Valparaíso en valencià: Marta Chiner i Manu Valls, juanetes i galindons

La casa de la cultura de Picassent va acollir el passat dissabte la representació de Valparaíso de Manu Valls. Abans de començar la setmana lingüística de la discòrdia, reconfortava contemplar la seua posada en escena combinant amablement valencià i castellà; i això que estem per a poca comèdia romàntica els valencianoparlants!

El text de Manu Valls flueix des de les veus atlàntiques d'uns personatges representats per Marta Chiner i pel mateix autor. El text s’inspira en l’obra Next Time, Next Year de Bernard Slade per a ambientar-la valencianament en els nostres anys 70, 80, 90, fins aplegar a l'arribada recent d'un coronavirus letal. La comèdia, així, tracta el tema de tots els temes: el temps. Encara teniu dates per a gaudir-ne.

La literatura, perdoneu la generalització inadequada, és efecte de la facultat de contar el temps. No vos enganyeu: compteu els passos, les revolucions planetàries i altres fenòmens físics i, de vegades, conteu històries amb algú amb qui compartiu l’enllaç químic de la paraula. Algú amb qui podeu raonar. Els cossos físics vos trairan, la química de les paraules, en ocasions, no. En algunes religions, en alguns  pobles oprimits o opressors, en alguns comitès editorials o fires del llibre es ressuscita la química del relat que conta els temps morts i que amplifica la veu dels cossos mortals. Valparaíso ho fa.

El text, lliure d'artificis retòrics, està coronat per Valls amb la introducció d'uns pocs castellanismes que jo ja no consideraria barbarismes i els assumiria com els anglicismes “bàsquet”  o “pop-rock” o els avatars hindús de Visnu. L'autor ha reblat el clau de la normativitat lingüística i ha parit un text de comèdia que funciona tant en valencià com en castellà. A més, la veu de Chiner ressona meravellosament també en un melòdic italià. Per buscar alguna pega, el text ironitza massa ràpidament sobre els prejudicis dels personatges, construïts potser amb massa química inicial. Estigueu atents a la ràpida escena del galindó! Tan reeixida que podria equiparar-se a la bròfega naixença dels cent trossos de carn, els Kaurava, en el Mahabharata.

Ventrílocs d'una llarga coneixença mútua, Chiner i Valls representen uns personatges amb unes veus ben impostades i matisades que enriqueixen la comèdia que parlem. La pròxima setmana, la llengua serà de nou escenari. Allí molts castellanoparlants representaran que no volen que se’ls impose el valencià i alguns valencianoparlants demanaran tímidament que se'ls deixe estudiar en igualtat de condicions. Una altra comèdia. Molts representaran que volen seguir imposant un codi i necessitaran de persones a qui imposar-lo. En el fons, no s'imposaran ells, ans la imposició que s'expressa a través d'ells. A través de psicòtics assertius i neuròtics balbucejants, com els personatges de Chiner i Valls. 

La llengua serà sols escenari, on els sons articulats heretaran els renecs prelingüístics dels qui volen seguir imposant-se lingüísticament i els laments dels qui s'han sotmès al silenci o al canvi de codi per a rebre atenció. El leitmotiv de Valparaíso és que no s'ha de fer res per obligació. Però tenim moltes més obligacions de les que en som conscients. El neuròtic no és conscient de l'obligació del canvi de codi i del sotmetiment. Balbuceja abans del silenci.