València CF i Llevant UD, les al·legacions en un calaix

Ja fa un any que l’Ajuntament de València va aprovar per unanimitat recolzar, a instància de Compromís, la iniciativa de LibertadVCF de demanar la declaració de BIC (Bé d’Interés Cultural) immaterial dels dos clubs de futbol més importants de la nostra ciutat: el València CF i el Llevant UD. Tots dos clubs presentaren al·legacions a la dita declaració al llarg del mes de setembre. Aquestes al·legacions s’adrecen a l’Ajuntament i sorprenentment l’actual corporació no havia notificat res a l’associació que inicià el tràmit ni les havia fet públiques, quatre mesos després. Ha estat el Grup Municipal de Compromís qui les ha “rescatades” dels calaixos polsosos de la Casa Gran que ara governa Mª José Catalá.

En el cas de les declaracions de BIC de béns mobles i immobles és prou habitual que els propietaris afectats s’hi oposen, tot perquè suposa limitar legalment la capacitat d’actuació arquitectònica sobre edificis protegits o limitar i controlar les actuacions i els moviments de pintures, escultures, etc... En el cas que ens ocupa, els béns immobles, aquesta oposició sol ser menys habitual. Pel que fa als dos clubs del cap i casal la negativa a la dita declaració de BIC immaterial és ben notable. Els arguments que donen crec que no els donen la raó, però el to i les formes, especialment en el cas de Meriton, donen més arguments encara per buscar la protecció patrimonial. El Llevant UD i el València CF són indubtablement patrimoni cultural i social de la ciutat de València. Tots dos clubs insistixen que es tracta de dues societats mercantils, precisament això les col·loca a l’albir de la compra i venda d’accions. Als seus textos els clubs reconeixen tindre patrimoni i estar protegint-lo, però, ¿què passaria si la declaració de BIC fracassara i no es poguera protegir els clubs davant un nou propietari que volguera vendre eixe patrimoni al millor postor col·leccionista?. Tots dos clubs diuen conservar acuradament els seus museus i arxius, però, ¿què passaria si volgueren canviar el nom del club, o els colors de l’equipació, canviar o tergiversar l’escut?, o fins i tot, ¿què passaria si el seu màxim accionista, aquest o un altre, volguera canviar la ubicació del club?. El Llevant diu que la propietat del club és valenciana, i en part, de les institucions valencianes. Convé recordar que aquesta situació és pareguda a la del València CF de 2014, quan eixes institucions presents a la Fundació, totes aleshores en mans del PP, permeteren la venda del club a una empresa ben poc valenciana. Convé protegir el Llevant, no ja dels propietaris actuals, que també, sinó de qui puga posar les seues mans sobre el club granota en el futur, siguen valencianes o no.

El problema dels dos clubs de la ciutat de València és que la seua visió és econòmica i del que cal parlar ací és de cultura. Les al·legacions que signa el senyor Solís diuen que el club és una «societat privada con fines lucrativos», però és que això és el que pensa Meriton, per a l’afició, per als i les valencianes no és així, ni de bon tros. El VCF ni és Codorniu, ni és Inditex, parafrasejant el text de les mateixes al·legacions. Inditex té clients que si no els agrada la roba de tardor de Zara canvien de tenda i de marca. El València i el Llevant UD tenen aficionats i aficionades, que es trauran el passe, que compren la samarreta o que veuen el partit per TV, tot i que no els agrade com juga l’equip, igual els té que el seu estimat club guanye o perda. L’afició no canvia d’equip, l’afició dels clubs pot ser un client, però en tot cas és un client “captiu”, que és una altra cosa. Malauradament la llei de 1990 va convertir la major part dels clubs professionals en Societats Anònimes Esportives, i la nova llei de l’esport, la de 2022, no ha canviat això, malgrat les esmenes presentades per Compromís a les Corts Generals a Madrid. El senyor Solís i el senyor Lucas tenen raó, estem davant societats mercantils, però no són només això, de fet no conec cap petició de fer BIC una SA, o sí. Per ells la falta de precedents és un argument contra la declaració BIC, per a mi, només la sol·licitud, ja és una prova evident que els clubs de futbol de la ciutat de València són alguna cosa més que SA, són SAD, són patrimoni històric, són cultura.

L’article 26 de la llei 4/1998 de la Generalitat Valencianes expressa els trets principals que definixen un bé immaterial. La cultura, la tradició que emana dels clubs de futbol ha estat essencialment «objecte de transmissió oral», com expressa eixe article 26, una transmissió que es fa de pares a fills, d’amigues a amics, de iaies a netes. L’article 26 també diu que “són béns immaterial les expressions de les tradicions del poble valencià, en les seues manifestacions musicals, artístiques i d’oci”. En aquest sentit convé recordar que el futbol s’arrela i creix a la tradició del cap i casal amb l’increment del temps d’oci entre les classes populars, un fet que té lloc a principis del segle XX, en un paral·lelisme molt significatiu respecte a la festa de les Falles, aquestes sí, Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

En les al·legacions del Llevant es manifesta que les SA i SAD no estan contemplades com un tipus de bé susceptible de protecció en l’article 26 de la llei 11/1998, un argument prou dèbil tenint en compte que tampoc parla, per exemple, de processons, i almenys hi ha una, la de la Mare de Deú de la Salut d’Algemesí, que és BIC immaterial. Insistixen, i molt, que les societats mercantils no poden ser declarades BIC. Tenen raó, no hi ha precedents de SA BIC. Cal preguntar-se doncs: ¿quin precedent hi havia quan es va declarar el silbo gomero BIC immaterial?, qualsevol podria haver argumentat que no hi havia precedents de declaració BIC immaterial de cap, “silbo”.

Les al·legacions de Meriton dediquen més temps a desprestigiar LibertadVCF i UVA-Mestalla que a argumentar contra la declaració, dediquen més tinta a la bronca que al trellat. En el cas de LibertadVCF em sembla malament, però en el cas d’UVA-Mestalla em sembla especialment injust. No hi ha espai ací per entrar en aquest terreny, però crec que la possible animadversió per Meriton d’aquestes dues associacions no les inhabilita per demanar la declaració de BIC del València CF, és intrascendent. La declaració de BIC dels dos clubs aniria a favor de les SAD i no contra els seus propietaris, perquè els propietaris ara són uns, però en el futur poden ser altres. Fer BIC un monestir no fa que l’Església en perda la propietat, convé recordar-ho, només li obliga a protegir-lo.

Per cert, sí que hi ha un precedent en la sol·licitud de protecció patrimonial mitjançant la figura del BIC per a una SAD, i amb èxit: el Recreativo de Huelva. Com es cita en les al·legacions del València CF el que es protegix allí només és “l’activitat d’interés etnològic” del Recreativo. En les al·legacions de Meriton es diu que «nada tiene que ver» això amb la declaració de BIC d’una «sociedad mercantil privada» com el València CF. ¡Senyor Solís!, res, res..., no diria jo. Qui desenvolupa l’activitat etnològica és la SAD, doncs, protegir el continent és la millor manera de protegir el contingut.