15 anys després de l’accident del metro de València, la ferida comença a cicatritzar: “Que no s’oblide perquè no es repetisca”

L'estació de metro de Joaquín Sorolla-Jesús, a València, on es va produïr l'accident el 3 de juliol de 2006.

El 3 de juliol de 2006 es produïa a València l’accident de metro més greu que mai ha tingut lloc a Europa, un sinistre que va causar la mort de 43 persones i ferides a 47 més. El 27 de gener de 2020, tretze anys i mig després, la titular del Jutjat Penal número 6 de València condemnava quatre exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) –empresa que gestiona el metro–.

Es tracta de Juan José Gimeno Barberá, Vicente Antonio Contreras, Francisco García Sigüenza i Sebastián Argente, que es van declarar culpables d’un delicte contra els drets dels treballadors en concurs ideal amb 43 delictes d’homicidi per imprudència greu professional i 36 delictes de lesions també per imprudència greu professional. Per contra, absolia l’exgerent de l’empresa pública Marisa Gracia i els altres directius Manuel Sansano, Luis Miguel Domingo Alepuz, Salvador Orts Pardo i la mateixa FGV.

Dissabte es compleixen quinze anys d’aquell succés. “És una data per al record”, apunta Rosa Garrote, l’última presidenta de l’associació de víctimes AVM3J que va protagonitzar l’última concentració en la plaça de la Mare de Déu de València el 3 de març de l’any passat, 4.992 dies després de l’accident i a penes unes setmanes després de saber-se la sentència judicial. En aquesta ocasió, l’efemèride s’afronta, segons diu, “amb un altre ànim, més tranquil, més seré, després de deixar arrere el nostre paper reivindicatiu i de lluita a la recerca de justícia”.

En el judici els directius de Ferrocarrils reconegueren la seua responsabilitat, “que a la seua mà va estar haver esmenat les deficiències que hi havia en la línia”. “Cosa que per a nosaltres és molt significativa, ja que posa en valor el paper de la societat i ens dona la raó en el que nosaltres veníem reclamant”, explica Garrote. “L’accident va tindre lloc per les males decisions d’uns directius, no per culpa del conductor”, insisteix, i afig: “No ens servia que es responsabilitzara el conductor i la justícia ens va donar la raó”.

Els familiars i les víctimes es mostren “completament satisfets” amb la resolució judicial, “que és inqüestionable, perquè a més els directius van reconéixer la seua responsabilitat, fet que ens carrega de raó”.

La lluita ha parat

Encaren aquest quinzé aniversari d’una manera més serena i tranquil·la: “La lluita ha parat gràcies a una sentència que ens ha permés passar pàgina i tancar ferides”. Tal com explica Garrote, calia tancar la fase de dol. “Mentre lluitàvem, això era impossible. Ara la ferida comença a cicatritzar i podem assumir les nostres pèrdues una vegada hem acabat el dol”, afirma la que va ser portaveu de l’AVM3J, que recorda l’enorme càrrega psicològica que van comportar tots aquests anys de lluita.

“Ara, el dolor personal el portem cadascú, però és important que no s’oblide l’accident, que no caiga en l’oblit aquella mala gestió pública [una comissió parlamentària en les Corts va concloure que va hi hagué responsabilitats polítiques per part del Govern autonòmic del popular Francisco Camps] perquè una cosa així no es torne a repetir mai”, conclou Garrote.

Etiquetas

Descubre nuestras apps