La Comunitat Valenciana lidera l’augment de la partida per a rendes mínimes d’inclusió (65%) i el nombre de beneficiaris (121%)

L’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials ha fet públic el seu estudi sobre l’evolució de les rendes mínimes d’inserció a Espanya des de la posada en marxa de l’ingrés mínim vital i fins al 2021, una radiografia en què la Comunitat Valenciana no ix mal parada. Així doncs, davant d’autonomies com Castella-la Manxa, Madrid, Castella i Lleó, Aragó o Extremadura, que van reduir els seus pressupostos per a aquestes ajudes almenys en el 50%, la Comunitat Valenciana va reforçar les partides que complementen l’ingrés mínim vital –és el cas de la renda valenciana d’inclusió– en un 65,3%, la qual cosa es va traduir en un increment de beneficiaris del 121%.

La quantitat mitjana per perceptor de les rendes màximes d’inclusió en el conjunt d’Espanya suposa el 15,9% de la renda mitjana per llar, i només Catalunya, les Balears, la Comunitat Valenciana i Astúries estan per damunt de la mitjana, davant d’altres territoris com Múrcia, Madrid o Aragó, on la renda mínima d’inserció no arriba tan sols al 10%.

D’aquesta manera, la despesa mitjana per titular de la renda mínima d’inserció a la Comunitat Valenciana està en 5.816,83 euros, cosa que suposa el 17,88% de la renda mitjana per llar, que se situa en 32.538 euros. Aquest percentatge està dos punts per damunt de la mitjana espanyola (15,89% sobre una renda mitjana per llar que arriba a 35.497 euros). Tan sols Catalunya (19,39%) i les Balears (18,55%) presenten percentatges superiors. En l’última dècada, aquests percentatges han passat del 12,6% el 2011 al 17,9% de l’any passat –una taxa inferior a la dels dos anys anteriors, ja que el 2019 va arribar al 20,5% i el 2020 al 23,4%–, i a Espanya el creixement ha estat per davall, ja que ha passat del 12,1% del 2011 al 15,9 del 2021.

La Comunitat Valenciana, amb una mica més de cinc milions d’habitants, en té el 21,3% en risc de pobresa (1.077.000 persones, és a dir, que estan en el 60% de la mitjana dels ingressos anuals per unitat de consum segons l’OCDE), dels quals 84.070 són perceptors de rendes mínimes. És a dir, el 7,80% del total de ciutadans en situació de risc de pobresa –la taxa de cobertura valenciana ha passat de l’1,9% el 2011 al 7,8 el 2021, mentre que l’evolució en el conjunt de l’Estat en aquesta dècada a penes va ser de +0,5 punts–. Aquest percentatge és lleugerament superior al de la mitjana a Espanya (7,18%) i per darrere de Navarra (75,82%) i el País Basc (55,78%), totes dues amb règim foral, i d’Astúries (18,73%), Cantàbria (12,21%), Catalunya (11,56%) i La Rioja (10,81%).

Pel que fa als perceptors, mentre que a Espanya s’ha vist reduït el nombre de beneficiaris des del 2019 fins al 2021 (en un 19% entre el 2020 i el 2021), a la Comunitat Valenciana es va incrementar en un 8% aquest any (6.245). Així doncs, es va passar de 38.016 persones beneficiàries el 2019 a 77.825 el 2020 i 84.070 l’any passat. El valencià és l’únic territori, juntament amb Navarra, les Canàries i La Rioja, on ha crescut el nombre de perceptors de rendes mínimes d’inserció.

Quant al pressupost destinat a aquestes ajudes, el 2021 va experimentar una reculada del 2% (quasi 4 milions d’euros menys) fins a quedar en poc més de 250 milions d’euros. No obstant això, aquesta xifra suposa prop de 100 milions més que el 2019, quan la partida de destinada a les rendes d’inserció va ser d’una mica més de 151 milions d’euros. El 2021, únicament Catalunya va augmentar el pressupost en tot just un 1%.

Facilitar la inclusió social

Per a l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, aquestes dades posen de manifest que “moltes comunitats han desmantellat o estan desmantellant el seu sistema de protecció a les persones i famílies en situacions d’exclusió social” que, segons avisen, “no és el mateix que pobresa”, perquè no sols es refereix a manca material, sinó a l’acumulació de vulnerabilitats i a la impossibilitat d’eixir sense suports d’aquesta situació.

La finalitat de les rendes mínimes d’inserció, apunten, és facilitar la inclusió social, per la qual cosa han d’orientar-se a fer costat a les persones i les famílies amb ajudes econòmiques i acompanyament professional.

Per això, exigeixen a les autonomies que, com ja han fet algunes, “destinen l’‘estalvi’ que ha suposat la implantació de l’ingrés mínim vital a reforçar els seus programes d’inclusió social que, entre altres causes, poden estar produïdes per les situacions de pobresa prolongades”.