Corrupció urbanística

Però com ets, d’ingenu. Ma que eres sompo. És que no saps com funciona el món. La cosa va així, ha anat així i potser, ara mateix, després de tot el que ha plogut, s’estaran fent tractes i operacions d’aquest tipus. En algun despatx, en el reservat d’un restaurant de cinc forquilles. Sempre, tothora. La corrupció -diuen- és l’oli que engreixa el motor, la maniobra i la substància que permet que funcione la maquinària, que esmorteeix la fricció entre les peces d’un puzle molt complicat d’interessos, institucions, lleis, ordenances i partits. I persones. Sobretot persones.

En el fons és elemental. Les autoritats municipals -o d’altres àmbits- tenen poder de decisió sobre coses que poden retre grans beneficis, molts diners. Un canvi en el pla d’usos. La modificació d’un pla urbanístic. La requalificació d’uns terrenys. La matisació -en lletra menuda- d’unes ordenances. La concessió de serveis públics a una empresa determinada. La contractació per a obres i serveis d’una firma que es postula. Fins i tot la contractació de persones concretes. I ja pot haver-hi pel mig concursos públics, que “feta la llei, feta la trampa”, com sap la vella saviesa popular.

Sobre els governants -i de vegades també sobre l’oposició, per a que calle- gravita la influència de poderosos interessos particulars, d’empresaris que es dediquen a aquestes operacions, que persegueixen contractacions públiques o adaptacions en les normatives o favors especials, com la permuta de solars, o l’adquisició a baix preu de terrenys públics, amb garantia que serà qualificats com a edificables... Un fum d’empresaris -alguns fins i tot diplomats en “Ètica en els Negocis”- despleguen una gran activitat de contactes, atencions, regals, invitacions, pressions de tot tipus. Incloent la més irresistible de totes, l’entrega de quantitats importants en metàl·lic. De diners, en bitllets de 50 en amunt, que ja se sap: “non olet”.

Però sí que fa olor, sí. I tant: fa una pudor que tomba, que esgarra i socarra la política i la democràcia.

És una vella història. Objecte d’estudis rigorosos en el camp de la ciència política, del dret, de la sociologia i la història. També ha generat molta literatura (les novel·les de Rafael Chirbes o Ferran Torrent, per exemple). S’han dedicat desenes de congressos i seminaris a analitzar el fenomen. Juristes eminents han proposat canvis normatius i la creació d’organismes com les agències antifrau o la Fiscalia Anticorrupció. Sortosament, aquests organismes funcionen i fan una gran tasca, especialment la Fiscalia, amb la participació de la UCO de la Guàrdia Civil, sovint després de les sospites o les denúncies interposades per l’Agència Tributària. Els “casos” amb noms imaginatius –“Taula”, “Púnica”, “Alqueria”...- es van succeint.

Però la qüestió és molt de fons. Diríem que no hi ha mecanismes preventius eficaços en les instàncies on haurien de funcionar sí o sí. En els partits. En l’ètica col·lectiva. I especialment, pel seu paper clau, entre els empresaris. És bastant evident que els seminaris d’Ètica en els Negocis no han servit de molt. Més aviat semblen una adorn, tipus coartada. Tampoc les declamacions solemnes i etèries dels dirigents polítics, que mai sabien res de la rebotiga fosca de les seues organitzacions. Però la població en general -els seguidors i votants- i els empresaris en particular no son innocents ni aliens a tot això, més bé al contrari.

El PSOE pagà un preu molt alt per la corrupció que va permetre o alimentar en una època determinada. Va perdre les eleccions, fou desallotjat del poder, i començà una lenta davallada (que segurament obeeix a factors més amplis). CiU hagué de dissoldre’s com a tal pel cas 3%. Però això no passa sempre. El fet que el PP de Madrid, després dels greus casos de corrupció de la Gürtel, Bárcenas, Génova, la Púnica, els tripijocs de l’expresidenta Aguirre i el seu marit, etc., i amb tots els successius gerents processats, haja guanyat per majoria quasi absoluta les darreres eleccions autonòmiques, no és precisament encoratjador. La corrupció -sembla, i és mal precedent- no passa factura i al cap de poc temps s’oblida. Això deuen pensar els qui volen organitzar homenatges a Rita Barberà i a Francisco Camps.

Quant als empresaris... així és la vida. No sigues ingenu. La cosa funciona així. Tenen advocats, assessors i provisió de fons per a contingències. El misteri és sempre d’on trauran tants diners en metàl·lic, diners negres, no controlats per Hisenda, per a corrompre els polítics que es deixen comprar. Uns diners que en principi no deixen rastre.

La corrupció, però, sí que deixa rastre. Un rastre sinistre de desgast, d’afebliment de la democràcia. “Tots els polítics son iguals”... Alimenta aquesta trista fal·làcia, propicia l’allunyament de la política, la inhibició. Si els representants que haurien de vetllar per l’interès públic, per l’interès col·lectiu, pel bé comú, es dediquen a treballar per interessos particulars, de clan, de grup, de partit, o per interessos personals seus, el cas està vist per a sentència. L’ombra negra i tèrbola, ominosa, de la desconfiança en les institucions i la política en general plana sobre una societat i dessagna un dels seus principis bàsics i constitutius: la igualtat de tots els ciutadans davant les lleis i les institucions. La corrupció -més encara si no és un fet puntual i excepcional sinó costum inveterat- consagra el privilegi, la desigualtat, la trampa, el tracte de favor, la burla a la llei. Mala cosa, un atemptat contra la democràcia.

Els corruptors haurien de comptar amb un càstig sever, i les empreses implicades -directament o indirecta- haurien de ser invalidades per a sempre per a contractar amb l’administració. Els polítics que es deixen comprar haurien de rebre un tracte dissuasori, ser conscients del gran frau que han fet a la societat, i a ells mateixos. En el cas que els en reste una miqueta de consciència. Perquè també n’hi ha -i abunden sobretot a la dreta- els qui ho tenen molt clar: “Nos vamos a forrar!”. És una frase clàssica, que ha passat a formar part del patrimoni cultural col·lectiu, del cabal comunitari. Qui la va dir, amb aquella alegria i en un moment de sinceritat, que era un càrrec del PP quan Zaplana començava, va pujar molts graus i fou condecorat amb càrrecs importants. Mentre la consciència col·lectiva, la ciutadania, i els partits, les instàncies competents, no reaccionen amb fermesa exemplar, mentre no posen dics de contenció eficaços i defenses preventives sòlides, assistirem a un etern retorn del mateix. La UCO haurà d’actuar, i benvinguda siga. Però la democràcia pateix.