè ha deteriorat drets socials i serveis públics, mentre feia créixer les desigualtats, i va proposar reprendre la política del progrés. Va carregar contra la corrupció. I a penes va fer autocrítica. “No tot ho hem fet bé, però tot el que s’ha fet bé porta el segell del PSOE”, va concloure en el seu discurs.
Pablo Iglesias va començar el divendres per reivindicar el regeneracionisme i les lluites democràtiques de la República i l’antifranquisme. També va rendir homenatge als èxits assolits a partir de la transició a la democràcia. Però va esmenar la major en afirmar que aquells avenços “no se’ls pot atribuir cap partit, perquè van ser la victòria d’una generació”. El líder de Podem va resumir la seua declaració d’intencions en proclamar: “No regalarem els avenços de 40 anys”. I va sostenir que, davant de l’actitud dels partits del sistema, amb el moviment del 15 M, de què la seua formació es declara hereva, es va donar “el moment fundacional d’una nova transició”. També va arremetre contra el PP i contra la corrupció i va esbossar unes intencions reformistes, si es vol difuses, però menys engarrotades que les del PSOE. Per exemple en assumir la plurinacionalitat d’Espanya i concloure que, perquè Catalunya no s’independitze, caldrà celebrar un referèndum.
“Reconstruir un projecte de convivència que no es deixe ningú enrere” va ser una frase pronunciada per Íñigo Errejón el divendres molt semblant a d’altres de sentides el diumenge anterior, quan els socialistes van insistir en el fet que cal eixir de la crisi “tots junts”. El combat contra la desigualtat, no obstant això, té matisos anímics. Les polítiques de la dreta, emparades en la crisi, han destrossat l’estructura social. Tot un sector de les classes mitjanes s’ha afonat i ja no pot veure el futur amb l’horitzó esperançat dels anys vuitanta, quan tot era possible. La perspectiva és una altra i allunya aqueixos sectors del discurs socialista. “Espanya ja ha canviat, parla un altre llenguatge”, va proclamar Iglesias en el seu parlament.
I no obstant això, Ximo Puig en un míting i Mònica Oltra en l’altre van esgrimir les mateixes conquistes de la nova política: sanitat universal, moratòria contra els desnonaments, lluita contra la pobresa energètica, transparència, recuperació de drets socials... Sense esmentar-se els uns als altres, Sánchez i Iglesias van posar d’exemple de les seues alternatives la Generalitat Valenciana, que presideix el socialista Puig i de la qual és vicepresidenta la líder de Compromís.
Amb tota la parafernàlia electoral, van passar per la Fonteta en pocs dies dues expressions de l’esquerra, dos corrents de fons que competeixen per la mateixa pista i que, potser, en els temps que vénen, estiguen destinades a jugar en equip.
