Fins a la medul·la de Sara Manzano, i més enllà

Sara arribà a les nostres vides com arriben les coses senzilles, inesperadament. A hores d’ara, encara no sé si el destí la col·locà, molt cautelosament, al meu camí, o si realment giravoltaria la meua vida de cop descuit. Tant sí com no, Sara era un nou membre de la família, una dona jove, poc més major que jo, i allò, a primer cop d’ull, m’entusiasmava.

Però, prompte, tot va anar més enllà d’una simple benvinguda.

Amb trenta anys, Sara Manzano, natural d’Albacete, sofrí un pronòstic esfereïdor que trencà tots els seus esquemes: leucèmia. L’any 2017 havia conegut la seua parella, viatjava, com sempre havia fet, especialment entusiasmada amb Mèxic, on va viure per diversos anys, escrivia, com a periodista i com a creadora de realitats hipnòtiques, i també llegia, i cosia teles, i estudiava llengües, i treballava, i donava els seus cabells a una ONG poc abans de conéixer la notícia que canvià la seua vida a cents i a milers. Ho exemplifica en un dels retalls del seu llibre “Hasta la médula”: “Y no puedo evitar acordarme de los veintidós centrímetros de melena que hace tan solo una semana doné a Mechones solidarios”.

Després de 280 dies hospitalitzada, Sara deixà enrere l’hospital. Un procés que solament ella pot contar, i traslladar. Així ho fa en la seua obra “Hasta la médula” Un llibre, principi del qual tingué lloc durant els seus ingressos, mentre la malaltia recorria el seu cos i ella, recolzada per la seua família, començava el projecte que, temps enrere, ja tenia a la ment: escriure un llibre.

“Hasta la médula” narra la barreja de sensacions i experiències que l’escriptora viu durant esta etapa d’aprenentatges, lluita i esperança, però també inclou parts de ficció i d’altres situacions lluny de la presència de la malaltia que et transporten, amb més intensitat si cap, cap al món íntim de l’escriptora. Trobem una lletra fresca i àgil que ens mou entre sentiments d’angoixa, de por, de felicitat, d’alleujament..., al parer de la trama narrativa i la seua treballada estructura. Una manera de narrar que et regira els pensaments i et posa en el mateix lloc exacte on Sara Manzano vol col·locar-te com a lector. Una lectura de les que no s’obliden, d’aquelles que no pots evitar subratllar o incloure-hi adhesius amb separadors i anotacions. Una obra sobre històries que ens pertoquen l’ànima amb la fermesa de les diferents realitats que ens envolten i que, indiscutiblement, perduren (i perduraran).

Comptat i debatut, podem afirmar que l’autora es despulla entre les pàgines de la que és la seua primera obra. “Se ha configurado como un proyecto coral, junto a grandes ilustradoras, a la sombra de la creencia de que nuestra grandeza reside en el mismo que el día en que ninguna enfermedad venga a cambiarnos la vida”, explica la contraportada de “Hasta la médula”. Lucía Manzano, Cris Marengo i Laura Valero, són les artístiques a les quals es fa referència en el citat text. Dibuixos que acompanyen la narració i plasmen el llum i el color de l’univers de Sara Manzano.

“Yo me pido vida” és l’associació benèfica on l’autora ha decidit donar part dels beneficis del llibre. Aquest el podeu aconseguir contactant amb ella a través de les seues xarxes socials, o en les llibreries Sanz, Popular, Herso, Universitaria Maestro de Albacete i en la llibreria de La Roda, Avenida. Un trajecte cap a l’infinit, cap al cor. “Hasta la médula” és un cant a la vida i a la valentia, a la bondat i la transparència. Segons l’escriptora, un cant directe a la donació de medul·la.

Sara va arribar a les nostres vides com arriben les coses senzilles, inesperadament. Sara arribà, sense saber que, en realitat, l’havíem estat esperant.