Periodistes de la generació 'Co(vid)ndicionats'

0

Just fa dos dies que recordava, amb una de les meues companyes de classe, la nostra graduació i totes les ganes, somnis i esperances que semblaven, ara massa, fàcils d’assolir. “Ah, estudia Periodisme? Doncs està difícil la cosa”, li deien a mon pare cada vegada que explicava que la seua filla major anava a ser periodista (jo mateixa present).

Ja sabíem que la situació, “la cosa”, anava malament fins i tot abans de començar la carrera. Que aquesta aura de negativitat que té intrínseca el terreny professional periodístic en la nostra societat la coneixíem, semblava que la teníem pegada en un post-it al front, marcats, tocats, però no afonats. Ja ens ho varen contar quan vam començar a la universitat allà pel 2015 i ens donaven xarrades assegurant-nos que estiguérem relativament tranquils, que el grau de Periodisme té altres eixides “podeu accedir a gabinets de premsa municipals, gabinets de premsa d’empreses, podeu dedicar-vos al màrqueting...” i, així, els nostres futurs vocacionals s’anaven tacant, cautelosament, de diferents direccions “amb més eixides”.

Fou una graduació molt emotiva. Quatre anys a la Universitat de València amb vuitanta places i una nota de tall de quasi un 11, i el prestigi, diuen, d’estudiar a la pública. Mire enrere i també hem tingut els nostres motivadors individuals, i col·lectius. Les tertúlies per alçar-nos l’ànim. Fets que no es donen en tots els estudis universitaris però que nosaltres, de tant en tant, necessitàvem per agafar forces i positivisme perquè sempre hem avançat amb por. “És la realitat del sector, tot funciona així: fer la pilota, ser filla, neta, neboda o amant d’algú i tindre sort”. Sí, ho hem escoltat en un grapat d’ocasions que, treball en equip sí però que, a l’hora de la veritat, potest solum unum, pareix que sols pot quedar-ne un. I les crisis! Crisi econòmica, en el cas valencià: crisi de la Radiotelevisió Pública Valenciana, crisi de l’intrusisme laboral..., i la crisi de la Covid-19.

Alguna proposta més per a l’exquisida col·lecció?

Era l’any de l’intent, de l’avió que s’enlaira decidit, però encara sentint les rodes a terra. Era l’any del màster, que ha esdevingut en tele-màster, el de “a veure si necessiten gent nova”, l’any de “sé que acabe d’acabar la carrera però estic al màxim amb les meues pràctiques”, el de “a veure si acabe la beca i m’agafen”. Una covid-època de decepcions i imprevistos perquè: qui ens havia de dir en la graduació, aquell estiu 2019, somrient, impol·luts, sabent que ja ens era difícil començar una carrera professional però amb la força de la il·lusió que tot ho pot, que, a més, una pandèmia mundial (que es diu prompte) ens afluixaria les ales? La Covid-19 ens ha condicionat com a nadons graduats que, sent bons deixebles de lliçó, no volíem menjar-nos el món, però sí, almenys, tindre la possibilitat de provar-ne un tast. Que no és per queixar-se. Espai, estàvem avisats sobre tempestes periodístiques (i huracans, la fi del món...) des del principi, però la nostra generació es troba en fase 0 i ha estat aquesta crisi, que ha beneficiat solament a uns pocs, la qual ens ha fet retrocedir a aquest punt.

“Tot està malament ara mateix, siga la branca professional que siga”, ho sabem. Que no som els únics, i ens fa mal, i ens dol perquè no volem ser víctimes però sí reivindicar la càrrega que suposa ser periodista, i més encara de la generació Co(vid)ndicionats. Que Aristòtil se’n va anar per les travesses quan va assegurar que “es vol més allò que s’ha conquerit amb més fatiga”, perquè mira que lluitem, que ho intentem, que entreguem currículums en mà “perquè és millor així, que et vegen la cara” i que enviem infinitat de correus que, en la seua majoria, pareixen quedar en unwanted. Sabíem sobre el panorama periodístic. El que ens havien dibuixat. Aquell on solament ho aconsegueix un de cada cent, o de cada mil o de cada cent mil (i algú hi arriba i a mi que em fa goig, sobretot si és meritori). Érem conscients de la fragilitat de la corba d’ofertes laborals, de la precarietat, del periodisme multitasca, del periodista tot terreny i els horaris “flexibles”. De veres, ho sabíem, estàvem ben alliçonats. Però, a més, la Covid-19 ens ha canviat, primer a nosaltres com a ciutadans, però també a la comunicació, junt amb la resta del món. Un periodista des de casa és viable, més barat, junt amb els smartphones, que es reafirmen com a eines òptimes de treball. Les redaccions ja no volen, ni tan sols, becaris presencials; les universitats interrompen els programes de pràctiques i estudiar idiomes es torna, grosso modo, l’única via viable i profitosa, junt amb crear-se un canal de YouTube, de Tik-Tok o explotar LinkedIn, o d’altres xarxes socials. Tot alhora, tot trastejant qualsevol possibilitat de donar-nos a conèixer i no decaure.

Nogensmenys, periodistes de la generació Co(vid)ndicionats, aquesta sols és una més. Recordeu? Una més de totes les que ens caigueren i ens anaven a caure. Una més de les que ja sabíem i de les que estàvem avisats. Una més que, pot ser, ens farà comprendre l’entorn d’un mode més crític, més realista i replet de paciència, com a periodistes i com a humans. Els nostres motors calfen en un silenci moderat, ple d’aprenentatge. Perquè altra cosa no però, i això sí, ens estem fent més forts, més cauts. Observem el món amb la mirada del linx i les potes de l’astuta llebre. Tal vegada encara no, però..., hi arribarem.

Etiquetas
Publicado el
5 de octubre de 2020 - 19:36 h

Descubre nuestras apps

stats