Últimament es parla molt dels avanços de la intel·ligència artificial i molt poc de com li va a la que Salamanca no presta. I pel que sembla no li va malament. Mai no hi ha hagut tanta gent intel·ligent, o, almenys, que ho semble. I no em referisc als llestos, als que han aconseguit aprendre com va el menú de la Smart TV, com es trau el tiquet dels parquímetres amb què algun sàdic ha sembrat els carrers de València, o altres proeses semblants. El mèrit d'aquests traçuts és indubtable i tenen dret a sentir-se molt ufanosos, però l'única cosa que demostren és que l'ésser humà pot arribar a ser un mandril molt ben ensinistrat. La intel·ligència és cosa diferent de la llestesa, més elegant i subtil, menys treballosa, un privilegi, un arbitrari do de la natura, una injustícia, en suma, que ja tocava esmenar.
I s'està esmenant. S'està consolidant la utopia sense tontos. Pareix que tot estiga estudiat —i segurament ho està— perquè siguem cada vegada més clarividents. Tots els missatges que ens arriben estan lleugerament per davall de les nostres capacitats intel·lectives. Això permet que ens sentim uns magnífics analistes de la realitat, si entenem per tal les novetats que ens subministra el telenotícies, la substància amb què estan fets els productes audiovisuals que consumim diàriament, i el que ens expliquen els nostres pensadors més mediàtics. Però els qui més fàcil ens ho posen són els polítics en baixar gentilment el llistó dels seus raciocinis. Rebatre els seus arguments, o el que siga que formulen de vegades, fa que qualsevol se senta una llumenera. Com més borinots pareixen els que manen, més sagaços se senten els que són manats. Una incongruència, si donem per fet que vivim en una democràcia, però és el que hi ha.
En realitat, intentar desentranyar el que balbuceja la majoria dels nostres actuals pròcers és una pèrdua de temps, una estupidesa, a la fi. Però cal tindre en compte que són pocs els que conserven l'habilitat per al sarcasme, que és això que pren el relleu de la intel·ligència quan la dialèctica s'enfanga i l'enteniment veu que la batalla està perduda. Només alguns, entre els més vells, conserven aquesta capacitat per a la burla sagnant, i només als que conserven un cert renom se'ls deixa via lliure per a exhibir-la, més que res per allò de donar espectacle: «Si [Isabel Díaz] Ayuso és el millor que tenim, tanca ja la botiga», va dir l'altre dia el molt septuagenari José María García en no sé quina televisió. No cal afegir res més. Per a què perdre el temps. No és que el seu siga un gran acudit, però l'esperit resolutiu hi és.
El mateix han fet sempre els científics seriosos amb els xarlatans que es dediquen als fenòmens paranormals. No perden el temps a rebatre'ls, tan sols trauen a col·lació les seues manies quan es tracta de fer unes rialles. És normal, perquè si gastes el teu temps i les teues energies discutint amb un moniato que assegura doblegar culleres amb la ment, o amb un que va pels solars gravant psicofonies, quan et dediques a estudiar les partícules elementals? Als tontos no se'ls acaben mai els arguments, i quan et fiques en el seu laberint mental ja no pots eixir, ja no pots fer una altra cosa que pegar voltes a les seues xuminades. Discutir amb un fava et converteix en la seua imatge especular, només serveix per a donar-li una rellevància que d'una altra manera no tindria.
Així i tot, sempre hi ha hagut gent seriosa que ha convertit la tasca de desemmascarar els farsants en un sacerdoci. Hi ha hagut grans activistes de l'escepticisme, com Martin Gardner o James Randi, que s'han divertit i han divertit desemmascarant públicament als Uri Geller o als Peter Popoff de torn. I en el terreny periodístic, un recorda amb un inevitable afecte a Paco Burguera i les columnes amb què desmuntava les burrades guerracivilistes que soltava María Consuelo Reyna en els temps en què, a València, l'anticatalanisme era la pedra angular de la dreta ultramuntana. Hi havia els que despatxaven els disbarats d'aquella dama atribuint-los a una vida amorosa escassament satisfactòria, que resumien amb una paraula avui impronunciable, però Paco seguia allí, esmicolant educadament els enverinats sofismes d'aquella agitadora, no deixant-li passar ni una. Era un malbarat de talent, però, al mateix temps, pensaves, encara sort que hi ha algú que es pren la molèstia de fer-ho.
El que feia Burguera en aquella època era una excepció, i a més ho feia a consciència, mogut per una honesta indignació. Ara és la norma, però les motivacions solen ser altres. Els tertulians, els columnistes, els bloguers, els comentaristes més o menys espontanis, i, en general, tots els que saben fer amb un gram de merda un bescuit, es dediquen majorment a escenificar l'exegesi dels discursos públics —que moltes vegades ho són únicament gràcies a ells—, a comentar les estupideses de què van trufats i a convertir-los en farinetes per a ments desdentades. Busquen l'agraïment dels seus lectors, dels seus oients, dels seus espectadors, que volen que el mitjà al qual són addictes o estan subscrits els confirme totes i cada una de les seues conviccions, com solem anomenar darrerament als nostres prejudicis.
Sense una certa covardia intel·lectual, avui no vens una granera, i no hi ha ningú que vulga fer que els seus seguidors se senten uns albats. És una cosa que va amb el zeitgeist, amb l'esperit dels temps. Avui no és gens fàcil trobar a algú que et diga imbècil a la cara, no siga que, en comptes d'agrair-li cortesament que t'òbriga els ulls, et sentes insultat. És com si el mateix que ens fa sentir més clarividents, fera més fràgil la nostra autoestima. Potser tindrà alguna cosa a veure que aquesta intel·ligència que pareix anar en augment ha deixat de ser col·lectiva, que cada vegada ens sentim més esqueixats de la naturalesa, de la història i dels altres, i el pensament no descansa ja en el coneixement compartit, ha esdevingut una cosa incerta que cada un alimenta com pot i en soledat. Agraïm que sempre hi ha algú que s'encarrega de sembrar el nostre camí de saviesa a punt per al consum i fàcil de pair.
0