eldiario.es

9

El Delta en moviment perpetu

Guia sentimental del delta del Ebre

Vull escriure sobre el darrer llibre de Joan Todó, una Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Pòrtic, 2018), que en sentit estricte no és una guia turística, i em sap greu no haver llegit més que un altre llibre seu, A butxacades (La Breu, 2011), un recull de contes celebrat per tothom, i el pròleg, «Esdevenir Strand», a la seua traducció d’un llibre de poemes de Mark Strand (Rufaga d’un, Godall, 2016). Em sap greu i, alhora, tant em fa perquè amb aquests contes, la guia que no ho és en realitat i el petit pròleg escrit sota certes il·luminacions de Borges i el seu Pierre Menard, n’hi ha prou per a descobrir la força d’una prosa que combina el més senzill amb els misteris de la paraula i la imaginació, és a dir, amb les eines de la bona literatura. Potser la clau del seu atractiu és precisament el «control tonal» que Todó atribueix a Strand i que a tots dos, al meu parer, els permet «combinar sàviament humor i tristesa». Els facilita, de més a més, mirar un món, propi i aliè, sense la submissió que generen els límits de la fidelitat objectiva, que sovint és una rèmora impertinent per als versos i la prosa. Cite de nou el pròleg, quan Todó, coneixedor de les dificultats que implica, com a mètode de traducció, ser el mateix Strand que escriu el seu Blizzard of One en català, cerca la «constel·lació d’influències» del poeta canadenc i s’adona que «aquesta reunió de Char, Chirico, Kafka i Buzzati, és l’única facilitat real que em surt al pas; aquesta tirada cap a la tradició del meravellós, com en deia Foix, és l’única garantia que em va permetre acceptar gairebé a ulls clucs la idea de traduir el llibre. Per dir-ho d’alguna manera, tots ells són, en tant que lector, casa meua».

¿Remet a tot això l’adjectiu «sentimental» que qualifica aquesta guia de les terres de l’Ebre, i que l’editorial fa servir també en les ja publicades sobre Perpinyà, l’Alguer i l’Empordanet? Es tracta sens dubte d’una justificació ben comprensible: la d’editar-les en moments que la tecnologia les ha fetes innecessàries, però també de la reivindicació del punt de vista dels autors –tots ells escriptors vinculats sentimentalment als territoris respectius - que les pot fer fins i tot imprescindibles En aquesta si més no, des de la primera pàgina aguaita el jo de l’autor i no s’hi amaga mai. L’argúcia de començar el diccionari –estructura triada per a ordenar tot el llibre- amb l’entrada «Aclariment», un petit pròleg, serveix perquè Todó mostre totes les cartes i pose en guàrdia el lector. D’una banda: «val més que no obriu aquest llibre esperant trobar-hi una guia feta des de l’entranya, un busseig en els meus orígens, un somorgollament en la terra natal.» De l’altra: la forma de diccionari és més que un caprici, és «una manera de permetre que us entregueu al plaer macedonià d’una lectura tastaolletes, discontínua» gràcies a entrades successives de noms de llocs, sobretot, però també de conceptes. Jo li he fet cas. M’he deixat portar per records, escassos però intensos, dels meus viatges pels voltants del Delta i, en esgotar-los, m’he deixat perdre per les pàgines del llibre sempre a la recerca de la mirada de l’autor. El resultat final: a més del seu vigor íntim, de poc em serveixen ja els records davant del panorama etnogràfic, paisatgístic, històric, ben humà al capdavall, que Todó ens dibuixa. I per damunt de tot, com ho fa. Ja sé que és tornar on sempre, però vull subratllar-ho: és com ho diu el que realment em sorprèn i m’atrapa. És la llengua que fa servir, la seua aparent senzillesa i el to, tot alhora. Els llocs -de vegades, ben reals; unes altres, ja desapareguts-, els personatges, el temps emprat a observar-los, el paisatge que els envolta, tot plegat perfà la seua existència gràcies a les paraules. No és solament concedir existència al que ja s’ha perdut, com el Vapor Anita o el carrilet Tortosa, sinó tornejar-la, polir-la amb eines literàries. Som, per exemple, a la Punta del Fangar, el braç «més esquifidet i escarransit» que té el Delta. És hivern, «bufa una marinada gèlida. Els territs, rabassuts, de color gris, amb el llarg bec corbat, esquiven les onades com poden i no s’adonen de vosaltres. La solitud és real, desemparada; això és un desert. La mar encera la sorra. Aviat caurà la nit, amb el seu fred carnisser.» Però la nit i el seu preàmbul són també gràcies a Todó: «És breu, molt breu: de seguida el sol cau rere el Montsianell, incandescent, i resteu tot sols dins una llum estranya. La sorra es torna cendra, l’airet un bisturí.» En breus moments, «sense adonar-vos-en us trobeu al mig de la tenebra.» És el poder de la llengua el que s’hi posa en joc. Una llengua que, a més, és un recurs en favor d’una guia més «sentimental» que mai. Potser, no hi ha un «somorgollament en la terra natal», com ens diu l’autor, però no és així quant a la llengua. També com passa en els contes de A butxacades, és una manera de demostrar que la bona literatura no exigeix el sotmetiment a criteris que, amb l’excusa de preservar la unitat, destrueix la riquesa més envejable d’una llengua, la seua extraordinària diversitat.

Les paraules i les idees són habitualment companys de viatge. Todó no s’està de mirar i descriure el «caràcter deltaic» amb trets reveladors com ara el que històricament situa els habitants d’aquestes terres lluny de disputes tan paradigmàtiques com la del seny i la rauxa. Espectador de la desfilada de carnaval de Deltebre, dedueix que ells es veuen a si mateixos com a pirates, «són o voldrien ser pirates, gent de mar, al marge de la llei». Lluny del seny ordenador, «som més a prop de Vicent Andrés Estellés, del poeta que feia que els poetes llatins clàssics parlessin de cagallons.» Sí, en efecte, és una manera de llegir l’Estellés i de convertir-lo en model; no és l’única, afortunadament, però serveix per arrodonir un retrat i unes maneres que Todó empra sovint amb una perícia envejable. Les idees de què parle es relacionen també amb la defensa d’un territori, en perill permanent i vist sovint des d’uns ulls tòpics, que aquesta guia denuncia i desacredita amb línies lúcides: «si la meua aproximació en aquest llibre és sentimental», la vivència dels habitants del Delta «és ingènua, directa: no és paisatge sinó camp. És una necessitat. Una forma de vida.» Defensar el Delta, lluitar contra els transvasaments, és més que defensar «un dels llocs més bells del planeta». Per això precisament «lo riu és vida». Hi ha també, els conceptes que ajuden a entendre i situar la visió del món que es dedueix de tot plegat, una mirada que descobreix la inquietud constant darrere de la monotonia només aparent. Aquesta guia no hauria tingut cap sentit sense la mirada amb què Todó descobreix dunes canviants, arbres impertèrrits, llops, sames, samarucs, serps «que llisquen a flor d’aigua», furanys, corbs marins, pàixeres, adragons, «mentre els flamencs, amb el bec dins l’aigua, mouen les potes.»

No li estalviaré al lector el plaer de descobrir per què aquest moviment perpetu és el cor del relat que també s’acaba. No debades la darrera entrada es tanca com es tanca. Només afegiré que des del Mirador del Zigurat, l’autor observa i ens fa observar l’aiguabarreig on mor l’Ebre -«ja no és gaire més que una llenca prima d’aigua dolça, com la pel·lícula fina, de paper de plata, d’un riu de pessebre, lliscant sobre l’aigua salada que puja»- i recorda Magris quan, també de viatge pel final d’un altre riu, el Danubi, afirma que «qualsevol Delta és una desintegració». Conec aquestes pàgines de l’autor de Trieste i agraïsc el fet de trobar-les ací. Una raó més per saber que Todó és ja «casa meua». La guia sentimental del Delta és també un relat que s’afegeix conscientment als altres relats ja construïts prèviament, el de Sebastià Juan Arbó sobretot. Ho diu l’autor quan parla de Tortosa i els tortosins: «sovint una ciutat és un relat, o una lluita de relats.» De nou, el canvi, el moviment com a protagonista.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha