És l’exclusió, estúpid!

A la neu. El meu fill menut se’n va a la neu. És una activitat complementària que el seu centre d’ensenyament organitza per a l’alumnat de primer i segon d’ESO. Durant cinc dies no estarà assegut a la cadira mirant la pissarra, no tindrà el llibre davant i no estarà envoltat de llibretes i llapisseres. Però aprendrà. Aprendrà moltes coses valuoses per a la seua vida. Més enllà que aprenga unes nocions bàsiques d’esquí, que espere que també, aprendrà a conviure amb els seus companys i companyes fora dels escenaris habituals, aprendrà autonomia allunyat del niu parental, aprendrà habilitats socials que en la rutina quotidiana no necessita, aprendrà que l’esport és divertit, aprendrà que la natura és un tresor amenaçat a preservar, aprendrà com és la neu…

De fet, abans d’anar ja ha començat a aprendre. Potser, perquè jo em vaig perdre un viatge semblant amb catorze anys, i estiga més il·lusionada que ell, li preguntava l’altre dia:

-Estaràs molt content amb l’excursió que aneu a fer, no?

-Bo, jo odie esquiar-, em va respondre. i en vore la meua cara va afegir:

-A vore, enten-me, m’agrada anar a la neu, però no m’agrada esquiar.

-I com ho saps si no ho has fet mai?-, li vaig preguntar.

La seua contestació ja va ser senyal que havia aprés una important lliçó:

-Tens raó, mamà, no es pot dir que s’odia una cosa si no l’has feta mai, si no saps el que és.

En conclusió, ell va aprendre a tindre la ment oberta a noves experiències i a no jutjar allò que desconeix i jo vaig aprendre com d’importants són totes les activitats educatives per a la vida del meu fill, perquè cresca lluny d’apriorismes i prejudicis que ens impedixen convertir-nos en adults segurs, lliures i feliços.

Ara bé, no tots els xiquets i xiquetes aniran a eixa activitat educativa complementària. No tots els xiquetes i xiquets tenen la possibilitat de participar en moltes activitats que organitzen els centres educatius. I no precisament perquè els seus pares i mares no vulguen o veten l’activitat. Els dos motius més habituals pels quals un xiquet o una xiqueta no pot assistir a activitats complementàries són o bé que en casa no poden fer front a la despesa que suposen o bé que no siguen accessibles per a xiquets amb discapacitat o diversitat funcional. Exclusió econòmica o exclusió social, però exclusió. Així és que, parafrasejant a James Carville que va popularitzar l’expressió “és l’economia, estúpid” en la campanya de Clinton contra Bush, en este cas podem dir: “és l’exclusió, estúpid”.

I ací està el repte que des de la política i els governs tenim per davant: combatre esta exclusió. Aconseguir que cap xiquet, que cap xiqueta es perda les activitats educatives dels seus centres d’ensenyament. Que ningú siga exclòs ni exclosa per les circumstàncies econòmiques de les seues famílies o per les seues condicions personals, siguen les que siguen. No deixar ningú enrere, ni en la comunitat educativa ni en la societat. En això treballem i treballarem cada dia des del govern valencià del Botànic amb decisions polítiques com, per exemple, dotar amb quatre milions d’euros el suport a les famílies per a les activitats extraescolars.

La resta, tot allò que s’ha escrit, parlat i escridassat estos dies respecte de les activitats complementàries en els centres educatius és situar-se fora de la realitat viscuda i sentida cada dia per moltes famílies en la nostra societat. Debats artificials i estèrils que ens impedeixen créixer col·lectivament, que confronten absurdament i que sobretot, fan sentir a la gent que la política no és una ferramenta útil per a la seua vida.

Seguim, doncs, en la política útil, aquella que millora la vida de la gent, de cada xiqueta, xiquet, home o dona que viuen al nostre país.

Mónica Oltra és vicepresidenta de la Generalitat Valenciana.