Paral·lelismes

L’educació en el territori espanyol sempre ha sigut una de les fites fonamentals quan ha governat l’esquerra. És molt important recordar el que va representar el període de la II República en un moment en què la ideologia d’ultradreta pren força en la nostra societat. L'any 1931 hi havia 37.599 mestres a l’Estat espanyol mentre que l'any 1936 la xifra era de 50.527, és a dir, 12.298 mestres més. Això representava un 33% més. Però la dada fonamental és que d’eixos 12.298 que es van incrementar, 11.569 ho van fer en el període del bienni d’esquerres(1931-1933). Per tant, la gran aposta per l’educació pública es va fer durant el govern de Manuel Azaña perquè el 95% dels mestres es van incorporar en el bienni progressista. Aquestes dades –difícils de rebatre– mostren clarament com s’apostava per millorar l’educació de tota la població espanyola per baixar les xifres d’analfabetisme (30% en eixos moments) i intentar portar el coneixement i la ciència a tota la societat. A més, també es pretenia deslligar l’educació de l’Església catòlica per evitar el gran control social que exercia.

Podríem pensar que tots aquests objectius estan actualment superats i que tots els partits de l’espectre polític del segle XXI defensen una educació pública de qualitat que done les mateixes oportunitats a tots i totes. Doncs, lamentablement no és així i la mostra més clara són les polítiques elitistes del conseller Rovira a la Comunitat Valenciana.

El PP de dreta extrema del senyor Mazón va decidir no aplicar l’Acord de plantilles signat pel govern del Botànic. Un Acord de plantilles que suposa incrementar el nombre de professorat en els cursos 23-24 i 24-25 en 5.000 docents. Per al partit de dreta extrema no era prioritari millorar el sistema educatiu valencià. Segons paraules del conseller, li havien dit algunes direccions “que sobrava professorat”. Aquest és l’exemple clar d’allò que defensa el conservadurisme més extrem a la Comunitat Valenciana. El seu objectiu NO és una societat més igualitària. Els seus interessos estan més propers a millorar la vida d’uns pocs i a costa d’empitjorar la d’una majoria. És inevitable fer un paral·lelisme i pensar que, segurament, al senyor Rovira no li agradaria l’aposta per l’educació pública de la II República.