El turisme més enllà del PIB: de la fascinació per allò retrògrad a les experiències per a compartir en xarxes

El turisme ha aconseguit “una talla descomunal”. El 2017 representava el 10,4% del PIB mundial i era, al seu torn, responsable de quasi una desena part de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. El mateix any, Espanya era el segon país mes visitat del món, amb 2,6 milions d’ocupacions i 81 milions de turistes: quasi el doble de visitants que de població. El turisme és un agent econòmic de rellevància, però la seua influència no es limita a l’activitat que es reflecteix en el PIB o l’ocupació. És, al seu torn, un mecanisme en la construcció d’identitats.

Experts en història analitzen el fenomen turístic i el seu impacte des de diferents perspectives en el volum ¿El turismo es un gran invento? Usos políticos, identitarios y culturales del turismo en España, acabat de publicar per la valenciana Institució Alfons el Magnànim. El llibre, coordinat per l’historiador Jorge Villaverde i la doctora en estudis hispànics Ivanne Galán, pretén reprendre la tradició historiogràfica crítica que es va desenvolupar en els 90 en les acadèmies britànica i francesa i va continuar en els 2000 a l’escola americana. El volum forma part de la col·lecció Adés&Ara, especialitzada en història contemporània, editada per l’entitat de la Diputació de València i la Generalitat Valenciana.

Els experts analitzen l’activitat turística com a pràctica sociocultural, com a eina perquè una societat es narre a si mateixa o el seu paper en la construcció d’identitats col·lectives: com es veu una ciutat i com la veuen des de fora. També la seua capacitat de marcar agenda, encetar nous debats i projectar somnis o deliris. S’explora també el seu paper en la construcció d’identitats.

Des del model franquista de mitjan segle passat fins al paper de les aplicacions i les xarxes socials, els autors indaguen en l’evolució del seu impacte. Actualment, apunten, la immediatesa de la xarxa i la popularitat de les aplicacions fotogràfiques desemboquen en el fet que “qualsevol faceta imaginable de l’experiència i el món s’ha convertit en atracció turística (...) amb la qual cosa és molt probable que el lloc on vivim o treballem siga, almenys per a algú, una atracció turística”.

L’Espanya dels 50 atreia pel seu aire “antiquat”, un “retroturisme” que identificava el país amb allò exòtic i “desembocava en una valoració de l’autoimatge del turista”, mentre que en la dècada posterior es va popularitzar el turisme de “viatge de noces” i la seua translació al cinema. En aquesta línia, els autors defensen la significació del turisme per a la construcció d’una nació, un “mecanisme nacionalitzador –explícit i banal– de la promoció turística estatal com a mitjà de difusió de discursos i imaginaris nacionals”.

El recorregut històric culmina analitzant els moviments actuals que eleven la preocupació per l’impacte ambiental del turisme –i els drets laborals– amb l’exemple paradigmàtic de les Balears, en què el govern autonòmic prepara una reforma legislativa per a pal·liar l’impacte ambiental, o els anomenats moviments antituristes, recordant les protestes prèvies a la pandèmia.

Els autors recorden aquest doble vessant del turisme, tan fusionada amb allò quotidià en activitats diàries com passejar, utilitzar el transport públic o gaudir d’espais d’oci i gastronomia que en dificulta la separació: “Si estem a casa, els turistes són els altres, però si fem aquestes mateixes coses lluny d’aquesta, els turistes som nosaltres”.