És una vella història. Trau de polleguera alguns, i amb bones raons. Steiner -que va morir ara fa un any- era el darrer gran humanista europeu. Abraçava amb la seua visió penetrant la història sencera d’Europa, la història de la gran cultura clàssica europea, des dels grecs fins a la postmodernitat i la desconstrucció. Tenia en ment la història del pensament, de la filosofia, de l’esperit europeu en els moments més alts, Spinoza, Descartes, Goethe, Hegel, Kant... Era de família jueva, i assumia el llegat de la gran cultura hebraica europea a partir de la Haskalà o Il·lustració jueva, que traduïa a pensament secular el llegat rabínic d’estudi, discussió, controvèrsia i hermenèutica incansable. Tenia present, doncs, tot el que deia la Bíblia, la narració fantàstica dels orígens, la intervenció dels profetes, la presència o l’absència de Déu. El significat de la llei i del pacte, de la identitat i l’alteritat, la cerca de sentit dels humans en un mon mancat tot sovint de sentit.. Havia rebut una educació fabulosa –“una casa plena de llibres i de música”-, privilegiada, a París, a Londres, a Nova York. Vivia entre Cambridge i Ginebra. Fou col·laborador durant anys del New Yorker. I ha deixat una obra que no s’acaba mai, de la qual s’aprèn sempre. Que inspira, enriqueix i fa pensar.
Però Steiner és un gran admirador de Heidegger, a qui situa entre els grans pensadors de la humanitat. A l’alçada de Plató, Hegel o Kant. I, és clar, ací hi ha un problema. Perquè Heidegger fou també un nazi compromès. Per oportunisme o per convicció? Poc importa. Fou un nazi de carnet, rector d’Universitat nomenat pels nacional-socialistes, que pronunciava discursos compromesos amb el nazisme, que considerava un moviment genuí de renovació espiritual i garantia de futur per a Europa, per a l’Europa germànica, ària, que connectava -pura mitologia- amb els grecs antics (els qui parlaven de tu a tu amb els déus). Fins al punt que considerava que tan sols l’alemany i el grec eren idiomes aptes per a la filosofia. I que en aquesta mesura tancava els ulls. Tancava voluntàriament els ulls al designi evident de destrucció i mort que un plantejament com el seu comportava. I no és que això fos un gran arcà -quelcom que no s’havia descobert fins fa quatre dies, amb els estudis i edicions Peter Trawny, editor dels Quaderns negres heideggerians o els llibres de Victor Farías i Emmanuel Faye- o que els intel·lectuals europeus més espavilats no se n’adonaren. Ja el 1935 a la revista valenciana Nueva Cultura es publicaven articles que situaven Heidegger al seu lloc. Entre el botxins filosòfics d’Europa. I Theodor W. Adorno el va caracteritzar molt bé al seu llibre subtitulat L’argot de l’autenticitat.
El 1978 Steiner publicà un llibre, anomenat simplement Heidegger, on desenvolupa in extenso la seua interpretació tan positiva de Heidegger, pensador essencial, metafísic profund, profeta del redreçament de l’Ésser i del llenguatge, que seria la Casa, precisament, de l’Ésser. Un pensament que té com a centre coses com aquestes: “L’ésser és. La quididat, l’essència, l’entitat, de cada ens particular i de cada predicació d’existència, és a dir, de cada acte de llenguatge”. Una metafísica complexa, incomprensible a primera vista, però que -desxifrada, descodificada- sembla que diu coses vertaderament grans, que han marcat tot un trajecte de la filosofia europea de la postguerra. Sobretot francesa, quina paradoxa. Serà això veritat o un episodi més de la “misèria de la filosofia”? No és un tema menor...
La qüestió és envitricollada, certament, perquè Heidegger auspicià un moviment i un règim que no amagaven el seu designi genocida, i que el dugueren a terme. I tanmateix, tingué molts deixebles jueus, com Löwith. I comentaristes molt influïts o inspirats per ell com Marcuse, Derrida, Leo Strauss, Foucault. I una relació molt estreta i duradora amb una pensadora jueva com Hannah Arendt, filòsofa, exiliada, sionista i després crítica amb Israel, però tothora deutora del gran pensament europeu, ensems que analitzava com podia les raons de la desraó dels totalitarismes que varen desfer, fins a l’arrel, el gran llegat humanista d’Europa.
La barbarie de la ignorància és un llibre de converses, sovint de gran vivor, amb el periodista cultural francès Antoine Spire, publicat el 2021 en castellà (Editorial Alfabeto), però que recull converses de final del segle XX, del 1997 i el 1998. El prefaci està signat en desembre del 1999, en una altra conjuntura històrica per cert: el temps passa ràpid. És -en tot cas- una bona introducció als temes de Steiner i a la seua personalitat, que no substitueix, però, la lectura de la seua obra, començant per Errata. Una vida a examen (Arcàdia, 2018). O de la tria de textos que va fer el mateix Steiner, que en signava la Introducció el 1983, i que s’ha publicat ací recentment amb el títol Un lector (Siruela, 2020). Que, d’altra banda, tampoc no estalviaria la lectura els seus llibres, de “Després de Babel” a “Llenguatge i silenci” o “Presències reals”, i un llarg etcètera.
El paper de les humanitats, el llegat cultural europeu, per què l’alta cultura no fou obstacle per a la barbàrie desfermada, els grans problemes de la filosofia, les hipòtesis al voltant del progrés moral de la humanitat, la degradació contemporània de la cultura, la presència o l’absència de Déu, el sentit històric del judaisme, la diàspora i la concreció estatal en Israel, el judaisme com a consciència crítica de la humanitat... de tot això, i més coses, com ara Paul Celan, Europa, o la simplificació cultural del món, se’n parla en aquest llibre recomanable. Però el punt cec és Heidegger.
No puc deixar de pensar que la insistència en aquest punt respon a la seua inspiració última, a la voluntat de preservar malgrat tot el llegat europeu contra ell mateix. El poliglot, fill d’una mare vienesa, que va rebre una educació exquisida, amb un pare amatent, entre París I Anglaterra, amb exili als estats Units durant la guerra...
El gran assagista i crític que resumeix en si mateix tota una herència de cultura i humanisme, no vol acabar de veure, fins a les darreres conseqüències, que justament la creu de tot això -en una relació, hèlas!, dialèctica- era el gran filòsof de l’antihumanisme, del llenguatge com a morada de l’Ésser, més enllà de qualsevol consideració distanciada o comprensiva. Heidegger, el profeta del desencantament respecte de la tecnologia, de l’autenticitat i de la reintegració de les dimensions postergades en la modernitat? Sí, tot això i més. Però sobretot, el profeta de la destrucció, de la negativitat, del perill sense salvació. Com si hagués volgut desmentir el vers tan conegut de Hölderlin.
Confesse, i conclouré, que de tot això m’hauria agradat parlar amb el meu amic Vicent Raga, sempre lúcid i atent a aquestes qüestions, que ens va deixar -una mort injusta i sobtada- fa unes setmanes. A ell, a la seua memòria, com a homenatge, dedique aquestes ratlles, temptatives i provisionals, mer suggeriment per a continuar la conversa. Darrerament la vida -i la mort- s’han complicat molt. Amb Vicent Raga, amb qui ens coneixíem des d’un adolescència ja llunyana, hem perdut, a València, una veu amerada de cultura i intel·ligència. I no n’anem sobrats precisament...
0