Per atzars diversos -vagarejar per llibreries, concretament- i gràcies l’editorial Acantilado, ja havia llegit uns quants llibres de Simon Leys. De vegades descobreixes autors molt singulars o especials que no són de classificació fàcil. Assagistes? Novel·listes? Poetes? Autors de no-ficció o d’auto-ficció? Res de tot això, o tot alhora. Ves a saber. I no passa res, és igual, perquè la qüestió de fons -i de forma- és que transmeten idees (o emocions) de manera ordenada i literàriament solvent. Per a mi són els autors més estimats i visitats, escriptors com ara Adam Zagajewsky, W. G. Sebald, Gerald Brenan, Czeslaw Milosz, Hans Magnus Enzensberger, Susan Sontag, Roberto Calasso, George Steiner, Elias Canetti, Vivian Gornick, Claudio Magris, Joan Fuster, Miquel Pairolí, Francesc Parcerisas. Una llista que s’enriqueix constantment. Una llista de la qual en forma part, sens dubte, Simon Leys.
Però el cas és que fa molt poc, en un context tan inversemblant com les recomanacions de cara a Sant Jordi, el pintor Miquel Barceló parlava efusivament d’un llibre de Simon Leys que trobava excel·lent: Els nàufrags del Batàvia (en castellà, Acantilado, 2004, que ja va per la 8a edició). No el coneixia, aquest llibret, l’havia vist però l’havia descartat. I tanmateix, Miquel Barceló em va encomanar la curiositat.
Li ho he d’agrair. Un llibre breu però substancial: la història d’un naufragi al segle XVII d’un vaixell de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, que va acabar molt malament: homo homini lupus, però a gran escala, amb una intensitat esfereïdora pel costat del mal. No en faré un resum, ja el llegireu si voleu. Només diré que els supervivents varen anar a raure en uns illots deshabitats més aviat en l’àrea dels llavors desconegut continent australià, on caigueren sota la fèrula d’un psicòpata despietat que va dominar i fer assassinar un bon nombre de gent normal i corrent, que d’altra banda s’hi va sotmetre, revelant el costat més fosc i horrorós de l’espècie humana.
Quan de vegades llegim coses molt líriques sobre “sols el poble salva el poble” i similars, que voldrien prescindir de la seguretat que dona una instància formal i reglada, em venen dubtes, què hi anem a fer. I aquest petit llibre de Simon Leys me’ls referma. Darrerament, per exemple, alguna escriptora benvolguda deixava anar les seues grans reserves davant el recurs, durant la DANA i la catàstrofe consegüent, a les unitats policials, als cossos i forces de seguretat, a l’exèrcit. Doncs no ho sé, crec que cal mirar les coses amb més penetració. Rosa Luxemburg -que fou una gran revolucionària- ja va dir que el 4 d’agost del 1914, quan els ciutadans i veïns -és a dir, la “gent”- a Alemanya es deixaven anar i s’esgargamellaven en una borratxera de patriotisme exultant i demencial, de xovinisme desfermat, l’aparença humana més seriosa i fiable -continguda, garant d’una convivència sense abusos- hi eren els policies que vigilaven tot allò. La citació exacta, procedent de “La crisi de la socialdemocràcia” (1916), que publicà sota el pseudònim Junius, diu que enmig del deliri, de l’abraonament guerrer, de l’atmosfera de pogrom, “el policia que vigilava a la cantonada era l’únic representant de la dignitat humana”. Curiós, si més no. Una mirada adulta, podríem dir.
No cal exagerar la tirada hobbesiana, per descomptat, però sí potser pensar-hi una mica. Thomas Hobbes i el seu tractat Leviatan. O de la matèria, forma i poder d’una república, eclesiàstica i civil (1651) torna a l’actualitat, enmig d’un panorama o una societat internacional que haurà de trobar noves formes i equilibris, regulacions i fonts de seguretat o ens precipitarà tots plegats a l’abisme. Thomas Hobbes és un d’aquells clàssics que sovint són despatxats amb quatre pinzellades, entre simplificadores i de desqualificació. Però és molt més del que apunta la vulgata. En paraules de Leo Strauss, una font d’inspiració perenne, per la complexitat del raonament. Seria un d’aquells pensadors que “parlen un llenguatge universal, sense mesura de temps ni d’espai”, com en va dir Manuel Sánchez Sarto (Saragossa 1897-Ciutat de Mèxic 1980), el seu traductor al castellà, un altre cervell perdut per Espanya, economista i savant dels de debò, que anà a raure a Mèxic, on va fer una gran tasca com a editor i traductor al Fondo de Cultura Económica.
El reivindica avui -amb totes els matisos i les cauteles històrico-crítiques corresponents- un pensador també interessant, John Gray, al seu llibre Los nuevos Leviatanes, reflexiones para después del liberalismo (Sexto Piso, 2023), una de les lectures més profitoses (i també pertorbadores) que es poden fer aquests dies, amb una dimensió polèmica evident i alhora estimulant. La lluita entre les diverses formes de capitalisme d’Estat -perquè què són, al cap i a la fi, la Xina i l’antiga URSS?- ens retorna a un món sense regles en què qualsevol recaiguda en la barbàrie més absoluta és possible. Un món que s’assembla, però no reprodueix, el d’abans de la Primera Guerra Mundial, el món d’abans dels “canons d’agost”, que marcaren la fi d’una civilització.
Diu John Gray: “Tot i que la història no és el desplegament triomfal de la raó, sí que pot haver-hi una certa lògica en les seues situacions particulars...I els sistemes en els quals les forces de mercat estan sota la direcció de l’Estat presenten un avantatge inherent sobre aquells en els quals el Govern ha estat capturar pel poder empresarial”. És una mica el desgavell global que descriu Joan Romero a Desorden global. Notas sobre el mundo que viene (Tirant Humanidades, 2025), una introducció sintètica i ben informada a la geopolítica de la descomposició de l’ordre mundial que es va establir després de la Segona Guerra Mundial. Un llibre breu (149 pàgs, format menut) i benvingut: l’esquerra o el progressisme il·lustrat en general hauria de recuperar -però ho té difícil- la vella idea de la “formació” dels seus membres i cercles d’influència, que té molt abandonats. Les guerres (Ucraïna, Gaza i l’Orient Mitjà en general, Sudan, Myanmar...), la deriva brutalista de Trump, el desficaci de Putin, l’ascens de la Xina, els diversos nacionalismes autoritaris i fonamentalistes, l’Iran dels aiatol·làs, l’islamisme radical, els emirats esclavistes del Golf, l’auge de l’extrema dreta, la crisi larvada de la Unió Europea, tot això “entra en el pes”. I probablement més coses encara: un nucli d’irradiació encara de difícil intel·lecció. En el fons intuïm que darrere de tot això hi ha una lògica -perversa, per descomptat- però no acabem de definir-la, d’identificar-la, d’aferrar-la.
El llibre de John Gray inclou un diagnòstic del moment històric actual, l’anàlisi dels leviatans post-soviètic i xinès, retrats de diversos pensadors distòpics (sobretot russos), i un conjunt d’anàlisis penetrants sobre tendències culturals i polítiques contemporànies, com l’hiper-liberalisme o el moviment woke, sempre interessants. No perquè siguen convicents al cent per cent, sinó perquè informen i ajuden a pensar, ni que siga a la contra. Entre altres, evoca la distòpia de Jack London El taló de ferro (1908) on imaginava “una oligarquia híper-capitalista que es feia amb el poder als Estats Units”. Sembla que tot estava ja escrit..
Però tornem a Simon Leys. En realitat es deia Pierre Ryckmans. Nascut a Brussel·les el 1935, va morir a Austràlia el 2014. Era un sinòleg destacat, professor de Literatura Xinesa en universitats australianes. Potser la familiaritat amb una història i una cultura tan diferents va esmolar la comprensió de la història i els replecs més recòndits de la cultura de la modernitat, que n’és tret distintiu, així com una capacitat expressiva clara i directa, sense perdre ni un bri de qualitat literària. Intentar entendre què significa la Xina en termes històrics i socials és fonamental a hores d’ara per a qui vulga “comprendre el món”. Ens hi ajudarà molt llegir dos llibres de Simon Leys: Breviario de saberes inútiles. Ensayos sobre sabiduría en China y literatura occidental (Acantilado, 2016), que em sembla una obra mestra de la literatura comparada, i Sombras chinescas(Acantilado, 2020), una aproximació fiable a la realitat profunda de la Xina actual, tan desconeguda o mal coneguda. Tenim accés a més obres de l’autor, com ara George Orwell o el horror a la política (Machado Libros, 2023), que és una aproximació al pensament polític d’Orwell i, sobretot, a la seua sorprenent actualitat, així com un assaig biogràfic penetrant sobre un personatge no massa ben comprès. Un dels llibres de Simon Leys que més m’agraden és La felicidad de los pececillos (Acantilado, 2011), un prodigi de proses breus i esmolades, de temes enormement variats, però amb el denominador comú de la lucidesa, una mica a l’estil del volum tan memorable de Julio Ramon Ribeyro Prosas apátridas.
Vegem-ne un fragment: “La ignorància, l’obscurantisme, el mal gust o l’estupidesa no són fruit de simples carències, sinó de forces actives, que s’afermen ferotges a la més mínima oportunitat, i no toleren cap excepció a la seua tirania. I si això és cert en l’ordre estètic, encara més en el moral. Més encara que la bellesa artística, la bellesa moral sembla que té el do d’exasperar la nostra trista espècie. La necessitat de rebaixar-ho tot al nostre miserable nivell, d’embrutar, fotre-se’n i degradar tot allò que ens aclapara pel seu esplendor és probablement un dels trets més desoladors de la naturalesa humana.” Sembla escrit “per a valencians”. Però no, no som cas únic en el món, la vida i la història. De cap manera, però això no és cap consol...
0