Redimir els seus pecats

Des de l’aparició dels regnes cristians a la península Ibèrica l’Església catòlica ha estat al costat del poder. El control social, així com la influència en la presa de les decisions de tots els monarques del territori, que avui coneixem com a Espanya, ha sigut constant. Però vull fer especial menció al comportament de les altes esferes del poder eclesiàstic en els segles XX i XXI.

El paper fonamental que va jugar la jerarquia catòlica en la Guerra Civil espanyola és innegable. Van justificar el colp d’estat de juliol de 1936 i van fer proclames per lluitar contra el règim democràtic de la II República. A més, en acabar la guerra, van ser el principal pilar que sostenia la dictadura del general Francisco Franco com el salvador de la pàtria i protagonista de la croada que necessitava Espanya. La prova d’aquesta influència catòlica és la presència dels ministres vinculats al nacionalcatolicisme en la dècada dels anys cinquanta i de l’Opus Dei en els anys seixanta. Tot això deixa ben clar quina va ser la posició dels nuclis de poder de l’Església catòlica durant la sagnant Guerra Civil i la dictadura franquista.

Podríem pensar que amb l’arribada de la democràcia sorgiria un esperit de canvi per apropar la jerarquia catòlica al poble i al sistema democràtic instaurat a l’estat espanyol. Lamentablement, no va ser així, perquè durant els governs més progressistes, les esferes de poder del catolicisme espanyol es van oposar a lleis com la del divorci, el matrimoni igualitari o l’avortament. Aquestes lleis van apostar per la llibertat per decidir sense cap autoritat moral que puga dictar el que es pot o el que no es pot fer. Lleis que van provocar terratrémols entre el conservadorisme més retrògrad i que, com sempre, NO va rebre el suport d’eixes elits ultracatòliques que continuen submergides en el pecat. Només elles poden determinar el que està bé o no. La llibertat existeix sempre que els paràmetres els determine la moral retrògrada de les escriptures sagrades. L’empatia i el benestar de les persones no té cap importància mentre perdure el seu poder.

El missatge xenòfob de la ultradreta espanyola ha permés obrir la porta a què la jerarquia eclesiàstica puga deixar ben clar on vol estar. Si al costat d’aquells que generen odi o aquells que volem una societat igualitària i d’estima entre les persones, societat que teòricament sustenta el cristianisme. Les paraules de l’arquebisbe de Tarragona obrin l’esperança quan diu públicament que un xenòfob no pot ser un bon cristià o la nota de la Conferència Episcopal que posa en dubte la decisió de l’ajuntament de Jumilla perquè no respecta la llibertat religiosa. Malgrat això, l’arquebisbe d’Oviedo ha atacat les persones musulmanes amb la denominació de “moritos” deixant ben clara la divisió dins de la jerarquia eclesiàstica i posant damunt la taula la visió més ortodoxa.

Nosaltres ens preguntem: l'Església catòlica espanyola redimirà tots els seus pecats, que són uns quants, o tornarà a justificar i donarà el seu suport a la visió més ultradretana de la societat? Tinguem esperança i desitgem que no tornen a estar en el costat equivocat de la història.