CV Opinión cintillo

Recordant Ernest Lluch

0

El vinté aniversari de la mort d’Ernest Lluch a mans dels terroristes de la banda ETA remou sentiments i mou a reflexions.

Per a alguns de nosaltres, els que vam compartir amb ell ‘la via valenciana’, contribuint a crear el Partit Socialista del País Valencià com una opció diferenciada del PSOE, ens resulta impossible oblidar la data i el  personatge.

Recorde les reunions a sa casa, al barri de Russafa, on ens reuníem els membres de la comissió de relacions exteriors del partit (per a ser més precisos, llavors encara un prepartit). Guarde, és un costum, les agendes dels últims anys, i en la de 1976 (que Lluch mateix em va regalar) apareixen més d’una vintena de reunions.

Lluch, a alguns de nosaltres ens portava avantatge, començant per la informació i ja sabem que la informació és poder. Mantenia contactes d’alt nivell sobre com es cuinava l’atzarosa política de la Transició, sobretot a Catalunya i a Madrid. Encara tinc la sensació, hui en dia, que ací al nostre País estem en bona part fora de joc respecte de tots dos centres de poder.

A més, la seua formació i experiència professional (deu anys major que jo) era un altre punt de diferenciació respecte d’uns joves a qui, amb molt d’entusiasme, ens mancava encara maduració. Políticament, per tant, ell anava per davant dels esdeveniments.

La seua marxa, definitiva, a Catalunya, per a encapçalar la llista al Congrés del PSC per Girona en les eleccions de 1977 va privar el PSPV, ja legalitzat, d’una de les peces més importants, i alhora, cal dir-ho també, de les més conflictives. Com la història recull, el PSPV va ser absorbit finalment pel PSOE, i alguns vam abandonar la política de partit. Lluch, entre altres, va ser un home clau en afavorir l’operació, eufemísticament presentada com a unitat socialista. El conflicte precedent va causar més baixes i moltes decepcions, ja que, cal recordar-ho, el PSPV albirava ocupar un espai important en la política i en la cultura valencianes. Eixa era, almenys, la il·lusió de bona part de la gent d’esquerres.Anys després, alguns vam entendre aquella forçada operació de la unitat socialista –que també incloïa altres grups– com una estratègia geopolítica derivada de la Guerra Freda. Una història que sembla d’un temps molt llunyà i que a penes ha suscitat un debat posterior i renovat, necessari per a entendre una part de l’esdevenir de la política valenciana i espanyola des d’aquells anys. Encara estem a temps. Potser la secció valenciana de la Fundació Ernest Lluch (ubicada significativament al Castell d’Alaquàs) fora un àmbit adient per a eixe debat.

El 21 de novembre del 2000 tots els retrets quedaren bandejats, vullc pensar que definitivament,  per la sacsejada de l’atemptat i el dolor que ens va produir, sobretot, a aquells que el vam conéixer de prop.

La nova etapa iniciada per Lluch ens va privar, també, del seu contacte acadèmic directe, i ara em trobe amb una part de la seua història posterior viscuda des de la distància que veig que te poc a vore amb el Lluch que jo vaig conèixer: l’etapa com a diputat, com a ministre de Sanitat –atenció a la llei que va universalitzar el dret a la protecció de la salut– el regrés a la Universitat i, ai, la seua decisió de participar en el conflicte basc des de la primera fila, a Euskadi. Com sabem, eixe compromís seu de bastir ponts el va dur a estar en el punt de mira dels terroristes, que finalment van apretar el gallet.

Lluch va deixar al País Valencià un bon grup de deixebles que han ocupat posicions destacades en la política i en la Universitat, també alguns decebuts pel seu paper en la citada crisi del PSPV.

Veient el documental estrenat esta setmana en televisió, a bon segur que molts de nosaltres ens hem trobat amb  un Lluch més pròxim a la gent, més transparent, més lliure: una persona compromesa amb el coneixement i la raó com a base de la convivència i de l’acció política.

Etiquetas
Publicado el
23 de noviembre de 2020 - 11:37 h

Descubre nuestras apps

stats