Els fonaments del país
Joan Fuster, quan algú, en temps de la “Transició” li parlava de construir el país, sempre contestava que, de moment, l’única cosa que teníem era el solar. Quaranta anys després seguim igual.
Les batalles que s’abandonen es perden irremeiablement i la del país no s’ha donat. Els que havien de fer-ho van canviar principis per corbates i el carrer per les moquetes. Als anys vuitanta, mentre l’esquerra alçava institucions i, tot siga dit, es feia de dretes, altres, els franquistes i els seus hereus, tiraven sal en forma de mentides sobre el solar del qual parlava Fuster a fi que el país no poguera créixer.
Al remat es van fer els amos i en lloc d’un país van edificar urbanitzacions i parcs temàtics. Fins i tot van aconseguir que el nom de la cosa, País Valencià, passara de ser sinònim de lluita per la democràcia i l’autogovern a una etiqueta sospitosa. El fet que aquest diari, que es reconeix progressista, s’identifique com de la Comunitat Valenciana, com també la polèmica que això ha alçat entre els seus lectors, són bon exemple de fins a quin punt tot està per fer. La ferida és oberta.
Així les coses, ara vivim un temps nou. L’espantall del catalanisme ja no fa por ningú. Després de tant de dir que ens volien furtar això i allò, ara resulta que els catalans se’n volen anar d’Espanya i no s’emporten ni la paella, ni les falles. Pretenen marxar i deixar-nos com la perifèria de Madrid. Ací tot ha estat sempre casolà: s’ha furtat molt, certament, però no ho han fet els de fora sinó els de dins i si bé no hi ha enemic al nord, tampoc del nord vindran les solucions. En el mapa se'ns veu enganxats a Catalunya però social i políticament no estem en el mateix món.
El país es fa amb la gent de casa, compartint recorregut i anhels però també drets, obligacions i recursos. Un país injust no és un país, un país explotat no és un país. Un país que no tinga vocació de comptar amb tots no té futur. Per això caldrà ser pacients i perseverants. Cometre pocs errors i si algú té el mal pensament de posar l'inexistent país per davant de la gent, se li haurà de recordar que a Catalunya s’han passat quaranta anys fent país abans de parlar d’independència.
El solar de Fuster encara no té ni els fonaments, així que queda molt per fer. Caldria que cadascú administrara els seus somnis en l’àmbit domèstic i que, en la vida real, anàrem a pams.
