Retrat de la mineria valenciana: beneficis per a les empreses, perjudicis irreparables per al medi ambient

La mineria és un sector estratègic per a la Comunitat Valenciana, encara que consumeix una quantitat ingent de recursos naturals, com ara la mina Mercedes al Villar, on l’extracció d’àrids ha fet desaparéixer muntanyes senceres i ha esborrat del mapa rambles d’escolament. En tot el territori hi ha 793 drets miners concedits per la Conselleria d’Economia –en què només tres funcionaris formen l’equip tècnic– i 500 explotacions validades ambientalment per la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica.

Des de la Conselleria d’Economia expliquen que l’activitat minera a la Comunitat Valenciana té una importància econòmica elevada per si mateixa i, en un grau més alt, “pel valor afegit tan elevat que té, ja que proveeix de matèries primeres minerals sectors estratègics en el desenvolupament econòmic” del territori.

Destaquen l’aportació d’aquesta activitat als sectors de la construcció, les infraestructures, la fabricació de ciments i formigons (calcàries o dolomies), el taulell o la ceràmica (argiles, sílices i caolins), el marbre, l’envasament i la comercialització d’aigües minerals i de begudes envasades o l’aprofitament d’aigües mineromedicinals en establiments balnearis, entre altres.

Les mateixes fonts d’Economia assenyalen que les explotacions mineres de la Comunitat Valenciana donen cobertura directa fonamentalment a la indústria regional i a l’estatal de diferents sectors consumidors dels recursos minerals. En el territori valencià no hi ha explotacions de recursos minerals energètics, com ara carbons, roques bituminoses, minerals radioactius i, en general, d’altres jaciments minerals o recursos geològics d’interés energètic o econòmic per la seua raresa i escassetat.

Les empreses que hi ha al voltant d’aquest sector són bàsicament pimes instal·lades a la Comunitat Valenciana, encara que també hi estan presents grans multinacionals, com Lafarge o Cemex. El sector miner basc també hi té explotacions d’àrids ben importants i grans empreses de ceràmica, com Torrecid o Azulejos Alcor, hi tenen les seues pròpies filials que exploten les pedreres de primera mà.

Les empreses que més recursos obtenen són les de l’explotació de brolladors o salines. L’any 2018 l’empresa Salinas de Torrevieja va facturar 45,5 milions i en va guanyar 5,5, mentre que Aguas de Cortes, propietat de la valenciana Importaco i de l’ajuntament on se situa el brollador, va ingressar aquell mateix any 17,3 milions i va guanyar 720.000 euros. San Benedetto, que obté l’aigua a Sant Antoni de Requena –té un altre brollador a Granada–, va facturar 109 milions i va tindre 6,4 milions de benefici l’any 2018.

Negoci extractiu amb beneficis ben importants

Pel que fa a l’extracció d’àrids i altres minerals, totes les empreses analitzades –unes 25– tenen beneficis, amb una facturació o uns guanys que varien. Hi destaca Arcigres SL, que explota la mina Mercedes al Villar i que ha canviat la fisonomia del terme municipal del poble dels Serrans, ja que ha esborrat muntanyes del mapa. Aquesta societat, que pertany a empresaris valencians, va facturar 5,8 milions d’euros l’any 2018 i va guanyar 1,7 milions. També és important Cales de la Plana, amb 21 milions d’ingressos i gairebé un de beneficis. Aquesta empresa de Xilxes és propietat d’un grup guipuscoà.

Sibelco Minerales és una societat amb seu a Biscaia, però té diverses llicències d’explotació minera a la Comunitat Valenciana, 64 milions de facturació l’any 2018 i 6,4 milions de beneficis. Guerola, Áridos y Hormigones, d’Ontinyent, va ingressar 4,5 milions i va guanyar 150.000 euros. Caolines Lapiedra va facturar tres milions d’euros i va obtindre pocs beneficis, una mica més de 37.000 euros.

L’empresa del taulell Torrecid té una pedrera pròpia que explota a través de la societat Tierras de Castellón. Va guanyar 150.000 euros amb una facturació d’1,1 milions. Azulejos Alcor té Arzillas del Mediterranio SL i, amb uns ingressos de 2,7 milions, va obtindre uns beneficis de 137.000 euros.

Aquesta cara de guanys ha tingut la creu corresponent en els últims anys amb la històrica Levantina, l’empresa de talla de pedra que explota la pedrera del Mont del Coto de Monòver. El 2018 l’empresa va facturar 94 milions, però va tindre unes pèrdues de 25. L’empresa alacantina controlada per Bybrook va aprovar un ERO l’any passat que va afectar 234 empleats.

Que la immensa majoria de les empreses del sector tinguen beneficis –molt més multinacionals com Lafarge o Cemex– és positiu per a l’economia, però en aquestes xifres tan fredes no es preveu l’impacte sobre el medi ambient. I això és el que preocupa en la Conselleria d’Agricultura i Emergència Climàtica. “Aquesta activitat comporta un impacte ambiental ben important, per això és necessari fer les explotacions sostenibles i obligar a restaurar a tots els nivells, des de la planificació prèvia fins a l’execució efectiva corresponents”, expliquen.

Legislació obsoleta i sense recursos per a fer inspeccions

A la Comunitat Valenciana les activitats extractives es desenvolupen a cel obert, llevat de la del dom del Pinós, que injecta aigua a pressió en profunditat i condueix la salmorra fins a les salines de Torrevella. Aquestes extraccions d’àrids, de roques, d’argiles, de caolí o de torberes s’autoritzen d’acord amb la Llei 22 /1973 de mines, modificada parcialment l’any 1980. “Evidentment, aquesta norma, per la data d’aprovació, no preveu cap mena de consideració ambiental ni incardinació amb procediments de caràcter ambiental”, expliquen des del departament que dirigeix Mireia Mollà.

L’any 1982 es va aprovar el Reial decret 2994 /1982, de 15 d’octubre, sobre restauració de l’espai natural afectat per activitats mineres, que exigia elaborar i aprovar un pla de restauració als projectes regulats per la Llei 22/1973. “El reial decret establia que el promotor era el responsable d’executar el pla de restauració, si bé podia optar perquè fora l’Administració la que ho duguera a terme i, en aquest cas, s’hi exigia el depòsit d’una quantitat periòdica per a cobrir la restauració. No obstant això, les fiances eren notablement insuficients per a executar la restauració i no se sap que l’Administració minera haja executat cap pla de restauració”, afigen.

“Encara que el reial decret preveia la possibilitat d’anar restaurant simultàniament a l’explotació, els promotors elaboraven els projectes pensant exclusivament en l’explotació i no en la restauració, que normalment es projectava com una fase posterior a la finalització de tota l’explotació”, afirma. Per això, asseguren des del departament que ha d’impulsar la lluita contra l’emergència climàtica que “l’Administració minera hauria de disposar d’un sistema de vigilància i control ben potent i evitar que aquests plans de faenes, en cap cas, s’aprovaren per silenci administratiu positiu”.

“És necessari que, amb vista a una vigilància i a un control efectius, es puguen sancionar i, fins i tot, tancar explotacions il·legals o que no complisquen les autoritzacions i els condicionats ambientals amb dades molt concretes resultat de la inspecció minera. Les empreses que compleixen els requisits han de ser valorades i eliminar les il·legals o que no compleixen la normativa ambiental i minera”, sentencien.