L’armari d’Alborán

Ho confesse: M’agrada Pablo Alborán. Des de xicotet, m’ha atret la seua música, caracteritzada per balades d’amor molt comercials. El seu estil brillava per una sensibilitat poc desenvolupada, sovint amagada, considerada nyonya pels qui apuntalen una manera d’entendre la masculinitat com l’ocultació de tota mostra de tendresa. En la música, els puros i els conyacs han regnat en les veus mascles.

Recentment, el cantautor ha publicat un vídeo en què reconeix públicament la seua homosexualitat, un esdeveniment que s’ha convertit en tendència a les xarxes i als mitjans. Amb la veu entretallada i amb un to íntim, Alborán ha exhalat paraules de confessió repuntades amb silencis aspres. La nuesa emocional amb què ens té acostumats en les seues cançons, potser ara es farà una mica més sincera, més real, més creïble.

La passa que ha fet Alborán és necessària, però ni de bon tros és innovadora. Emperò, malgrat el pas dels anys, hui dia declarar-se gai encara és un acte de valentia. El veritablement sorprenent, i que grinyola moltíssim, és que en ple 2020 es convertisca en notícia que un cantant isca de l’armari, la qual cosa ve a indicar que potser no hem avançat tant com pensàvem. Com a personatge públic influent, Alborán servirà d’exemple per a molta gent que no sap posar-li nom a allò que sent.

Tot això posa en relleu l’anormalitat en què bona part del món viu l’experiència de resoldre una incògnita eterna: “Qui soc?”. Cada persona és un món. El procés de reconeixement d’una identitat o orientació sexual és complex i variat. Els contextos, l’entorn, l’educació familiar o, fins i tot, la classe social, són indicadors que afegeixen o minven les dificultats que trobem a l’hora de conéixer i reconéixer qui som. En altres casos, els més afortunats, han sabut aclarir ràpidament els interrogants i no els ha fet falta “eixir de l’armari”, senzillament perquè mai n’han tingut, d’armaris.

“No pasa nada, la vida sigue igual”, ha pronunciat el cantant malagueny en el seu comunicat. Dos frases separades per una coma, com un ciri pasqual, que només es pronuncien en moments de crisi, de pèrdues irreparables, quan et diagnostiquen una malaltia o mor un familiar. Sense exagerar ni traure les seues paraules de context, això palesa que hi ha un abans i un després en el moment de l’alliberament. Els éssers humans, guiats per una consciència transcendent, hem necessitat al llarg de la història posar-nos fites temporals, ancoratges que marquen un punt d’inflexió en les nostres vides.

Molts considerem que “eixir de l’armari” és una antigor. Per això, el to confés i monacal del comunicat de Pablo Alborán pot semblar vintage, fins i tot un retrocés o un fracàs col·lectiu. Senzillament, és la prova fefaent que, tot i els avanços legislatius, encara romanen un entramat d’estructures mentals que topeten amb la normalitat plena de les persones LGTBI. “Amores desnudos de correa se asoman por la verja de nuestra libertad”, entona Alborán en el seu últim senzill, gairebé premonitori. Amb els seus acords i tonades de fons, trenquem les reixes perquè mai més ningú haja d’eixir de l’armari.

Etiquetas
Publicado el
19 de junio de 2020 - 13:51 h

Descubre nuestras apps

stats