Pensar un futur per al poble sahrauí
La RASD únicament té un 4% de població analfabeta, xifra excepcional si es compara amb la majoria de països de l'entorn, i més notable encara si pensem que la formació religiosa s'imparteix fora de l'escola, a centres religiosos no infectats pel sectarisme wahabista, i on els imanes es limiten a la funció espiritual però sense tindre seguidors polítics.
Això és obra d'una voluntat col·lectiva que veu en la formació la millor arma contra la desesperació. Malauradament, 42.000 xiquets i xiquetes reben l'ajut dels programes de la Mitja Lluna Roja Sahrauí, en un context de disminució de les aportacions de la comunitat internacional: l'any 1998 la UE donà 17 milions d'euros anuals, però a hores d'ara sols aporta 9 milions. Paral·lelament, el govern central espanyol encara donava 10 milions d'euros el 2010, per 4,5 milions en l'actualitat.
Totes aquestes xifres importen, perquè es tradueixen en una alimentació deficitària de la qual deriven problemes cronificats com l'anèmia, què afecta més del 61% de les dones embarassades i lactants. El Programa Mundial d'Aliments calcula en 23 milions d'euros les necessitats que conformen la “cistella bàsica alimentària” per al Poble Sahrauí, però si tot va bé rebran 12 al 2018. És una situació difícil, a la qual cal unir la manca d'aigua: el mínim seria de 18 litres per persona i dia, però els sahrauís només disposen de 10.
Un panorama de sofriment, més dolorós en l'època que el Marroc continua espoliant impunement els recursos del territori. I la manca d'expectatives provoca la fugida del valuós capital humà sahrauí, format al sistema sanitari cubà, cap altres llocs amb més perspectives. El 60% de la població dels campaments de refugiats sahrauís té menys de trenta anys, i això obliga a pensar en els problemes derivats d'una pressió demogràfica creixent.
La solidaritat és imprescindible però no és prou, i en això ens insisteixen tots els responsables d'entitats humanitàries amb els quals hem parlat. Ara toca política i visió dels interessos estratègics adaptats al temps actual. El reconeixement de la RASD és un deure ineludible del govern d'Espanya, i mostraria que ha entés la necessitat de comptar amb un aliat al Sahel que pot contribuir al progrés, al treball de la cooperació a Àfrica i a bloquejar l'avanç del fonamentalisme islamista. Sense dubte, són millors els espais vertebrats i amb una població empoderada, que no la desarticulació territorial.
Mentre Espanya es pensa si vol tindre altura de mires en algun moment, la vida continua als campaments, i les xiquetes i xiquetes aprenen a l'escola el castellà, el francés, l'àrab i el llenguatge de l'esperança en el futur.
