¿Eleccions ara? No, gràcies.

Això és el que segurament respondria Fabra, i qualsevol membre del PP.

La multitudinària manifestació que va recórrer el centre de València fa poc més d'una setmana centrava les seues reivindicacions en la dimissió del president de la Generalitat i la celebració d'eleccions anticipades. ¿En quin escenari ens situen estes demandes?

Des del meu punt de vista la convocatòria d'eleccions anticipades és molt poc probable. Normalment, en les democràcies parlamentàries, les eleccions s'avancen per dos motius: perquè el govern perd la capacitat d'aprovar les seues propostes al parlament (cas de les eleccions generals de 1996, després que CiU retirara el seu suport a Felipe González i no aprovara els pressupostos), o perquè el partit en el govern compta amb millors expectatives de vot amb unes eleccions anticipades (que no vol dir, però, que finalment les expectatives es traduïsquen en un millor resultat, com ens recordaria Artur Mas rememorant les últimes eleccions catalanes).

Ni l'una ni l'altra situació es donen en el nostre panorama polític.

El Partit Popular disposa en l'actualitat d'una sòlida majoria absoluta i, malgrat tot, d'una forta cohesió interna en el seu grup parlamentari a les Corts. Més enllà de polèmiques (com la petició d'indult subscrita per un 80 % dels diputats populars) o conflictes de poder (amb el qüestionament de la figura de Bellver com a portaveu), la votació de les diverses mesures relacionades amb el tancament de RTVV han demostrat que el Consell pot confiar en la disciplina de vot de tot el grup parlamentari, fins i tot, quan l'oposició impulsa votacions secretes. Si Alberto Fabra no ha perdut el control en una decisió tan qüestionada com l'execució de RTVV, és d'esperar que continue tenint una gran facilitat per a aprovar qualsevol mesura o llei que envie a les Corts. No oblidem que el futur dels actuals diputats valencians, tant en llistes electorals com en altres possibles destinacions, no depén del vot de la ciutadania sinó del seu partit, i en gran mesura, de la lleialtat que mostren a Fabra. La màxima de la vella política: «Qui es mou, no ix en la foto».

Quant a les expectatives de vot, sembla evident que el Partit Popular no té les millors perspectives electorals hui en dia. Les últimes enquestes publicades ja apuntaven a la pèrdua de la majoria absoluta i d'un bon grapat d'escons que, amb el tancament de RTVV, podria ser encara més pronunciat. Si el que busquen és obtindre el millor resultat electoral, sembla que l'estratègia més convenient no seria cridar-nos a les urnes en plena crisi i en ple descontentament ciutadà, sinó esperar al 2015 i vendre com a eixida de la crisi la tímida recuperació dels indicadors macroeconòmics.

Però és que, a banda de la inexistència de les dues condicions que solen donar-se arreu del món, existeix una raó de pes per la qual pense que Fabra no avançarà eleccions. I és que un avançament electoral seria contrari al projecte polític que el PP de Fabra ha aplicat fins ara, caracteritzat pel desmantellament constant de l'autogovern valencià.

Cal recordar que la dissolució de les Corts i la convocatòria d'eleccions anticipades ―permesa des de la reforma estatutària del 2006― situaria el País Valencià fora del calendari d'eleccions locals i autonòmiques marcat per la LOREG, equiparant-nos a Andalusia, Euskadi, Galícia i Catalunya. La celebració d'unes eleccions fora d'este calendari tindria grans efectes sobre el perfil del votant ―deixant a casa l'electorat més influenciable per les dinàmiques de la política estatal― i facilitaria una agenda electoral centrada en els temes valencians.

Per tant, ni per manca de suport parlamentari, ni com a estratègia electoral, ni com a aposta política, sembla probable que Alberto Fabra decidisca convocar eleccions pròximament.

És a dir, que els que veuríem amb bons ulls la celebració d'eleccions només ens queda confiar que el president albire, en un moment de lucidesa política, la manca de rumb que governa la Generalitat i decidisca posar fi a esta lenta agonia. Trobe, però, que seria confiar massa.

Este article ha segut publicat originalment per la Fundació NexeFundació Nexe