Un real torcedor?

Les nacions, com va explicar-nos Benedict Anderson, són comunitats imaginades. Totes: València, Espanya, Catalunya... És a dir, no podem falsar-les en un laboratori com si d'experiments incontrovertibles –un altre oxímoron- es tractaren. Tot i això, també és cert, com assenyala José Ramón Recalde, que els grups nacionals no constituïxen ficcions, sinó que podem identificar-los en la realitat. Bàsicament, perquè suposen els receptors, amb més o menys èxit, de la ideologia nacionalista.

Fins ací, l'hermenèutica construccionista per hui. La praxi d'estos dies mostra una dialèctica d'órdagos i 'dontancredismo' que amenaça amb provocar, segons indrets, frustració i excitació. O ambdues alhora.

Va ser Mario Onaindia qui rebatejà Euskadi com el país del mus, per la polisèmia dels jocs i el llenguatge polítics per eixes contrades. Segurament, el seu argument també podria aplicar-se a l'actual situació de Catalunya. Trobe que els promotors del referèndum saben que l'èxit de l'empresa, en termes absoluts, resulta inviable.

En estes hores d'exacerbació i antagonisme patriòtics, les inèrcies partidistes encara estan molt presents. Això pot sonar estrany, quan hi ha tot un president de la Generalitat de Catalunya a punt d'immolar-se –en termes partitocràtics- políticament. Artur Mas ha generat un terreny de joc nou en la política catalana, per qüestions estratègiques discutibles, on ERC juga molt millor que els de la Casa Gran. Mentrimentres, i amb unes eleccions plebiscitàries a la vista, els republicans esperen a vore passar el cadàver del seu adversari. Tot i que, ideològica i visceralment, es mostren com la formació més partidària i garant de la consulta.

La resta també participa de la funció, enmig del foc creuat i fent piruetes, per una transversalitat dels seus electorats que compartixen amb els nacionalistes, o oposant-se frontalment.

Uns i altres tenen clara la impossibilitat, a hores d'ara, d'una consulta amb garanties de legitimitat i ja preparen un endemà amb eixe escenari. La campanya, la pregunta, el subjecte de decisió i la constitucionalitat general del procés no passen els mínims de l'ordre vigent. Resulta obvi que pot adduir-se que és l'Estat qui no facilita la realització legal del mateix. No obstant, el que es ventila no és matèria de l'article 149.1.32a de la Constitució Espanyola. La consulta és la independència in itinere, més enllà de les justificades especulacions relatives al suport a la mateixa entre l'electorat de cada partit i, especialment, dels proconsulta.

Agrade o no, la voluntat constituent dels catalans està expressada per una aprovació majoritària i amb garanties democràtiques –tot i que la Transició distà, com totes, de constituir una comunitat ideal de comunicació, en terminologia de Habermas- de la Constitució. Una llei que es fonamenta en l'ultranacionalista indissoluble unitat d'Espanya i, alhora, en l'autonomia per a nacionalitats i regions.

Agrade o no, també és cert que els partits catalans estan vehiculant una voluntat sobiranista que ha calat en l'agenda. Enmig d'esta partida de mus infinita, també és possible que pròximament este primer assalt d'escalfament deixe pas a un nou consens que supere la fase de farol.

Torcuato Fernández Miranda, elit de la Transició, considerà la necessitat del que anomenà un real torcedor per a què les Corts franquistes es feren l'harakiri i donaren pas a una representació democràtica. Eixe instrument era la Llei per a la Reforma Política.

Anar de la llei a la llei. És el que requeririen els partits proconsulta. Tal volta una nova majoria a Madrid?