L’alerta interna de Caixabank va tardar 17 dies a saltar, a pesar que ja s’havien estafat quatre milions i que l’EMT no podia operar a la Xina

L’alerta interna de Caixabank no va saltar fins a 17 dies més tard de l’inici de l’estafa a l’Empresa Municipal de Transports (EMT) de València, quan ja s’havien transferit quatre milions d’euros a Hong Kong i a pesar que l’empresa pública no podia operar amb la Xina. Així ho ha reconegut el gestor de banca institucional de l’entitat en la seua declaració com a testimoni, a què ha tingut accés eldiario.es, en el Jutjat d’Instrucció número 18 de València que investiga l’estafa milionària.

J. M. G. R. ha contat que el 20 de setembre va saltar l’alerta interna del banc, perquè estaven fent-se operacions “amb clients de banca estrangera”, cosa que implicava dur a terme una activitat de seguiment. Aquell dia, quan ja s’havien transferit quatre milions d’euros al compte de Bank of China, el gestor envia a Celia Zafra, l’excap d’Administració de l’EMT acomiadada i investigada per l’estafa, el model 5433 que havia de signar un apoderat de l’empresa per a poder operar a la Xina. Zafra el reenvia a l’estafador, que li’l retorna signat per María Rayón (amb una rúbrica falsificada). El jutge ha requerit al testimoni que aporte com més prompte millor l’alerta que va rebre aquell dia en el seu correu electrònic corporatiu.

El testimoni ha declarat que no li consta que fins aqueix moment l’EMT haguera fet transferències internacionals. J. M. G. R. també ha revelat que Caixabank no li ha demanat cap tipus d’explicació i ha assegurat que desconeix si s’ha dut a terme cap mena d’investigació interna per l’estafa milionària. L’entitat bancària va descartar qualsevol tipus de responsabilitat per aquests fets i rebutja tornar els diners, mentre que l’EMT considera que va ser responsable subsidiària del robatori.

El gestor del compte de l’EMT ha admés que no va avisar el Servei de Prevenció del Blanqueig de Capitals (Sepblac) perquè hi ha “un departament o més en el banc que gestionen aquest tipus de comunicacions” i, a més, fins aqueix moment no li havia semblat res sospitós. Tres dies després de l’alerta, el testimoni va sospitar de les factures (sense segell, sense signatura i amb un concepte genèric) i va contactar amb el gerent de l’EMT, que va avortar l’última transferència.

La relació del testimoni amb aquest frau tan fenomenal comença quan acaba les vacances i torna a les oficines de Caixabank al carrer del Pintor Sorolla. J. M. G. R. es va reincorporar a la faena el 9 de setembre (Celia Zafra va afirmar en la seua declaració que el gestor havia tornat de les vacances el 16). Des del 3 de setembre, dia en què s’inicia l’estafa amb les instruccions telefòniques d’un fals advocat per a dur a terme una operació internacional insòlita, Zafra opera a través del suport operatiu de Caixabank, el centre que du a terme les gestions dels clients institucionals.

Des del 6 de setembre Zafra ja sabia que el suport operatiu de Caixabank havia detectat que la signatura de la directora de gestió de l’EMT, María Rayón, no coincidia amb la del seu DNI. Aquell dia, l’excap d’Administració va enviar un WhatsApp al seu superior, que estava de baixa per maternitat, “en què li diu que passe” [per l’oficina bancària] i ella “li contesta ok”, segons va declarar davant el jutge. No obstant això, no li va explicar exactament de què es tractava ni la va apressar perquè anara al banc.

El dimarts 17 de setembre, el testimoni té les primeres notícies sobre les cinc transferències fetes a Hong Kong i demana a la cap d’Administració de l’EMT els originals de les cartes de pagament i les factures. Zafra no va comentar res amb el gestor del compte sobre les sospites per la signatura de Rayón del suport operatiu de Caixabank i li assegura que les signatures són correctes. Al gestor tampoc li van comunicar res els seus companys del suport operatiu que havien tramitat les transferències anteriors.

J. M. G. R. va fer la sisena transferència als estafadors; “va pitjar la tecla”, declara. Quatre milions d’euros s’havien esfumat (el compte de l’EMT tenia un saldo de 24 milions en aquell moment).

En aquella primera conversa després de la reincorporació del gerent de Caixabank, Zafra trenca per primera vegada el (fals) acord de confidencialitat signat amb l’estafador que havia complit rigorosament i li comenta que l’operació consisteix a adquirir una companya, “sense donar-li moltes explicacions”.

Només l’endemà, el dimecres 18 de setembre, fa el primer comentari explícit sobre la confidencialitat. Zafra li diu que seria l’última transferència abans que el president de l’EMT, Giuseppe Grezzi, fera públic l’objecte de la pretesa operació i ja no hi hauria “obligació de confidencialitat”. La dona, única investigada en la causa, va comentar per primera vegada l’operació tan singular que se li havia encarregat amb algú extern a la seua empresa, malgrat la “fe fins i tot mística” que tenia en el (fals) contracte de confidencialitat, segons l’expressió que va utilitzar l’advocat de l’EMT, Xavier Melero.

El divendres 20 de setembre, el gestor de Caixabank intenta de nou verificar les dades i comenta amb Zafra que no ha eixit res en la premsa sobre la pretesa operació. La investigada, segons va declarar el testimoni, va contestar que “haja eixit o no [en la premsa] aquesta seria l’última transferència”. J. M. G. R. assegura que li va fer la impressió que la dona estava “una mica fotuda” i “cansada” per la situació.

El dilluns següent, 23 de setembre, l’estafa salta per l’aire. El gestor de Caixabank rep les factures de les transferències i hi sospita, perquè “per a estar comprant una companyia” li semblen “mancades de consistència”. Indicaven un “concepte simple, no hi havia segell i no hi havia signatures”, recorda. Per fi, J. M. G. R. contacta telefònicament amb el gerent de l’EMT, Josep Enric Garcia Alemany, que li ordena avortar l’última transferència.