Estació del Nord, cent anys de ciutat
Com la Gare du Nord de París, l’Estació del Nord de València pren el nom de la companyia ferroviària que la va construir. És, doncs, dels Ferrocarriles del Norte, concretament de l’antiga Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, d’on prové la denominació d’un edifici que no està situat precisament al nord del nucli urbà, sinó més aïna al centre, a penes un poc al sud del límit del que va ser la Ciutat Vella.
Inaugurada quatre anys després que a Nova York s’obrira el 1913 la llegendària Grand Central Station, amb les seues famoses estances voltades obra de l’arquitecte valencià Rafael Guastavino, l’Estació del Nord de València, que ara compleix 100 anys, no sols no desmereix en el conjunt internacional de l’arquitectura de ferro que va marcar el canvi del segle XIX al XX, sinó que n’és un dels exemples notables.
A l’impressionant mostrari d’estacions, mercats i ponts mitjançant els quals es va expressar aqueixa arquitectura que combinava, no sense polèmiques estètiques al seu moment, l’enginyeria estructural amb el monumentalisme constructiu, València va aportar dos mercats, el de Colom, obra de Francesc Mora, i el Central, de Francesc Guàrdia i Alexandre Soler, així com aquesta preciosa estació dissenyada per Demetri Ribes.
A penes en 11 anys, del 1916 al 1928, una època prodigiosa en l’arquitectura de la ciutat, València va inaugurar aqueixes tres peces, però és probablement l’Estació del Nord la més icònica pel seu singular llenguatge modernista, tan poc francés i tan austrohongarés.
S’ha dit que l’edifici es va inspirar en el modernisme vienés de l’anomenat estil Sezession. En efecte, la influència d’Otto Wagner es fa notar en el rítmic esquematisme de la composició arquitectònica, fruit d’una vocació de sobrietat que anuncia ja el racionalisme.
És la decoració, en la façana, però sobretot de l’interior, la que preserva l’aire modernista del conjunt, quelcom que l’acosta, en certa manera, al Mercat de Colom, per la inspiració local i agrària, a la qual cal afegir, si és el cas, les referències ferroviàries dels motius ornamentals.
L’ús del ferro, en l’enorme hangar, però també en les marquesines del carrer, i la utilització de la fusta i la ceràmica vidriada expressen una confluència d’oficis i arts que llavors arribava al clímax en l’arquitectura i que declinaria, amb la industrialització, fins a conduir a exercicis monumentals mancats d’integració, d’habilitats i de gust pel detall com els que tan bé representen els edificis de Santiago Calatrava a la Ciutat de les Arts i les Ciències. Només cal comparar el treball de Ribes en l’estació amb el lamentable ús del trencadís en el Palau de les Arts.
Com la Grand Central Station novaiorquesa, la de Saint Pancras, a Londres, l’estació central de Praga i tantes altres, l’Estació del Nord valenciana continua en funcionament un segle després. En les seues andanes es desplega cada dia un moviment incessant de passatgers de rodalia que continua fent vigent la seua funcionalitat.
Amb una Estació del Nord germana a Barcelona, que Demetri Ribes va construir el 1912 i que actualment fa el paper d’estació d’autobusos, l’edifici valencià corre el perill de ser convertit en un d’aqueixos espais per a botigues i restaurants, sense ànima ni funcionalitat viatgera. L’estació de l’AVE, al barri de Jesús (l’anomenen de Joaquín Sorolla) és l’emblema de la seua obsolescència en els temps d’alta velocitat i soterrament de vies.
Els projectes que s’han manejat de construcció d’una nova estació central i el disseny d’andanes subterrànies la desnonen d’un paper primordial que no hauria de perdre. L’Estació del Nord és una peça clau de la relació de València amb el seu territori, amb l’àrea metropolitana i amb la gent. Fa 100 anys que fa ciutat. Seria imperdonable jubilar-la.
