Pot Pedro Sánchez traslladar un pacte ‘a la valenciana’ a la Moncloa?
Dimecres passat, la vicepresidenta del Govern valencià, Mònica Oltra, acompanyava el portaveu de Compromís en el Congrés dels Diputats, Joan Baldoví, a la primera trobada oficial amb Pedro Sánchez amb vista que aquest intente formar Govern, seguint l’encàrrec del rei Felip VI. Oltra, tal com ja havia fet públicament alguna vegada, va proposar al líder socialista que intentara traslladar el ‘model valencià’ a la Moncloa.
El pacte ‘a la valenciana’ a què es refereix Oltra és l’Acord del Botànic, un acord programàtic de govern rubricat per Ximo Puig (PSPV), Mònica Oltra (Compromís) i Antonio Montiel (Podem) l’11 de juny passat que va permetre la investidura del candidat socialista gràcies a un govern de coalició amb la formació valencianista i el suport parlamentari de Podem. La qüestió és, pot Pedro Sánchez traslladar aqueixa fórmula a Madrid?
L’aritmètica parlamentària. Per descomptat, no sembla que les situacions de Ximo Puig arran del 24 de maig i Pedro Sánchez després del 20D siguen semblants. Si bé ambdós van mantenir el PSOE com a segona força més votada –encara que amb els pitjors resultats electorals que poden recordar els socialistes– i competeixen contra un Partit Popular a qui pràcticament ningú vol donar-li suport (Albert Rivera no ha descartat una abstenció), les matemàtiques eren molt més benèvoles per a Puig, que ‘només’ havia de convéncer dues formacions. Sánchez, segons els resultats del desembre, necessitarà molt més esforç (a més de malabarismes interns) per a aconseguir completar un puzle de suports i d’abstencions que li permeten arribar a la Moncloa.
Els acords programàtics. Ací és (aparentment) on menys problemes ha d’haver-hi. L’Acord del Botànic es va rubricar basant-se en cinc eixos de gestió en què no ha de ser difícil posar d’acord la gran majoria del Parlament. El “rescat” al ciutadà, que podria traduir-se en la derogació de lleis com la ‘llei mordassa’ o la ‘llei Wert’, eliminar retallades i copagaments, mesures de xoc contra els desnonaments o la lluita contra la pobresa energètica; el segon eix es referia a la regeneració democràtica, amb mesures com la reforma del sistema electoral i la lluita contra la corrupció; la tercera qüestió se centra en la recuperació dels serveis públics, prioritzant la despesa en sanitat, educació i serveis socials; la quarta mesura és la referida a un canvi de model productiu; i finalment un model nou de finançament més just per a les comunitats autònomes.
La convivència. Malgrat uns començaments complicats, propis de qualsevol negociació –Compromís i Podem, encara que finalment van donar suport a la investidura de Ximo Puig, al principi van pretendre disputar la presidència de la Generalitat per a Oltra, que fins i tot va arribar a coquetejar amb aqueixa possibilitat–, la veritat és que la convivència en el si del Govern valencià està sent bastant tranquil·la per als seus components, més enllà d’algunes diferències puntuals. Un potencial Govern de Pedro Sánchez amb companys com el Podem de Pablo Iglesias (més les confluències) o el Ciutadans d’Albert Rivera de segur que seria molt menys plàcid, sobretot perquè no hi ha una clara majoria en el Congrés que puga sostenir qualsevol d’aqueixes dues opcions. De moment, com li va passar a Puig amb Oltra, l’estira i afluixa amb Iglesias ja ha començat…
El dia a dia parlamentari. Aquesta seria probablement la diferència principal entre ambdós casos. En el cas valencià, a pesar de no gaudir de majoria absoluta, el bipartit PSPV-Compromís no està tenint problemes excessius per a tirar endavant tota mena d’iniciatives –inclosos els pressupostos– gràcies al suport (crític) de Podem i a l’actitud de Ciutadans, que ni de bon tros ha optat per una oposició agressiva. Per contra, el PSOE s’enfronta a un panorama en les Corts bastant més complicat. Mentre en el Congrés necessitaria múltiples suports –no seria prou únicament abstencions– per a aprovar lleis o pressupostos, en el Senat s’enfrontaria a una majoria absoluta del Partit Popular que actuaria de bloqueig sempre que tinguera l’oportunitat.
El partit més votat en l’oposició. Tant en les Corts Valencianes arran de les eleccions del 24M com en el Congrés dels Diputats després del 20D es dóna una circumstància nova. El partit més votat, el PP, tenia (en el primer cas) i té (en el segon) molt poques possibilitats de formar govern. No obstant això, la seua tasca d’oposició –si finalment Pedro Sánchez aconsegueix formar govern– tindrà el llast de la gestió en l’última legislatura (en què va incomplir sistemàticament el seu programa electoral, va aplicar nombroses retallades socials i va obviar l’oposició protegit per la majoria absoluta) i pels casos de corrupció. Sense anar més lluny, l’últim esclatava fa a penes uns dies a València amb el desplegament de l’Operació Taula, que ha sacsat els fonaments del PP valencià, pràcticament ha desmantellat el partit a la ciutat de València i ha deixat en evidència la mateixa Rita Barberá, l’‘alcaldessa d’Espanya’ en paraules del mateix Mariano Rajoy.
Les negociacions ja han començat i d’ací a unes setmanes Pedro Sánchez s’enfrontarà al seu primer debat d’investidura en què, probablement, no aconseguirà els suports suficients per a ser elegit president. A partir de llavors, dos mesos per a resoldre la incògnita o convocar noves eleccions.
