La vida és provisional un any després de la dana: “Encara no entenc com em vaig salvar”

La rotonda en què els reis d’Espanya van encaixar una pluja de fang és hui un nuc de trànsit fluid pel qual passen despreocupadament els cotxes a Paiporta. Ningú que creuara aquesta ciutat de 29.000 habitants, símbol del tsunami fluvial que es va engolir 229 vides el 29 d’octubre de 2024, podria sospitar que aquest punt d’asfalt impersonal coronat per un colossal edifici gris anomenat Casa Grisa eixirà en els llibres d’història. Allí, fa un any, una societat ferida de mort i abandó va descarregar la seua fúria contra les més altes institucions de l’Estat sense mirament: els reis, el president de Govern i el de la Generalitat. Quan la comitiva hi arribava, encara hi havia morts en els garatges, aixetes sense aigua, clavegueres col·lapsades i cues per a obtindre menjar en una zona que es va quedar d’una plomada sense supermercats, sense baixos comercials i sense cotxes. Una llengua de fang que anava avisant des de les muntanyes es va engolir la vida en dues hores sense que ningú en fora advertit.

Tampoc ningú que hi passe hui podria dir que Paiporta és un lloc especial o postbèl·lic, si no fora per un cert tràfec de periodistes nacionals i internacionals.

Tot és normal, aparentment normal. Si no fora perquè entre la perruqueria i el bar hi ha una persiana trencada per la qual apunta el morro d’un Peugeot ple de fang sec i andròmines amuntegades. Si no fora perquè el seu auditori envidrat, que era el cor de la vida cultural d’aquesta localitat de l’Horta Sud, està com la dana el va portar al món. Mai més hi ha sonat la veu dels actors o s’ha sentit afinar en la cap instrument.

“La piscina municipal també ha sigut una pèrdua enorme, aquest estiu l’hem passat malament, els xiquets no tenien on banyar-se i tampoc es pot fer esport en el poliesportiu”, conta Rafael Ramos, fins fa unes setmanes president de l’associació de pares i mares Interampa, amb qui elDiario.es es troba a les portes del mateix centre educatiu –que llavors no tenia ni porta– un any després. Les cases i molts baixos estan nous, les ajudes s’han cobrat en general. Però la vida normal no ha tornat.

“Per exemple, tenim un col·legi que l’han ficat en barracons al pati d’un altre col·legi i continuen obres i arranjaments en molts centres amb els alumnes dins”. Tot funciona, però no va com abans. En la trobada del 2024, Rafael estava ple d’indignació i ràbia, portava elDiario.es a un tràfec de visites per a alertar de totes les injustícies que s’hi produïen.

Hui, un any després, aquest economista està seré, encara que admet que no està bé: “Saltem per coses que no són importants, però continuem molt agraïts a tot Espanya, encara sentim l’ajuda i que la gent està amb nosaltres”. Ara recapta fons per a una escultura que recorde tota la solidaritat d’aquells dies.

---

Un año después de la DANA, en imágenes

Desplaza el manejador a izquierda y derecha para ver las dos imágenes

Paiporta no sols es va construir en zona inundable i als peus d’un barranc perillós –el que els experts anomenen avinguda llampec perquè en pocs minuts el cabal es multiplica– sinó que està partida en dos i té barris a banda i banda del llit. Ja es pot creuar d’una banda a l’altra per dos ponts (els altres han desaparegut). Però no es creua de manera normal, com quasi res és normal ací. Unes frèvoles tanques d’obra eviten que els vianants caiguen al caixer marró del llit que els va atacar sense pietat aquella nit. El pas és tan estret que els adults amb carrets i els vianants han de donar-se tanda. Ningú es queixa aquesta vesprada normal que quasi res siga normal. Tot s’ha refet, però la vida és provisional: una tanca ací, un carrer tallat allà, un local tancat, una marca d’aigua en les façanes, obreres i operaris encara canviant portes o fent arranjaments pels estralls del fang. Un bar dels inundats va reobrir divendres a Paiporta i van anar-hi els veïns a festejar-se.

El barranc que travessa aquesta localitat se’n va eixir de mare a la vesprada, cap a les sis. La seua alcaldessa llavors –que ha deixat el càrrec per motius de salut– va telefonar alarmada a la delegada de Govern, que estava en el Cecopi, i li va dir que veia els seus veïns ofegar-se per la finestra de l’Ajuntament, un edifici modern que trau el cap al Poio. El pacífic i sec llit amb què han conviscut milers de paiportins, el que creuaven cada dia per un dels seus ponts, es va embravir el 29 d’octubre de 2024 i se’n va engolir 56 d’ells. Hui, aquest llit és una cicatriu polsosa i humida sobre la qual quadrilles de treball intenten posar ordre i nou passarel·les promeses, com petits lil·liputencs intentant embridar el monstre, que continua pràcticament igual que el va deixar la riuada. “Això no s’acabarà mai”, diuen frustrades un grup de tres jubilades en creuar la passarel·la precària i veure l’enormitat del Poio sec, en què es reparen els marges per a intentar que una altra riuada no acabe per desbordar al poble.

A huit quilòmetres, a Aldaia, on està el centre comercial Bonaire, tota la vida han conviscut amb els desbordaments i buidant pams d’aigua quan plou. És una missió impossible, perquè el barranc de la Saleta –que travessa el poble i és paral·lel al Poio– no desemboca en un altre barranc, la mar o en un riu. Desemboca enmig del poble. Sí. Allí s’escampa, on al seu torn s’han construït barris sencers sobre una horta que era esponja i podria haver laminat l’aigua i de la qual no queda res. Allí on Marietta posa abans de fer un recorregut pel perillós llit envoltat de cases, vides i col·legis.

Per a intentar parar a la naturalesa, Aldaia està dècades fent arranjaments: unes comportes estanques en els túnels, forats de desguàs en el barranc, sobreeixidors que pretenen redirigir l’aigua de pluja, murs, murets. Sa casa, com moltes altres en aquesta localitat de 34.000 habitants coneguda pels seus polígons i “el Bonaire”, té un forjat sanitari, que alça i aireja els fonaments dels edificis. Allí no hi ha pala que arribe i els pilars que sostenen els edificis estan encara fins dalt de pedres i fang. Aquesta dona, membre d’un dels comités ciutadans de la reconstrucció que han sorgit en totes les localitats inundades, dubta de la capacitat del desviament projectat del barranc de la Saleta per a salvar al poble: “No valdrà per a quantitats d’aigua com les de la dana”, expressa, mentre mostra uns baixos que s’acaben de convertir en habitatge i que serien arrasats en una altra riuada. “Mira, com si res”, lamenta. Pancartes que demanen solucions i portes antiriuada que apedacen els portals antics també expressen, sense paraules, les inquietuds amb què conviu aquest poble acostumat a buidar aigua, però que mai va veure vindre què passaria i té terror que es repetisca si no es posen solucions estructurals per a fenòmens extrems.

Silvia va ser víctima, precisament, de la naturalitat amb què viuen les inundacions a Aldaia. Viu a Barcelona i va vindre a València a treballar, però quan va anar a agafar el cotxe, hi havia carrers tallats. “Un policia local em va dir que era normal, que aquest poble sempre s’inundava, que anara a prendre’m un café al Bonaire i que al cap d’unes hores l’aigua abaixaria”. Tot el contrari. Va passar la nit refugiada en un petit monticle, veient passar contenidors i camions arrossegats per cascades furioses de fang. Va viure uns quants dies a casa de desconeguts, sense aigua i racionant menjar, fins que va poder agafar un autobús al centre de València, que la va escopir un dia assolellat en ple centre de la capital, a la plaça d’Espanya, amb unes sabatilles menudes amprades plenes de fang i sense mòbil ni maleta. “En abaixar vaig al·lucinar. Les terrasses estaven plenes i la gent reia”, contava fa un any amb estupor a elDiario.es.

“Tinc planejat tornar-hi, i aniré al mateix hotel, vull anar al Bonaire, fer tot el recorregut de l’any passat”, conta Silvia a elDiario.es. “Necessite viure-ho i veure-ho d’una altra manera”. A Silvia li ha quedat una seqüela d’aquell miracle de què va eixir viva: “No puc agafar el cotxe de nit, tampoc com a passatgera, em fa ansietat. La inundació em va enxampar conduint i recorde l’aclaparament de no saber per on anar i com salvar-me”. El cotxe no era seu, s’ha donat per perdut i no ha rebut cap ajuda, perquè no tenia propietats a Aldaia, encara que el seu cap es va fer càrrec de totes les despeses de transport i hotel fins que va poder tornar a Barcelona.

La sensació general entre els habitants de la zona zero és que les ajudes, que van tardar mesos a materialitzar-se, han arribat. Les del Govern –que inclouen de compra de vehicles– i les de la Generalitat, així com els pagaments de les assegurances. Però en molts casos no han servit per a reparar totalment la desgràcia. Segons un informe recent de la Cambra de Comerç, 460 empreses de serveis no han obert, així com el 5,8% d’empreses de polígons industrials negats, que estan reconstruint-se en el mateix lloc.

Vanesa confirma que ha cobrat també totes les subvencions públiques. La inundació del Poio en travessar per Picanya es va emportar la planta baixa de la casa d’aquesta periodista d’À Punt, on tenia cuina, saló, bany i despatx. Va enviar les seues filles amb amics i es va quedar a netejar i vigilar el seu habitatge fins que van aconseguir reposar la porta. Quan elDiario.es la va entrevistar, just després de la riuada, se n’anava amb la família a viure a una casa prestada en la capital. “Com que la necessitaven al març, hem hagut d’estar un mes vivint amb ma mare, fins que vam poder tornar a Picanya”, explica. Provisional significa amb les xiquetes dormint en matalafs en la cuina. A molt pocs afectats se’ls ha oferit habitatge o reallotjament.

En la seua reforma no han posat cap mesura antiriuada, està com abans: “De portes endins hem tornat a la vida normal, però de portes enfora la recuperació va molt lenta. Ací quasi tothom passava pel centre esportiu, que es va inundar i continua igual. No hi ha xiquets que aprenguen a nadar a Picanya, cal anar-se’n a altres pobles, jo les porte a Xirivella. Picanya era verda, i tot continua sent marró. No hi ha gespa, ni s’ha replantat, les clavegueres les desembossem els veïns...”. El seu marit i ella han recuperat la faena i van poder, després d’uns quants mesos, aconseguir cotxe. En l’última alerta roja, al setembre, van passar la nit en blanc per a vigilar el barranc que passa a uns metres del seu habitatge. Al seu carrer, una via residencial plena de xaletets, alguns es lloguen, altres no es construiran. En tots els carrers continua la pols marró que recorda aquella nit en què molts van salvar la vida de miracle.

Miguel i la seua neboda Sandra encara no poden entendre què els va passar a Catarroja. “Jo és que encara no entenc com vaig salvar la vida”, conta Miguel amb una ganyota de plor continguda. Han canviat les pales que empunyaven fa un any davant la càmera d’elDiario.es per bosses corporatives i catàlegs de pisos. La seua immobiliària, en la comercial plaça del Fumeral, és nova i lluenta, fins i tot n’han obert una segona a Sedaví. En la reforma van demanar que es pintara en el mur on va arribar el fang, més de dos metres. Una onada que va trencar de sobte els vidres i els va espentar cap a dins del local, una ratera de la qual van poder eixir nadant amb dues clientes, una de les quals no sabia nadar “i quasi ens ofeguem tots”. El negoci va millor que abans de la dana, perquè la crisi de l’habitatge en la capital pressiona també l’Horta *Sud: “La gent busca el que siga, primers i baixos també, no els importa, perquè està la cosa molt difícil. Estem llogant pisos de 80 o 100 metres a Catarroja per 1.100 euros”. Però “ni per tot l’or del món” compensa viure la nit que van passar. En l’última alerta roja, el 29 de setembre d’enguany, Miguel va fugir de València i se’n va anar amb la seua família a Madrid. “Tinc por, encara no ho suporte”, conta, mentre s’acomiada amb un somriure i continua la seua vella vida nova.

Arriba la vesprada a la zona zero. Els xiquets apareixen als carrers, ocupen la riba del barranc amb bicis i patins, milers de persones fan encàrrecs pensant en la faena, el sopar, a anar al gimnàs. Són quasi les 6. A les mateixes 6 d’un dia de fa un any, aquesta gent ocupada en les coses quotidianes començaria a agarrar-se a arbres i reixes, a cridar els seus fills i els seus pares, a traure el cotxe del garatge, a veure caure un pont en directe i a intentar salvar amb llençols i escales els seus veïns.

El despertar a les hores més negres tot va quedar marró. Hui, aquelles parets, solars i mitjanes s’han redecorat amb grafits acolorits i murals artístics que intenten expressar el que encara està embossat en la gola: “Junts podem”, “als voluntaris”, “només el poble salva el poble”. La ràbia a cabassos que es va llançar a Paiporta ha donat pas a uns carrers sense fang, però amb pols. Uns carrers on viure és possible i on han pogut tornar els veïns, que es divideixen entre els que practiquen un estoïcisme dolgut i els que enarboren una resistència indignada davant les responsabilitats polítiques pels esdeveniments. Hui tot aparenta normal, encara que res no siga com abans.