Madrid el problema, Espanya la solució?

Madrid podria ser el problema, i Espanya la solució? Qui sap, potser sí. Però exigiria un replantejament a fons d’estructures mentals i xarxes de poder que no sembla, si som mínimament crítics, o merament lúcids, fàcil d’aconseguir. Més aviat tot el contrari. ¿Però qui havia dit que la dignitat col·lectiva -llibertat, igualtat, fraternitat, reconeixement de la diversitat cultural i nacional-  era fàcil d’aconseguir?

 A veure: hi ha una campanya en les xarxes socials, i no tan sols en les xarxes, contra Irene Montero, desqualificada per a ser ministra d’Igualtat en raó del seu suposat escàs currículum i del fet que fou caixera de supermercat. Supremacisme de classe, fastigós, que en realitat desqualifica els qui la promouen i la dignifica a ella. Moltes caixeres de supermercat com ella ens calen!  Pablo Casado, el secretari general del PP, es reuneix a la Moncloa amb Pedro Sánchez,  amb el cap d’un govern que ell mateix -en el debat d’investidura- havia desqualificat fa només unes setmanes per “il·legítim”, com ha remarcat amb agudesa Enric Juliana. Si un govern és “il·legítim” només cap la insurrecció, el colp d’estat, autoproclamar-se president alternatiu... En fi, sortosament, el desficaci d’una dreta obnubilada ha quedat aparcat. Avantatges d’estar a Europa.

Una senyora que es diu Ayuso i que és presidenta de la Comunitat de Madrid afirma que molts polítics han fet el “paleto” i que s’han inventat identitats on no n’hi havia... És una desqualificació recurrent de les autonomies. “Paleto” en l’idiolecte madrileny és aquell que defensa una identitat que no es correspon amb la definida des de Madrid, o que no es sotmet en tot i per tot als dictats del poder madrileny, “cosmopolita” per definició encara que s’acabe a l’M-30. Vistes des de Madrid, les autonomies es consideren una mena de mal menor, una xacra que no hi ha més remei que suportar, almenys de moment. Una concessió per refrenar i aigualir el que veritablement cou, que és Catalunya. El País Basc és tema menor, cas a banda, resolt en les guerres carlines, l’abraçada de Vergara, el reconeixement dels furs i dels anomenats “drets històrics”, o bé amb una repressió sense miraments legitimada per les barbaritats comeses de l’altra banda. Els madrilenys admiren els bascos. De sempre. I a més el capital financer basc, peça fonamental de l’entramat de poder de la capital del Manzanares. Catalunya, és una altra cosa.

I no diguem ja el “Levante espanyol”, que els sembla tema d’escassa entitat, sol i platja, fàcil d’acontentar. Sempre “más muelles”. Només cal cooptar alguns que alcen el cap, endur-se’ls cap allà, afalagar-los, i ja està fet. Una llarga història, d’Azorín a Blasco, de Sorolla a Vicent. Qui siga. I la llotja del Bernabeu és ampla, hi cap Boluda, hi havia cabut també Zaplana (negocis amb Florentino Pérez). Ara bé, Blasco era molt més que això, i Manuel Vicent conserva l’estima pel país. I la peça major, avui, que és Juan Roig, l’amo de Mercadona, es declara anticentralista. Molt bé. Sap on estan els seus interessos. I les seues arrels.

Un altre capítol serien els polítics d’esquerres, tan insignificants com Ricardo Samper, efímer cap del govern en la Segona República, o el seguit de ministres valencians -molt pocs, un número irrisori, d’altra banda- que, amb comptades excepcions, quan travessen Contreras s’obliden que ho són.

Res a veure amb l’estol tan nombrós de ministres andalusos o gallecs, que han fet l’arquitectura d’Espanya, i han agranat cap a casa. La història serveix per alguna cosa? Trobe que sí. De tant en tant una ullada al passat il·lumina el present...

Espanya té molts problemes a hores d’ara. I quan no?, caldria afegir. Catalunya n’és el primer. S’ha obert la via del diàleg i la negociació, però els destrets estan assegurats. Al País Basc ha fet molt de camí la perspectiva pragmàtica, la comprensió sòbria de la correlació de forces, la visió a mitjà termini. Les eleccions de Galícia i Euskadi, ja convocades, marcaran una fita en aquest nou escenari que s’ha encetat. El repte neofeixista de Vox replanteja moltes coses. Indueix una visió molt més realista des de l’esquerra, que sap que ha de salvar les coses fonamentals.

El panorama internacional influeix cada vegada més. Espanya, ha tingut mai una política exterior intel·ligent? No la tingué, malauradament, la Segona República, i vet ací com acabà... El món a hores d’ara està esquinçat, amb conflictes enquistats i terribles. S’insinua una nova guerra freda després de la Guerra Freda, la de veritat. Espanya, potència modesta, només pot fer una cosa: enfortir el seu espai natural de seguretat, Europa. Evitar veure’s arrossegada a enfrontaments que interessen sobretot uns altres. Fer una contribució seriosa a la pau i a la desescalada dels conflictes en curs. En interès de la humanitat i en interès propi. La postguerra freda semblava que era una època de cooperació i col·laboració. A la vista dels xocs i enfrontaments amb Rússia i la Xina, o amb Turquia, la cosa no és ben bé així. Cal prendre’n nota.

Els valencians, què pintem en la política internacional? Doncs molt poc, però ens afecta de ple. Raó de més per analitzar-la i elaborar un pensament estratègic. Una aportació addicional, d’intel·ligència acadèmica i política, ja que estem farts -trobe que això ara és compartit per tot l’espectre, i per tant caldria canviar el primer vers de l’himne- d’ofrenar glòries dubtoses que només serveixen per amagar-nos, negar-nos i banalitzar-nos. O per saquejar-nos.

Espanya té molts altres problemes a hores d’ara: el desequilibri camp-ciutat. La crisi brutal de les regions interiors. El declivi del camp, dels agricultors, dels llauradors, dels pagesos. No de l’agroindústria... Un drama que els ha esclatat als nassos als polítics en exercici, però covat de fa temps, i no exclusiu d’Espanya (també a França i Alemanya el camp esclata). Un problema europeu, en realitat...

I més problemes: l’encaix econòmic, tan difícil i incert entre la fàbrica del món -ara afligida pel coronavirus però que ressorgirà- i els capdavanters dels avenços tecnològics, i de la definició cultural dels mons de vida, de les modes, de l’immaterial, dels estils, dels imaginaris, que acaben configurant la demanda i l’oferta en el camp de la producció i dels serveis... On es pot inserir la modesta Espanya? I nosaltres?

La complexitat és la norma. No pot estranyar. I mentrestant Madrid, ciutat i regió, nus de poder, en mans d’un tripartit de dreta extrema i vocació llatinoamericana (elits veneçolanes incloses), viu d’esquenes a tot això, pensant que els diners i els recursos es crien a les pàgines del BOE, mirant de perpetuar el lloc de privilegi i comandament, com a nus de xarxes de poder, que ha vingut exercint sobre un conjunt de territoris diversos, plurals, plurinacionals i pluri-lingüístics. No poden, no podem, continuar així. No pot continuar molt més -no li convé a Espanya- un Madrid que fa dumping fiscal, que xucla recursos de Castella, Extremadura i Andalusia, que nega la realitat profunda d’Espanya, que és més de dretes -en contrast amb Londres i París, que són més d’esquerres que el seu entorn, quina paradoxa significativa!- i que gaudeix de més privilegis, que potencia el nacional-catolicisme i l’escola privada... Que concentra tot el poder institucional polític, mediàtic, econòmic, financer, de representació... Espanya és molt més que això. O hauria de ser-ho. I si no hi ha un canvi profund, la història no es deté.