No dispareu al turista

És massa fàcil desmuntar raonaments legítims quan qui els formula els contradiu amb els seus actes. Els activistes de la dreta radical s’ho passen d’allò més bé exhibint fotos de portaveus de sindicats d’habitatge o de lemes antituristes a les piràmides d’Egipte o Mèxic o en una platja d’Indonèsia. Potser ens estem equivocant d’objectiu. Puc entendre la ràbia, però assenyalar i moralitzar no ajuda —i menys amb certa hipocresia.

Les ciutats s’encareixen fins i tot on el turisme és secundari i on els turistes són, de mitjana, més pobres que aquells que paguen impostos a la ciutat. La crisi urbana i de l’habitatge és sistèmica: de San Francisco a Singapur, de Berlín o Lagos, el denominador comú és que la ciutat s’ha convertit en un actiu financer, no en un dret.

A Espanya, la situació és doblement complexa: l’especulació està per tot arreu, no sols en grans fons. El 50 % dels arrendadors són petits propietaris, i només un 15 % són grans tenidors o fons. En 2023, s’inscriviren 306 136 vivendes de turisme, un 16,4 % més que l’any anterior. Són també persones com el teu veí o la teua amiga els agents implicats. Tot i que no sempre són conscients de les externalitats negatives que generen; és possible que actuaren de manera diferent si ho foren.

El turisme també és una inversió habitual i una despesa d’oci primordial. La cultura del descans ha emergit com un dret conquerit. Diversos estudis assenyalen que tant el gaudi com la planificació de vacances redueixen l’estrès, milloren l’harmonia familiar i augmenten la satisfacció vital.

Cal preguntar-nos: quina és l’alternativa econòmica al turisme? Podem imaginar-nos fabricant microxips a Torrevella o transformant l’Arenal de Palma en un centre intensiu de restauració d’obres d’art? Les alternatives no són tan senzilles, però sí possibles. El que no podem fer és desmuntar la “indústria turística” sense una estratègia clara de reconversió o transició.

No podem dependre-ho tot del turisme. La transició exigeix diversificar cap a sectors més arrelats al territori i amb més valor afegit: la cultura, la recerca, l’educació, les cures, la bioeconomia, les energies renovables, o l’alimentació sostenible. És ací on apareix el concepte de diversificació relacionada, que proposa no trencar amb el que tenim, sinó fer-lo evolucionar. Per exemple, connectar el turisme amb les rutes culturals, els oficis tradicionals o l’oferta educativa i científica del territori. No es tracta de substituir el turisme, sinó d’integrar-lo en un sistema més ric i estructurat.

Tot açò demana política pública, formació professional i una mirada territorial a llarg termini. Però també inversió des de baix, mitjançant cooperatives, startups socials o nous models d’hospitalitat més sostenibles i participatius.

Inversions productives i comunitàries

Cal facilitar canals d’inversió que no siguen només la borsa o el mercat immobiliari. Estratègies com els community land trusts, els bons de barri o les cooperatives d’habitatge permeten que els residents invertisquen directament en els seus barris, contribuint a l’assequibilitat, la regeneració urbana i la cohesió social. Aquestes fórmules donen resposta al desig estès —i frustrat— de millorar el lloc on vivim. Convertixen les externalitats negatives en responsabilitat compartida i benefici col·lectiu.

Desfinançar la ciutat

És imprescindible revertir la financiarització urbanística. L’habitatge ha de ser un bé d’ús, no un instrument d’inversió. Cal legislar per protegir fiscalment la vivenda d’ús habitual i familiar, mentre que les destinades a ús turístic o especulatiu haurien de tributar d’acord amb el seu impacte real sobre el territori.

També cal desfinançar altres àrees urbanes convertides en actius rendibles: el sòl, les infraestructures, fins i tot els equipaments públics. La ciutat no pot ser un mercat de futurs, sinó una construcció col·lectiva que s’hauria d’orientat al benestar compartit i la sostenibilitat a llarg termini.

El turista no és el culpable, sinó el símptoma d’un model urbà i econòmic que ha convertit la ciutat en un actiu financer. I no només per a uns pocs: molts hi participen esperant un retorn, però a la llarga acaben també patint-ne les conseqüències. Si volem defensar el dret a viure-la, cal deixar de disparar simbòlicament contra els qui passen i començar a transformar estructuralment el que es queda: l’accés, la governança i la manera com entenem i compartim la ciutat.