Com va arribar Gulliver al Jardí del Túria de València

Les paraules record i recompte s'assemblen, encara que una té a veure amb la memòria i l'altra amb la comptabilitat. Avui precisament les dues s'uneixen. Recordem, és a dir, tornem a passar pel cor, i recontem, és a dir, tornem a narrar, els 35 anys que fa el Gulliver.

La pregunta clàssica que em fan és com se'm va acudir? No va ser una ocurrència, solc dir, va ser un treball llarg, compartit, mirant d'analitzar el valor del joc a la ciutat amb una mirada múltiple. Per això va ser bàsica la intersecció amb Manolo Martín i amb Sento Llobell. Arquitectura, disseny i construcció, tres disciplines que s'uneixen al servei d'allò públic.

Però hi ha una quarta que es recorda poc i resulta imprescindible: la política. Està de moda parlar-ne malament i mirar de banalitzar-la aillant-la de la vida. Que si cal separar-la de l'esport, que si no cal polititzar la sanitat, que si sóc apolític, us sona? Es tracta de buidar la política de contingut fins portar-la al no-res. Jo crec que és a l'inrevés, la política és la garantia de la vida col·lectiva en tots els seus aspectes.

Va ser un polític, Andrés García Reche, el que va fer possible el Gulliver. Quan estàvem en un laberint sense eixida, va apostar perquè va veure més enllà del que nosaltres veiem. Invertir en el futur de la societat amb somriures, jocs, fantasies. És clar que cal polititzar el joc, sabeu per què?, perquè és de tots i totes. El Gulliver va ser una aposta col·lectiva, mai una ocurrència.

Ha estat un camí llarg, és veritat, amb trampes i dubtes. Quan es va fer el primer pas era impossible imaginar que aquell gegant creixeria encara més i arribaria al futur d'aleshores que és el present d'ara. Alguna premsa va ventilar el contrari. “Els fills de García Reche li han demanat un Gulliver i l'hem de pagar entre tots”, un exemple sagnant del que s'escrivia. Us sona? Clar que us sona, perquè continua sent el pa de cada dia.

Però va véncer la convicció, i ara el Gulliver ja és de tots i totes, molt més enllà dels seus autors. És patrimoni d'una ciutadania que l'ha fet seu. Un símbol de la diversió compartida, que la infància forma part amb dret propi d'això que anomenem ciutadania. El seu crit, les seues carreres, els seus jocs inventats, són component de la ciutat, i han de barrejar-se amb ella.

Amb la banda sonora de les seues rialles, els nens i nenes reivindiquen la diversitat, una nova manera de viure en comunitat compartint espais que no segreguen. El joc és el seu antídot natural per evitar qualsevol intent d'excloure. Rialles diferents, edats diferents, jocs diferents, opcions diferents, companyies diferents, escales diferents.

Tant de bo que aquest cas singular es torne plural. Tant de bo que aquesta intenció contagie tots els espais públics urbans, els carrers, les places. Tant de bo el mobiliari urbà siga divertit, els paviments suggerents, l'arbrat apropiat. Tant de bo que la convivència es convertisca en el fil conductor, màgic, que enllace la manera de ser i estar en els espais de tots.

Tinc la fantasia que llavors, quan les finestres s'obrin i els balcons florisquen, aquesta vida col·lectiva posarà en el seu lloc la tecnologia, l'aïllament, l'individualisme. La fantasia i la imaginació mestissa oferiran múltiples opcions, la companyia serà imprescindible, i aquest benestar contagiarà les nostres vides de dalt a baix.

Ara, bufant les espelmes del pastís del Gulliver, brinde per tot el que la ciutadania ha fet que represente. Xinxin.