Veus contra l’exclusió: guetització i pobresa als Poblats Marítims de València

Dones de l’Associació Brúfol.

Als Poblats Marítims valencians barris sencers s’han convertit en guetos menuts que ningú sembla voler veure. Natzaret, el Cabanyal i la Malva-rosa, cadascun té el seu tros de pobresa. Nuclis guetitzats on viuen els immigrants pobres i ciutadans en risc d’exclusió. Per als activistes socials i els col·lectius que treballen a la zona no és cap problema d’ètnies, és senzillament pobresa integral.

Són les deu del matí al Cabanyal i una patrulla de la Policia Local camina llevant la roba estesa a les voreres, als carrers de la “zona zero”. Ho fan perquè estendre a la via pública va contra la normativa. La llancen als contenidors davant de la mirada de les dones romaneses que l’han estesa. Per a aquestes dones, mares amb una prole extensa, no és el pitjor problema. Des de fa mesos, i amb la tendència de gentrificació que inunda el barri, amb la bambolla dels lloguers unflant-se i l’enfocament urbà cap al turisme, les més de cent famílies romaneses que es dediquen a la ferralla ho tenen difícil per a pagar el lloguer dels baixos i dels pisos que habiten. Els amos els apugen el lloguer i ells han ha de viure més estrets a casa rellogant-ne les habitacions.

Nicoletta Sorika, 26 anys, mediadora de l’Associació Brúfol, afirma que van intentar arribar a un acord amb la policia, estenent a unes hores concretes, però la idea no ha anat avant. Nicoletta fa classes d’espanyol i alfabetització, i ajuda a emplenar impresos a dues dotzenes de dones romaneses en un baix dels Blocs Portuaris. És l’Associació Brúfol subvencionada per l’Ajuntament i que s’ocupa d’assistir les famílies amb problemes. Nicoletta diu que, des que es va rehabilitant el barri, les coses han empitjorat molt: “Els amos de les cases fan fora la gent per llogar-les als turistes”.

Jordi Bosch, col·laborador i alma mater de Brúfol, és el director del col·legi concertat Santiago Apóstol. Ací fan primària desenes de xiquetes i xiquetes d’ètnia gitana. Fa tretze anys que treballa al barri i està sempre indignat per les situacions d’injustícia que contempla diàriament. “La qüestió principal és l’absència d’un pla coordinat d’inclusió per a les famílies gitanes. Ací treballem amb sectors poblacionals en què mai ningú ha aconseguit un graduat en secundària. Aquest és un alumnat difícil. Però trobem a faltar polítiques de suport a l’estudi. Polítiques d’integració, això és el que necessitem. Habitatge, serveis socials, educació…”.

El context social no hi ajuda. Jordi recorda que, quan va començar la crisi, les famílies es dedicaven a espigolar en el fem. Però va arribar un moment en què ja no hi havia res a espigolar. Les famílies van començar a eixir d’hora per a anar a trobar alguna cosa; si no, no podien menjar. Els ferrovellers romanesos del Cabanyal s’emporten el que troben al rastre de la localitat de Corbera, molt popular a la Ribera Baixa, o al de València.

Brúfol treballa amb una desena de famílies a les Casetes Roses de la Malva-rosa, gueto estigmatitzat i crònic on hi ha habitatges que alberguen menudistes de la droga. La permanència d’aquest mercat il·legal invisible enmig del barri respon a una política de l’Administració, a parer de l’activista Guillem d’Espai Veïnal: “Les Casetes continuen així perquè responen a una política que dissenya el mercat de la droga lluny del centre. Per no fer mal efecte. Amagar-ho en un llogaret sense futur”.

A l’altra banda de la façana litoral, al barri de Natzaret els pobres es concentren als blocs de les velles cases obreres de protecció oficial actualment coneguts com a Blocs Katanga. Les anomenades Casetes de Paper, vell gueto de l’època franquista, van desaparéixer fa uns quants anys i hui el barri té tres enclavaments ben diferenciats on viuen les minories immigrants. Els espanyols gitanos, els romanesos i els nigerians. Tots d’un ventre i cadascú del seu temple en un barri màrtir assetjat per la prolongació incessant del port i que tracta de mantindre la seua dignitat històrica.

“Els barris perifèrics sempre atrauen la població pobra. Si parlem de guetització, hi ha una intenció política en això. Natzaret és un barri portuari, fet que el converteix en un barri aïllat”, afirma un membre de l’Associació l’Arca, entitat que ocupa un baix a l’extrem del barri i que es dedica a la intervenció social, amb xiquets i amb famílies.

“Ací hi havia habitatges socials que es van anar desmantellant en els anys huitanta. Era un gueto menut amb les famílies reubicades per la riuada. L’associació de veïns va dignificar i va assegurar a les famílies les cases noves. La novetat van ser les bosses de població immigrant que van arribar al barri. Sens dubte hi ha hagut racisme en considerar la població gitana com a estranya. I la gent que se sent estranya tendeix a unir-se, com ací les famílies nigerianes, s’ajunten per seguretat”.

Aquest membre de l’Associació l’Arca revela que ara mateix hi ha un problema important de tràfic de blanques en aquesta zona de la ciutat. Les xiques subsaharianes continuen a les cantonades de la Punta exercint la prostitució. Hi ha coses que sembla que no canvien. Els perills del gueto i de la delinqüència hi continuen vius.

“Si entre en un espai de misèria, tinc comportaments vitals de misèria. No pague la llum, ni l’aigua, ocupe el pis i, a més, dedicar-se a la ferralla honradament és il·legal, malgrat que els ferrovellers són autèntics recicladors i necessaris. D’altra banda, l’Estat és, per a les famílies excloses, l’amenaça en persona. La policia és la mort per a ells. Quan apareix, sempre és portadora de males notícies, que si el desnonament, que si s’ha de tallar la llum. Gairebé mai ve a dir-te que t’han aconseguit una beca per al xiquet”.

En l’Arca de Natzaret hi ha 19 persones treballant, tenen un centre de menors amb 36 places concertat amb la Conselleria. Segons la seua percepció, al barri hi ha temporades amb calma tibant.

“Com que s’ha convertit en un territori tan plurinacional i multicultural, hi ha conflictes. I quan hi ha misèria hi ha competència. Quan els gitanos es refereixen als paios també inclouen els subsaharians: paios negres, els anomenen. Els xiquets no són ni paios ni gitanos, pertanyen a una comunitat i assimilen aquesta cultura. Però creixen en una cultura que els amenaça. Els romanesos són el grup social més mal tractat. Els espanyols se senten desplaçats per aquests. Són comportaments relacionats amb la misèria”.

José té dona i quatre fills; la Mely, la més menuda, té un any. És gitano i treballa en allò que pot. Des de fa unes quantes setmanes tota la família està en suspens. Viu en una casa de propietat municipal de manera il·legal i els han donat un ultimàtum. Han vingut de Cabanyal 2010, l’empresa municipal que gestiona la urbanització del barri, i els han dit que se n’han d’anar, i sense cap alternativa habitacional. Joselito no sap on ficar-se i ha anat a veure el jutge per suplicar-li que li ajornen el desallotjament. És un drama quotidià als Blocs Portuaris i a altres zones precàries del barri.

Per a Jordi Bosch aquests desnonaments són un problema que trenca la faena educativa de molts anys. Hi ha famílies que tenen xiquets ací que s’han de traslladar a Benimàmet per força. En aquests casos, si han d’abandonar el barri, es trenca la convivència habitual i el desastre educatiu està assegurat.

Per a Guillem, de la plataforma activista Espai Veïnal, que fa anys que alerta i fa un seguiment dels desallotjaments, tots aquests problemes responen al model de ciutat que s’impulsa i, especialment, al Cabanyal. “València es va construint d’acord amb el model de ciutat turística, el clima, la mar. Durant un temps interessava degradar els espais del litoral per a apropiar-se’ls amb una finalitat urbanística. Fa uns quants anys era la bambolla del lloguer. Ara és la bambolla cultural. Un bar a cada cantonada i convertir el Cabanyal en un parc temàtic de la restauració, com ha passat a Russafa. La qüestió és aquesta: excloure un tipus de població amb pocs recursos per a promocionar un altre model de poblador: el turista del benviure”.

L’habitatge és el problema central que en determina tots els altres. Jordi, de Brúfol, sosté que perquè hi haja inclusió caldria que hi haguera habitatges socials en tots els barris. De fet, l’habitatge social de València és el més baix del país.

“Amb la renda valenciana d’inclusió (RVI) es va avançant, però el problema és que no hi ha lloguer disponible per a aquestes famílies. La bambolla és tan grossa que la situació és extrema, i encara més per a les famílies gitanes. Ningú no els lloga res, encara que tinguen diners per a pagar. Això és antigitanisme pur i pelat. Si l’accés a l’habitatge continua sent una quimera, què s’ha de fer? Ocupar cases”.

La Generalitat ha elaborat un document titulat “Governança de l’Estratègia Valenciana per a la Igualtat i la Inclusió del Poble Gitano”, títol pompós per a un dossier encara en format d’esquema i en espera de contingut que mira de traçar línies estratègiques per a solucionar “la situació d’exclusió que viuen entre 75.000 i 100.000 persones gitanes que s’estima que viuen a la Comunitat Valenciana”.

En la fundació Secretariat Gitano de València, del carrer de Concha Espina, Lola Fernández, la presidenta, comenta l’informe tan desolador sobre Espanya del relator especial de l’ONU, Philip Amstrong, sobre pobresa. El nostre país se situa en segon lloc, després de Romania, pel que fa a pobresa infantil. “Nosaltres impulsem programes amb impacte, però l’Administració és la responsable en últim terme. A banda de les entitats socials, hi ha la responsabilitat pública perquè hi haja un canvi radical”.

Per a Isa Lozano, regidora de Serveis Socials i Habitatge de l’Ajuntament de València, el canvi ja està en marxa, encara que cal temps. Després de dècades de girar l’esquena als problemes de la pobresa, les coses comencen a canviar. La renda d’inclusió l’ha posada en marxa la seua regidoria. És un pas, però no n’hi ha prou. Per a ella, la guetització i la pobresa als Poblats Marítims, i també en altres barris valencians, responen a una política funesta que ve de lluny; una política d’abandonament de certs districtes de la ciutat.

“Les situacions de pobresa i exclusió a la Malva-rosa, i sobretot, al Cabanyal i a Natzaret, són el resultat de molts anys en què no s’ha invertit als barris. No s’ha parat atenció a garantir infraestructures de manera equilibrada en totes les zones de la ciutat. Volem revertir tot això. La intervenció social no és asfaltar un carrer o rehabilitar un edifici. Els processos d’integració són llargs. L’Estat espanyol té una política d’habitatge deficitària. El parc estatal és irrisori. Ara mateix tenim 135 habitatges públics. Quan el govern municipal progressista hi va arribar l’any 2015, hi havia 97 habitatges públics a la ciutat de València. Barcelona en té 12.000”.

La regidora de Compromís se’n felicita, al seu despatx de la seu de Tabacalera, de la “sinergia perfecta” que suposa tindre Serveis Socials i Habitatge junts. Una coordinació esperada llargament per les entitats socials.

“Sabem que hi ha situacions de pobresa a Natzaret, al Cabanyal, a Orriols, a la Fontsanta, a Benimàmet…, i també antigitanisme. Tenim una mirada discriminatòria. Fer desaparéixer tot això no és tan sols cosa dels serveis socials. La pobresa l’han d’abordar Habitatge, Educació, Urbanisme. La regidoria ha creat un equip d’atenció integral a l’habitatge precari. Atenem unes 300 famílies. El grup intervé, en fa un seguiment i tracta d’oferir solucions. I treballem amb mediadors i entitats socials que fan un paper clau”.

Contra els guetos Lozano manifesta: “Acabarem aquesta política de l’habitatge de tindre’ls ací junts, en comptes de fer-ho al centre de la ciutat. Així arraconem el problema i els acordonem. Aquest criteri pervers va en contra de la política social d’habitatge que aquesta regidoria impulsa”.

Un informe de treball d’una taula redona organitzada per Viu i Conviu sobre el barri del Cabanyal l’any 2014 i celebrada a la Universitat Politècnica proposava açò com a conclusió:

“La proposta principal que s’ha de fer és demanar coherència en les polítiques municipals: no té cap sentit que des de les polítiques urbanístiques es vagen generant uns problemes, molt greus per a una part de la població, i que des d’una altra regidoria es tracte d’ajudar aquesta població a superar els seus problemes”. Malgrat que la proposta data de fa un lustre, el problema continua viu l’any 2020.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats