A la recerca d'una esquerra que no confluïsca però sume

Com hem comprovat, no és el mateix un Govern de coalició que un pacte d'investidura. Tampoc és el mateix una confluència que una aliança. En l'aliança s'estableixen acords, en la confluència es mesclen actors o moviments. Contra certes visions esquemàtiques, Compromís no ha sigut mai una confluència (potser seria més rigorós parlar d'“afluent”) del partit de Pablo Iglesias, ni quan va concórrer amb Podemos a les eleccions generals. Entre altres coses perquè ja hi era abans que Podemos apareguera (tenia representació en les Corts Valencianes, el Congrés dels Diputats i l'Ajuntament de València). Mónica Oltra ha dit alguna vegada que la seua formació és en ella mateixa una confluència, encara que la seua estructura siga la d'una coalició de tres partits (Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià i Verds-Equo) i que en aqueix equilibri radique part del seu èxit.

El fet és que Compromís ja era una força política clau en l'escena valenciana quan Podemos hi va irrompre. L'aliança de totes dues formacions en les eleccions generals de 2015 i 2016 va demostrar prompte les seues limitacions i els diputats de la coalició valencianista no es van integrar en el grup parlamentari de Pablo Iglesias; se'n van anar al grup mixt.

Per separat, en la competència entre les dues opcions, els valencianistes es mostren molt més forts que Podem en les autonòmiques i locals mentre Podem supera amb folgança Compromís en les generals i europees. Un fenomen que revela que comparteixen franges àmplies de l'electorat, encara que un vot dual quasi del mateix volum també es produeix amb el PSPV-PSOE.

Amb febleses i fortaleses simètriques, Compromís manté la convivència amb Unides Podem i Esquerra Unida com a socis dels socialistes en el Pacte del Botànic, que aquesta legislatura sosté per segona vegada el Govern tripartit valencià presidit per Ximo Puig. Per això l'aliança amb Més País en les eleccions generals, plantejada amb un alt grau d'autonomia per als valencianistes fins i tot dins de l'eventual grup parlamentari, crida tant l'atenció, perquè sacseja el tauler i suscita interrogants.

Més Compromís, que és com es denominarà en les tres circumscripcions valencianes la plataforma liderada per Íñigo Errejón, apunta a una altra manera d'estructurar la col·laboració de les esquerres. Ha influït, sens dubte, el fet que Más Madrid, matriu de la candidatura, va tindre el seu origen en la ruptura de la confluència del grup que liderava Manuela Carmena amb allò que avui és Unidas Podemos.

Les anomenades alcaldies del canvi han confirmat en les tres principals ciutats espanyoles que l'allunyament del PSOE d'amplis sectors de vot urbà no era conjuntural, però a Madrid, Barcelona i València, amb Carmena, Colau i Ribó, el fenomen es va encarnar en fórmules diferents i amb resultats contraposats dels quals no en va eixir ben parat Podemos.

A més de renovar l'alcaldia de la ciutat de València, la de Joan Ribó va ser la llista més votada en les eleccions municipals, a diferència del que va ocórrer amb Ada Colau a Barcelona, que malgrat quedar segona, i no sense dificultats (que va salvar el suport de Manuel Valls), va tornar a ser alcaldessa. Manuela Carmena també va ser la més votada a Madrid, però va perdre l'alcaldia a mans de la dreta. Ni a València ni a Madrid va estar Podemos de la seua part: més aviat en contra a Madrid i en una candidatura pròpia que no va aconseguir representació a València. Només a Barcelona va remar a favor.

Tindre en compte la potència i la persistència d'aqueixa diversitat sorgida en el gran laboratori del vot urbà (més que ho ha fet Podemos) pot ajudar Más País a trobar el tarannà d'una alternativa que no confluïsca, però que sume. També ho farà la flexibilitat d'un enfocament territorial sensible a les Espanyes, és a dir, si és capaç d'acomodar a aqueixes forces d'esquerra que estan compromeses amb trobar encaix en un Estat de tipus federal a cultures, llengües i nacions, a aqueixos fets diferencials que precisament donen textura al país.

És molt prompte per a concloure res, però podríem especular amb el fet que Más País, Més Compromís, coincideix amb el PSOE que toca fer viable ja un Govern, però es distancia de l'espanyolisme uniformitzador i monolingüe (Errejón parla un català-valencià molt fluid) i abomina de l'Espanya emfàtica, de pedra picada, amb què Pedro Sánchez pretén combatre el desafiament independentista a Catalunya.

Hi ha una esquerra a la qual no se li ompli la boca d'Espanya, però que vol treballar pel país, en la seua concepció territorial i humana, modernitzadora i civilitzada. Una esquerra que són moltes esquerres, diverses com les ciutats i plurals com les seues gents. És clar que el seu és un espai polític minoritari, com en major o menor mesura ho són tots, a dreta i esquerra i també en el centre, en la nova era del multipartidisme. Un espai que les eleccions delimitaran i els possibles pactes apoderaran.

El gran perill de l'aventura d'Íñigo Errejón radica en el fet que vulga semblar-se massa al partit del qual va ser un dels fundadors, que tinga la temptació de mesclar més que de sumar i, en lloc d'una alternativa verda i progressista de nova generació, amb les dosis justes (poques) de populisme i aclamació, derive cap a un Podemos bis.

Cal tindre en compte que la major aportació de la volcànica formació morada ha sigut introduir en l'agenda pública certs temes, com el dret a l'habitatge, la denúncia de la corrupció i de l'abús de poder o la feminització de la política. Más País i els seus aliats hauran de posar nous assumptes sobre el tapet, com el trasllat de l'emergència climàtica a l'economia, l'urbanisme i les obres públiques (una tasca ingent que suscitarà molts conflictes) o la federalització real de l'Estat espanyol (àrdua missió que algú ha d'impulsar).

Caldrà veure si aqueixa esquerra és capaç d'ablanir les descoratjadores rigideses de la dialèctica entre el PSOE i Podemos i, encara més important a curt termini, aconseguir que la seua irrupció contribuïsca al fet que el 10 de novembre sorgisquen de les urnes una majoria de progrés i un Govern que en responga.