Francisco Pérez, director d’investigació de l’IVIE: “Mentre no es reforme del model de finançament, hauria de pal·liar-se l’efecte sobre algunes comunitats”

Francisco Pérez és director d’investigació de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) des del 1990 i professor emèrit de la Universitat de València des de setembre del 2020. Les seues línies d’investigació són el creixement econòmic, la competitivitat, l’economia regional, l’economia de l’educació i les finances públiques. Ha publicat 84 llibres en col·laboració i coordina el grup d’experts en finançament autonòmic que defensa les propostes per a un nou model de repartiment de recursos de la Generalitat Valenciana.

El professor atén elDiario.es des del seu despatx poc després del Consell de Política Fiscal i Financera i de presentar un informe que considera que l’efecte capitalitat de Madrid arrossega infinitat de recursos econòmics i humans de la resta de les comunitats autònomes.

Vosté treballa des del 2016 amb el Govern valencià i el grup d’experts de finançament. Quins avanços veu des de llavors?

Bé, hi hem treballat més temps, aquest grup ha elaborat publicacions des del 2012. Els avanços que s’han produït fonamentalment són en dos terrenys. A la Comunitat Valenciana s’ha aconseguit que el problema del finançament es veja d’una manera semblant per tothom: formacions polítiques, sindicats, empresaris, universitats... I la manera de veure’l és un consens generat a partir dels informes d’aquest grup d’experts, on hi ha una representació de diferents perfils, tots bons coneixedors del problema. Ens hem posat d’acord en la manera de diagnosticar i proposar les mesures i les hem traslladades a les Corts Valencianes i hem anat forjant un consens a la Comunitat Valenciana. El segon terreny és que un problema que en el conjunt d’Espanya s’ignorava o es negava, ja és una excepció que es negue o s’ignore. Espanya sap que la Comunitat Valenciana està infrafinançada des de fa unes quantes dècades. Un reflex d’aquest reconeixement és l’informe de la comissió d’experts nacional en què vaig participar; hem avançat en el reconeixement del problema, però no en la solució. El model continua sent el que es va aprovar el 2009, que manté la Comunitat Valenciana en aquesta situació de discriminació financera.

La Comunitat Valenciana pot estar contenta amb el resultat de l’últim Consell de Política Fiscal i Financera?

El resultat de l’últim consell és que s’aborda el problema de la suficiència financera de les comunitats en aquest moment i se’ls diu que, encara que la pandèmia tindrà conseqüències, es dissenyaran uns mecanismes que no reduïsquen els recursos que tenen les comunitats, però no aborda les diferències de recursos de les comunitats. Des d’aquest segon punt de vista, sembla que el problema no s’ha abordat; personalment no m’hi sent satisfet. S’haurien d’abordar els dos. L’última tasca que ha abordat la comissió d’experts va ser l’elaboració d’un document –que va traslladar als grups parlamentaris i aquests, al Govern central– que diu que, mentre no es reforme el model de finançament, haurien de prendre’s mesures per a pal·liar l’efecte que té sobre algunes comunitats que són finançades per davall de la mitjana, mitjançant la creació d’un fons d’anivellament transitori, que també reclamem els experts en un seminari al Senat.

Sembla que el Govern reconeix el problema del deute històric, les asimetries i la discriminació, però sembla que públicament li costa assumir que aquesta desigualtat forma part del sistema i que cal fer un tracte diferent per a les autonomies.

Sí, li costa. Anuncia que abordarà el problema. És cert que la situació política és complicada i s’ha complicat amb la pandèmia. Per a abordar la reforma cal una majoria àmplia i hi ha un conjunt d’interessos molt divers. Però si un problema existeix, es reconeix com a tal, i a més se sap que té conseqüències, el que cal fer és abordar-lo. Per exemple: què li passa a una comunitat com la valenciana que té un finançament per davall de la mitjana i que té, com totes, entre les seues competències la prestació de serveis públics fonamentals (sanitat, educació i serveis socials). En la pràctica, la Comunitat Valenciana fa una despesa molt semblant a la mitjana, però com que té menys recursos a penes li queda finançament per a fer la resta de les funcions. La despesa en sanitat, educació i serveis socials del conjunt de les comunitats autònomes representa una mica més del 70% dels seus ingressos, però a la Comunitat Valenciana representa el 90%. La resta són polítiques de desenvolupament regional –infraestructures, empreses, R+D–. Per tant, la Comunitat Valenciana té dues alternatives: fer polítiques de desenvolupament regional més febles, malgrat tindre una renda per capita 12 punts davall de la mitjana, o endeutar-se; en realitat fa una mescla d’ambdues, gasta més amb dèficit, però té unes polítiques més febles. I això no ajuda a la convergència de renda per habitant a què s’aspira. La causa de no abordar el problema pot ser la dificultat de posar-se en marxa, però la conseqüència és que es manté la inequitat i el que se’n deriva.

Al juliol van presentar un informe en què plantejaven que el Govern hauria de tindre en compte les diferències entre comunitats autònomes per afrontar la reconstrucció. S’ha abordat aquesta qüestió?

El problema per a garantir que la Comunitat Valenciana tinga aquests recursos addicionals que la igualen a la mitjana de moment no s’ha abordat. El que sí que s’ha fet és flexibilitzar les regles que permeten gastar amb dèficit. Les comunitats saben que el finançament per dèficit podran tindre’l garantit, que hi haurà finançament extraordinari per a ells. És una bona notícia saber que hi haurà finançament en un moment tan complicat, però seria millor si una part arribara, no en forma de dèficit, sinó en forma de transferències, per igualar totes les comunitats. El ministeri ha dit que una part d’aquest dèficit podria encaixar-lo l’Estat en forma de dèficit i fer transferències, però no ha dit res de com encaixar-lo.

Hi ha qui afirma que la reforma del sistema de finançament no és un conflicte de partits, sinó de territoris Creu que hi ha capacitat per a arribar a un acord en aquests moments?

Per descomptat que hi ha punts de vista diferents entre territoris, perquè la seua posició en el sistema actual no és la mateixa. Algunes comunitats consideren que haurien de tindre més recursos i, encara que ningú parla que es produïsquen pèrdues de recursos en termes absoluts, altres comunitats consideren que la seua posició relativa hauria de mantindre’s. Darrere dels problemes sempre hi ha interessos diversos, però això no vol dir que no calga abordar-los. No abordar-los també té costos, almenys des de dos punts de vista: mantenint una inestabilitat que no és desitjable en una cosa que hauria de ser estable i que no ho és, perquè no convenç. En segon lloc, el sistema no pot considerar-se equitatiu quan genera diferències de finançament per habitant de 30 punts per comunitats. Els partits que han d’arribar a un acord per a fer aprovar una llei per les Corts Generals ho poden veure i hi ha molta gent que ho veu. És un esforç que cal fer. És veritat que a vegades observem dificultat per a arribar a acords que no permet ser optimistes, molts ciutadans ens preguntem quant de temps durarà aquesta incapacitat dels representants polítics per a acordar coses que interessen al conjunt de la ciutadania. Per exemple, que no ens ocupem de la crisi sanitària amb un soroll insuportable.

Va expressar vosté al Senat que aquestes diferències de finançament trenquen el principi constitucional de la igualtat entre ciutadans.

Efectivament. L’objectiu de la Constitució és fer compatible la descentralització i l’autonomia amb el fet que els ciutadans, que reben els serveis de les comunitats autònomes, encara que visquen en territoris diferents, tinguen les mateixes oportunitats en matèries clau per a la igualtat, com són la salut, l’educació o la protecció social. Les diferències són massa grans; són 30 punts en les comunitats de règim comú, però respecte a les forals són de 60 punts. Aquestes diferències són més grans que les que hi ha entre Espanya i altres països europeus. Algú pot creure que amb aquestes diferències de recursos els serveis es poden prestar en condicions iguals?

El president de la Generalitat Valenciana es va recolzar en un informe de l’IVIE per afirmar durant el debat de política general que l’efecte capitalitat de Madrid l’ha convertida en una aspiradora de recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d’influència. Madrid concentra el 19% del PIB. Si el nostre model es basa en la distribució de la riquesa, no hauria d’aplicar-se als territoris?

L’informe diu que en tots els països hi ha un centre polític, que als països de tipus federal, com Espanya, cal distingir dues coses. A Espanya hi ha una sèrie de competències descentralitzades en les comunitats autònomes, però hi ha un centre polític que el constitueix la part de l’Estat en què s’articulen tots els poders. La interpretació de com ha de funcionar el centre polític pot ser diferent. En alguns llocs no es considera que el centre polític, l’Administració central, haja d’estar concentrada en la capital, sinó que es busca que, encara que siguen decisions per al conjunt del país, l’organització que serveix a aquest aparell central estiga repartida pel territori.

L’exemple més clar és el d’Alemanya; no hi ha un centre a Berlín com a Madrid; el banc central està a Frankfurt, les entitats judicials estan distribuïdes... Madrid és un nucli de població molt important, subratllem que ha crescut i se sosté secundant-se en una manera d’interpretar com ha d’operar el centre polític, que és concentrat en la capital. L’Administració central té ministeris, organismes autònoms, empreses públiques, ens culturals, centres d’investigació... al seu costat està el Banc d’Espanya, l’administració de justícia. Tot això no tindria per què estar localitzat a Madrid, però en gran part ho està. La conseqüència és que, mentre que el pes demogràfic de Madrid és del 15% i el pes econòmic del 19%, el pes dels funcionaris que depenen de l’Estat i que viuen a Madrid és del 29% –jutges, policia i exèrcit sí que estan repartits–. Però malgrat això el pes dels empleats de l’Administració de l’Estat és un 50% més del que seria el seu pes econòmic i un 100% més del seu pes poblacional. És una primera pista. Això és evitable? La resposta és sí. Hi ha països on altres òrgans de l’Estat no estan en la capital. És imprescindible que l’Institut de Salut, la Comissió Nacional de les Comunicacions estiguen a Madrid? La Unió Europea segueix la política de repartir les seues institucions. És cert que la història conta i hi ha inèrcies, però no s’observa cap actuació per a descentralitzar el poder, més enllà de l’Estat de les autonomies.

Nosaltres subratllem que aquesta concentració de centres de decisió reforça l’atractiu que ha aconseguit pel seu propi dinamisme autonòmic; les coses es decideixen a Madrid i les empreses volen estar a Madrid. Els centres de decisió són de molts tipus, es decideixen les lleis i ací és on van els grups de pressió i influència; però hi ha una cosa més, des d’on contracta l’Administració central? En un 80%, des de Madrid. A qui? En dues terceres parts, empreses la seu social de les quals està a Madrid. Quan es parla que les comunitats autònomes signifiquen una amenaça davant de la unitat de mercat i es pensa que tenen preferència per contractar a empreses de la seua regió no és positiu, però la influència de la proximitat està molt més accentuada en l’Administració central.

En l’àmbit públic, Madrid acumula tants recursos públics per un criteri d’eficiència econòmica, perquè més junts funcionen millor, o és una decisió política al llarg de la història?

És fonamentalment una decisió política. En alguns àmbits la proximitat pot ser necessària, però en l’actualitat pot ser qüestionable. Algú pensa que quan la Unió Europea localitza a Alacant l’oficina de patents ho fa amb una minva d’eficiència? Que el Banc Central estiga a Frankfurt afecta la seua eficiència? Nosaltres fem en l’informe llistes d’organismes i el seu volum, podrien haver-se convertit en nuclis de dinamització en altres llocs; hi ha un percentatge elevat d’empleats d’alta qualificació. Si en compte de contractar a Madrid contractaren a Saragossa, Santiago o Sevilla, això tindria efectes sobre el seu entorn? Clar que en tindria i és una pregunta que cal fer-se. Aquestes tendències a la concentració en les metròpolis existeix arreu del món, no es tracta de negar-les, sinó de veure si les administracions han de contribuir o contrapesar-les mitjançant estratègies que no posen en qüestió l’eficiència, però aposten per l’anivellament.

Ara parlem d’Espanya buidada, d’aquestes estructures territorials, de població i econòmiques en forma de dònut, que separa els nuclis de la perifèria i el centre de les dues Castelles... Aquesta concentració de personal qualificat en la capital afecta el mercat laboral de la resta d’Espanya?

Sí, l’afecta. El mateix mecanisme de generació de llocs de treball qualificats es veu reforçat. L’informe crec que és ponderat per la quantitat d’informació que ofereix. Madrid és un enorme centre de generació d’ocupació qualificada. Els percentatges de llocs de treball, el pes dels universitaris, el perfil de la qualificació dels que prenen decisions és molt alt. Això està bé, però cal preguntar-se si aquest procés d’aglomeració i concentració, que és a vegades molt diferent del que es dona en altres territoris, no està sent afavorit per un sector que reforça aquestes tendències en compte de contrapesar-les.

Funciona Madrid com una economia extractiva?

M’agraden més altres qualificatius, em sembla que responen més a la realitat. Crec que hi ha una tendència a la concentració, que es dona en molts llocs del món i en alguns llocs es donen polítiques que l’afavoreixen.

Aquesta idea de descentralització sembla compartida en altres pols de poder, com el País Basc o Catalunya. Actualment, creu que hi ha voluntat política de fer aquesta descentralització, tot i que amb l’estat d’alarma i la pandèmia es percep alguna recentralització?

Jo el que percep és que una cosa que abans es reunia cada dos anys, la conferència de presidents, ara es reuneix més sovint. Tenim una imatge que en aquest estat quasi federal, una cosa que hauria de ser normal, que les comunitats i l’Estat parlaren, es fa. Més enllà d’això, no percep res.

Descentralitzar implica inversions en ferrocarrils, carreteres, telecomunicacions i digitalització. Aquest dèficit d’infraestructures i l’estructura radial d’Espanya faciliten que Madrid continue acumulant capital humà i material?

Sens dubte. Ho explica molt bé Germà Bel en el seu llibre España, capital París, és una cosa reconeguda per tots. Els impulsors de la plataforma Corredor Mediterrani, l’Espanya circular davant de la radial, ho exemplifiquen molt bé. L’estructura de comunicacions reforça la centralitat de l’Estat en detriment d’altres. Representa molt bé una opció en què s’ha apostat molt per donar prioritat a aquesta estructura radial, que ja existia, pagant el preu de retardar altres corredors que tenien més justificació per la intensitat de trànsit de persones i mercaderies. Fins i tot els avanços recents són limitats en el sentit que no s’ha acabat aquesta etapa en què la infraestructura existeix, millor que l’anterior, però no està al nivell de les radials. Continua havent-hi limitacions.

En el debat per als pròxims pressupostos, Compromís i Unides Podem plantegen una reforma fiscal, en què incorporen taxes verdes i plantegen una reforma dels trams de l’IRPF per a rendes superiors a 145.0000 euros. Què li semblen aquestes propostes?

Aquest país necessita una reforma fiscal que millore la seua capacitat de generar ingressos mitjançant actuacions en diversos canvis. Cal mirar la fiscalitat verda i digital, tindre en compte que estem en unes economies molt obertes, mirar els forats del nostre sistema fiscal, mirar la progressivitat del sistema fiscal... Però tot això cal fer-ho tenint en compte que la capacitat de generar més recursos fiscals dependrà del fet que l’economia torne a créixer. Per tant, cal tindre molta cura de fer passos inadequats en el moment actual. En aquest punt, el més desitjable és dissenyar la reforma fiscal per aplicar-la en el moment en què l’economia recupere els seus nivells d’ingressos que ha perdut.

Vosté és partidari d’apujar els impostos l’any vinent?

No en soc partidari. Quan es parla de pujades d’impostos, cal veure la capacitat recaptadora d’aquests impostos. A vegades es generen expectatives amb aquests canvis que la capacitat recaptadora no permet.

Els projectes de reconstrucció que va presentar el president en el debat de política general advoquen per construcció de col·legis, centres de salut, habitatge... Aquestes mesures que s’acosten als plantejaments de l’economia de les atencions, poden ajudar a construir un model més sostenible?

En els projectes que s’esmenten hi ha moltes coses. Unes tenen a veure amb els serveis públics i la inclusió social, altres amb la transició ecològica i altres amb la digitalització, en línies similars a les anunciades pel Govern d’Espanya. El repte, que apuntàvem en un informe del mes de maig, és impulsar la recuperació econòmica donant resposta als problemes que han vingut amb la pandèmia com als que teníem d’abans, que es reflecteixen en el nostre nivell més baix de renda. Cal desenvolupar els projectes de manera efectiva i tenint clar el que es pot esperar de cadascun, a quin objectiu serveix cada instrument.

El sistema d’atencions clarament requereix més atenció. Una cosa és que canvie el model d’atencions i una altra que el canvi de model productiu es base en les atencions. Ara l’atenció recau en les famílies, en les dones de les famílies, i anem passant a un sistema en què l’atenció dels professionals guanya pes. Això requereix finançar aquest model des del sector públic i privat i obliga a ser més previsors.

Algunes persones consideren que amb aquesta línia de la Unió Europea de finançar als Estats, d’uns pressupostos expansius, una ona més keynesiana, el neoliberalisme ha mort. Vosté ho veu així?

Estem en un moment d’economia més keynesiana. D’ací a pensar que el neoliberalisme ha mort hi ha molt de tros. Hi ha punts de vista molt diversos que continua existint, encara que l’orientació de les polítiques i l’enfocament que hi ha siguen més semblants al que Keynes defensava, a aquesta tasca compensatòria del sector públic. Observarem que hi ha opinions de tota mena que en algun moment tindran més força que la que tenen ara. En aquesta assumpció de més responsabilitat per part de l’Estat també hi ha un risc, dels que pensen que l’Estat ho pot tot, que pot tirar-se al muscle totes les responsabilitats i és qüestió de voler-ho, i això no és així. Es pot fer com més acord social hi haja a finançar aquestes actuacions i pagar impostos i con més capacitat tinguen les economies de generar recursos. Posar en peus unes administracions eficaces, que ajuden l’encomia a desenvolupar recursos i l’Estat ho torne en forma de serveis.