És una qüestió debatuda, complexa, i per això mateix interessant: oberta. La discussió sobre el valor relatiu o la significació de fets i històries molt locals ve de lluny. Per a uns allò local és justament allò més universal, perquè tot passa en àmbits reduïts, i és extrapolable. Permet aprofundir en textures subtils i fa possible la comparació, sempre profitosa (“si voleu entendre, compareu”, va dir Joan Fuster). Per a uns altres la singularitat o la peculiaritat dels àmbits restringits, locals o individuals, no té cap interès explicatiu. Serà un cas particular, i res més. L’única història que compta -i darrerament la tendència és aquesta- és la gran història, mundial (Worldhistory), anònima i de grans tendències. Tanmateix, no fa tant, arran del Montaillou d’Emmanuel Le Roy Ladurie o de la micro-història de Carlo Ginzburg , per exemple, s’havia assentat en la historiografia un gran interès per allò local, i també pels casos particulars i les individualitats (l’anomenat “gir biogràfic”). Que serien reflex de tota una època quant a destí personal, mentalitats i visió del món. I que permetrien, justament, una aproximació més exacta a la realitat d’un temps.
Recentment han aparegut alguns llibres que ajuden a replantejar o a tornar sobre aquesta qüestió. D’entrada una història trepidant de la industrialització i els conflictes socials a l’Horta Nord fins a l’acabament de la guerra civil: El triangle de les màquines. Obrers i patrons a Vinalesa, Foios i Meliana (Afers), de Vicent Garcia Devís i Pau Pérez Duato. Compareixen a les seues pàgines la Fàbrica de Vinalesa, inicialment dedicada a la filatura i teixit de la seda; la fàbrica de taulellets hidràulics de Nolla a Meliana; i La Yutera de Foios. També les nissagues empresarials que hi havia al darrere: els Trènor, els Nolla, els Bacharach, i alguns més. I els obrers, els llauradors, les condicions de treball i de vida, els conflictes socials. Un quadre molt complet de tota una època, que arrenca del final del segle XVIII, cobreix tot el XIX i arriba fins al començament del franquisme. Queda clar que a l’Horta Nord hi hagué una indústria primerenca, truncada amb l’enfonsament de la sederia però que es recuperà amb la fabricació de sacs de jute i altres productes. Que les xemeneies hi tenien presència. Que l’expansió urbana de València generava una demanda important de materials de construcció, servida en alguns casos per aquestes fàbriques, i especialment per Nolla (avantpassat de qui en fou alcaldessa, Rita Barberà Nolla). Que els sacs de jute eren importants per a l’exportació de cebes i creïlles, grans produccions de l’Horta... No queda tan clar que l’estructura social, a la fi, fos la pròpia d’una societat industrial, que pressuposa una industrialització extensiva, que hauria alterat i substituït el panorama profundament agrari -fins fa quatre dies, i encara ara- de l’Horta Nord. Però allà s’hi instal·laren fàbriques i maquinària i la relació social bàsica, o especialment influent, hi era el treball assalariat. El llibre explica molt bé l’origen de les nissagues que impulsaren tot allò, així com el paisatge humà, els conflictes socials, les lluites polítiques, l’ascens del republicanisme i del sindicalisme, i els grans daltabaixos, amb una segona part dedicada específicament a la República i els anys trenta. Un temps vibrant de lluita de classes, de conflicte polític, de violència i finalment de desfeta del moviment obrer, de revenja i repressió, amb l’arribada del franquisme.
Per tot això, aquest llibre marca una fita. Perquè -tot i el seu caire de vegades poc estructurat- aventura línies de recerca i interpretacions inspiradores. S’acosta, amb voluntat de síntesi, a realitats properes, amb noms i cognoms (i fins i tot malnoms), i aporta un gruix importantíssim d’informació. En aquestes pàgines es sent el batec de la vida popular, s’expliquen amb detall les transformacions de l’Horta Nord que es troben al fons de la seua realitat actual, perquè el present és fill del passat. Una realitat industrial, a Albuixech (Stadler), o Puçol, a Meliana, a Massamagrell, arreu... És una narració històrica vertiginosa i molt amena, que convida a la lectura. Serà sens dubte apassionant per a la gent de la comarca, però també -i tant!- per a qualsevol lector interessat en la nostra història.
Un altre volum que no pot passar desapercebut, publicat per l’editorial Afers -l’editorial de Catarroja, dirigida per Vicent Olmos- és La pensió dels alemanys, de Montserrat Corretger. En aquest cas el registre és narratiu, una novel·la, que fa un retrat de grup a partir d’uns personatges d’origen germànic (alemanys i suïssos) que feien de traductors a Reus, als anys 20 i 30 del segle XX, com a peça de l’engranatge exportador de la ciutat. Reus exportava fruits secs, vi i altres productes, arribà a ser la segona ciutat de Catalunya i gaudia d’un gran impuls industrial i comercial. A prop es trobava el nucli d’indústria química de Flix, creat per alemanys, i d’ací arrenca la narració, que de fet traça un quadre històric en dos nivells: el Reus dinàmic de l’època -amb figures com el pare del poeta Gabriel Ferrater, empresari innovador i una mica fantasiós- i l’Europa convulsa d’aquelles dècades, polaritzada i en procés d’autodestrucció, que es consumaria poc després de la fi de la guerra civil espanyola. Una novel·la ambiciosa i ben resolta, que atrapa el lector. Novel·la de fets, esdeveniments, peripècies personals i també d’idees, que tracta de capturar l’esperit d’una època, d’una ciutat, d’un entorn humà. Un llibre amarat d’implicació local, però que la desborda, l’ultrapassa, i que mou a reflexionar per això mateix -igual com El triangle de les màquines- sobre la dialèctica tan enrevessada entre allò local i allò universal. El terme dialèctica és en aquest cas l’idoni, escaient: enllaç, combinació, solapament, enriquiment mutu, simbiosi, no polaritat o exclusió. Montserrat Corretger -filòloga, historiadora de la literatura catalana-, ha aconseguit una cosa molt difícil, reconstruir un temps, crear personatges i enganxar el lector, que aprèn molt amb la lectura, alhora que fa volar la imaginació.
Finalment voldria fer referència a un volum altament significatiu per molts conceptes. Significatiu i amb un component emotiu -per a mi, personalment- bastant particular. Molts anys després de la desfeta d’Almansa (1707) i del Decret de Nova Planta, o de la gran derrota anorreadora del 1939, vet ací que el valencià, el nostre català, és el vehicle per a escriure la història densa i competent, erudita, d’un poble molt xicotet de la comarca de l’Alcalatén, al peu del Penyagolosa. Interessant, evocador, simptomàtic... Això vol dir moltes coses. Com també el fet que l’haja publicat la Universitat Jaume I de Castelló, una universitat pública que ha dinamitzat la vida social i cultural de les comarques de Castelló. Faig referència a Xodos, un poble de Penyagolosa. Dels orígens a la nova ruralitat (Universitat Jaume I), de Joaquim Escrig i Artur Aparici, un volum contundent de 816 pàgines. Massa llibre per a tan poc poble!, es podria dir. Però no. Xodos és com el Barça, més que un poble. Poca població, sí, però una gran projecció. És un petit univers, el dipòsit de la memòria, la meravella del paisatge, el so primigeni de la llengua (jo hi he sentit, perfectes, tots els pronoms febles!), la qualitat humana dels seus habitants. En aquest llibre hi ha tot Xodos, una història increïble. Una meravella de llibre il·lustrat, que abraça des dels ibers fins a la problemàtica del despoblament i la hipòtesi de la “nova ruralitat”. Els dos autors -un historiador i un sociòleg- han fet una gran feina. Xodos és un poble menut i amb problemes de despoblació, però un escenari fabulós de natura enlluernadora. Un registre de la forma de viure de la nostra gent al llarg del temps. Un seguit d’escriptors s’hi han anat instal·lant, a estones, per temporades, i en diverses circumstàncies. Joan F. Mira, Vicent Alonso, Anna Montero, Vicent Usó, Enric Sòria, Ernest Nabàs, jo mateix, i en una època Adolf Beltran, Francesc Calafat o Tomàs Escuder. Potser uns altres més. També professors o professores d’institut estimats, molta gent... No té cap importància. Hi predomina una altra cosa, una mica tel·lúrica, fora de convencions. Les nits estelades, el Penyagolosa imponent, els habitants de sempre, i la hipòtesi d’una nova vida per al poble. Aquest llibre és local, molt local, però també universal. Retrata una comunitat concreta al llarg de la història, però alhora el conjunt de situacions d’una humanitat -com en tants altres llocs- en retracció, la vida rural profunda, tradicional, que ens havia caracteritzat, amb les seues llums i ombres, almenys a les comarques muntanyenques, d’interior, tan abruptes i allunyades del tòpic del País Valencià ubèrrim i de regadiu. Ja ho va consignar Cavanilles...
0