José Tomás Llavador, arquitecte: “Cal alliberar sòl dotacional per a habitatge públic de lloguer assequible”

José María Tomás Llavador parla a poc a poc, però amb una convicció que no deixa espai per a ambigüitats. Ja fa dècades que exerceix com a arquitecte i, des d’aquesta experiència, observa la crisi de l’habitatge no com un fenomen conjuntural, sinó com un problema estructural que ha deixat de ser únicament urbanístic i ha esdevingut —diu— “una urgència quasi democràtica”.

Ho fa, a més, en un moment en què ha decidit fer un pas al capdavant. Després de setmanes de converses amb col·legues, confirma que prepara la seua candidatura per a presidir el Col·legi Territorial d’Arquitectes de València, una decisió que vincula directament amb la falta de veu del col·lectiu en un dels debats centrals de la societat actual. “L’habitatge és la nostra funció principal com a arquitectes”, sosté. I, no obstant això, lamenta que el col·legi haja romàs absent. “No ha intervingut en cap proposta ni en el diàleg amb l’Administració. No sabem què pensa”.

Aquest silenci institucional és, per a ell, un dels motius que expliquen el seu salt a l’arena col·legial.

Tomás Llavador no defuig el diagnòstic. La falta d’accés a l’habitatge afecta tant la ciutadania com els mateixos professionals. L’arquitectura, recorda, té en l’habitatge el seu eix central, però el sistema actual no garanteix aquest dret bàsic. Davant això, planteja una mesura concreta i d’aplicació immediata: impulsar habitatge públic de lloguer a preus realment assequibles. “Ha de situar-se per davall d’un terç del salari mínim”, explica, fixant un llindar clar perquè la solució siga efectiva.

El problema, com tantes vegades, és el sòl. I ací introdueix la seua proposta clau: mobilitzar el sòl dotacional destinat a educació o altres usos sense utilitzar i que ja està en mans de l’Administració. “El sòl dotacional no utilitzat pot transformar-se en habitatge social de lloguer. És un procés relativament ràpid”, afirma.

A parer seu, no es tracta de substituir el mercat privat —que continuarà produint habitatge lliure—, sinó que l’Administració assumisca el seu paper com a promotora en l’àmbit social, siga mitjançant empreses públiques, consorcis o fórmules de col·laboració.

El pas avant: la candidatura “del canvi”

La crítica al col·legi no és retòrica. És el punt de partida del seu projecte. “En les pròximes setmanes anunciaré la meua candidatura a presidir el Col·legi Territorial d’Arquitectes de València”, confirma. Parla d’un “canvi profund” en el paper de la institució, tant cap a dins —en defensa de la professió— com cap a fora —en la seua interlocució amb la societat i les administracions—. La candidatura, explica, està gestant-se juntament amb un grup d’arquitectes i arquitectes que comparteixen aquest diagnòstic.

La seua primera mesura, si ix elegit, seria precisament activar aquest diàleg que ara troba a faltar: convocar reunions per a plantejar propostes concretes sobre habitatge públic i obrir canals estables amb l’Administració.

Però l’habitatge no és l’únic front. Tomás Llavador dibuixa un panorama preocupant per a la professió, marcat per la precarietat i la degradació de les condicions laborals. Denuncia que l’actual política de contractació pública, centrada a fer prevaldre el preu, ha afonat els honoraris fins a nivells insostenibles. “Hi ha contractes per davall fins i tot dels convenis salarials”, adverteix.

Les conseqüències són directes: pèrdua de qualitat en els projectes, precarització dels estudis i una fugida constant de talent jove cap a altres països europeus, malgrat l’alt nivell de formació a les escoles valencianes. Per a revertir aquesta situació, reclama un compromís institucional clar: que les administracions garantisquen honoraris dignes en els concursos públics des del primer dia. “No es pot treballar a pèrdues”, resumeix, com, a parer seu, aboca la llei de contractes públics.

Arquitectes jubilats: pensions insuficients

Un dels punts més durs del seu diagnòstic apareix en parlar dels arquitectes jubilats. Descriu un sistema que, al seu judici, ha fallat en l’essencial. “Tenim pensions entre 400 i 900 euros”, assenyala, xifres que situen molts professionals per davall de la mitjana del sistema espanyol. L’origen del problema, explica, rau en una aplicació deficient del model de mutualitat. I, de nou, critica la falta de reacció del col·legi davant aquesta situació. La seua proposta implica obrir un procés d’escolta i diàleg amb els afectats per a construir solucions que garantisquen una jubilació digna.

Més enllà de l’habitatge i la professió, Tomás Llavador també es deté en l’evolució urbana de València. Considera que el procés de conversió en zona de vianants ha quedat a mig camí, especialment en el centre històric i en els antics nuclis de barri. Més que grans intervencions, defensa una transformació més profunda en la manera d’entendre l’espai públic: no sols com un lloc de trànsit, sinó com un espai de vida ciutadana.

El prolífic arquitecte de València, que té mig cor en el municipi de Bocairent, sap de què parla quan opina d’urbanisme. És l’autor del redisseny de la plaça de la Reina de València, que va passar de ser un pàrquing d’autobusos i taxis intransitables, a ser una de les places més concorregudes de la capital. Fa poc, també ha sigut l’autor de la rehabilitació del mític Col·legi Major Lluís Vives de la Universitat de València.