Un acusat en el judici del cas Taula apunta a González Pons pel contracte públic al ‘ionqui dels diners’

La primera sessió del judici del cas Taula per la peça separada E, el quart de la macrocausa i el tercer per a Marcos Benavent, va comportar la reaparició de Vicente Burgos, un veterà del PP de la quinta de Francisco Camps retirat de la política des del seu ingrés a la presó el 2014 per l’impagament d’una multa, després d’haver sigut liquidador de la televisió autonòmica. Burgos s’enfronta a una petició de pena per part de la Fiscalia Anticorrupció de cinc anys de presó per un presumpte delicte continuat de malversació. S’asseu en el banc dels acusats per la contractació de Benavent, autodenominat ‘ionqui dels diners’, en la Fundació Jaume II el Just, de la qual Vicente Burgos era gerent. No obstant això, l’acusat ha apuntat al conseller de Cultura que va signar el contracte el 2003: Esteban González Pons, actual eurodiputat del PP i membre de la direcció d’Alberto Núñez Feijóo.

Burgos es va prestar a contestar les preguntes del fiscal anticorrupció, Fernando Maldonado, en la primera sessió del judici, i es va definir com a “gerent sense atribucions”. El ‘ionqui dels diners’ va aterrar com a contractat en la fundació pública, encara que era un “eventual del gabinet” de González Pons, segons va dir l’acusat. Benavent va cobrar de la Jaume II el Just un total de 164.676 euros, segons Anticorrupció.

Els tres consellers de Cultura successius (Alejandro Font de Mora i Trinidad Miró, a més de González Pons) detenien la condició “indubtable” de presidents de la fundació, segons va recordar l’acusat.

El càrrec de Marcos Benavent com a director d’actes institucionals de la fundació no va ser una “designació”, sinó una “etiqueta”, va explicar Vicente Burgos, en una declaració plena d’explicacions llarguíssimes, en alguns casos enrevessades i poc comprensibles. Fins al punt que la presidenta del tribunal, de la secció tercera de l’Audiència Provincial de València, li va demanar diverses vegades concreció. L’acusat se’n va anar sistemàticament per les branques.

Burgos es va escudar en el fet que es tractava d’una “entitat de dret privat”. Davant la sorpresa del fiscal —la fundació es nodria d’un pressupost públic— l’acusat va al·legar que es finançava amb “patrocinis, esponsoritzacions i crèdits bancaris, cap dels quals va ser avalat per la Generalitat”.

L’exgerent de la Fundació Jaume II el Just va dir que el projecte de repatriar des de Madrid el claustre alt del Palau de l’Abat al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna era un “objectiu” prioritari del Consell presidit per Francisco Camps, que pretenia convertir el monestir de Tavernes de Valldigna en una mena de centre espiritual per als valencians. El vestigi romania fora del territori valencià des de la desamortització de Mendizábal, va explicar Burgos.

Per a recuperar-lo, el conseller González Pons va situar Marcos Benavent en la fundació com a “enllaç”, encara que Vicente Burgos va reconéixer que el ‘ionqui dels diners’ no tenia ni taula ni cadira en les instal·lacions de l’entitat pública. “Hi havia una motivació política i d’objectius per part de la mateixa conselleria”, va manifestar.

—Va fer alguna cosa Marcos Benavent en la fundació?

—Per exemple, vindre amb mi a fer sengles visites en viatges a l’Ajuntament de Torrelodones a Madrid, a tramitar tot el que era l’expedient de la llicència d’obra de desmuntatge i trasllat. El senyor conseller tenia molt d’interés, és públic i notori, ho anunciava el mateix president de la Generalitat.

El “moment processal oportú” per a desdir-se’n

Vicente Burgos va afirmar en la fase d’instrucció del cas Taula que Marcos Benavent no anava a treballar a la fundació. En el judici, per contra, va sostindre que se’l “perseguia per una altra mena de coses”, en referència a les presumptes mossegades que també són objecte del judici. “Vaig dir el que vaig dir com a argument de defensa”, va explicar en el judici oral, el “moment processal oportú” per a les seues matisacions.

L’acusat va respondre a les preguntes, tant del fiscal com dels advocats, amb llarguíssimes llandes que la presidenta del tribunal va tractar de frenar, sense massa èxit. Com que tenia problemes d’oïda, es va excusar pel seu alt to de veu, amplificat a més pel micròfon de la sala.

Cap al final de la declaració, Burgos va esclatar. “Se m’assenyalava com a instigador del cobrament de mossegades i no isc en cap declaració o gravació. Tot el que es diu de mi és per tercers”, va argumentar apujant encara més el to.

La instrucció del cas Taula, que va arrancar fa més d’una dècada, “ha causat molt de dolor”, va exclamar l’acusat. “El meu fill es queda orfe perquè sa mare se suïcida en aquesta causa”, va dir en referència a la mort de la seua exdona, l’exregidora popular en l’Ajuntament de València, María José Alcón, que va ser investigada en el procediment pel presumpte cobrament de mossegades de contractes municipals, presumptament repartides amb el ‘ionqui dels diners’.

El tribunal: “Calme’s i no perda les bones maneres”

“Ja està bé, tinc 61 anys, en tenia 38 en aquell moment”, va postil·lar en referència a l’època dels fets jutjats. Davant els crits i els gestos de Vicente Burgos, que fins i tot va llançar algun paper a la taula en què es recolzava, la presidenta del tribunal li va implorar: “Calme’s, per favor, i no perda les bones maneres”.

La mateixa magistrada va formular a l’acusat un parell de preguntes finals: qui portava en la fundació la contractació de personal (la presidenta executiva, va respondre Burgos) i qui donava les ordres per a executar els contractes (l’acusat no tenia “ni signatura”, segons va al·legar). “L’única signatura solidària que tenia la fundació era la del senyor conseller”, va postil·lar.

A Burgos, en definitiva, “tant li feia el contracte d’alta direcció, de baixa direcció o d’indirrecció [sic]”. Ell va ser destinat a la fundació “a servir a la Generalitat” i per a, amb les seues capacitats “idònies”, “complir un objectiu que no s’havia complit en els últims cent anys”.

Ja més tranquil, Burgos va tancar la seua declaració cridanera al·ludint als seus problemes d’oïda: “Disculpen si el to en algun moment no ha sigut l’adequat, sobretot el meu volum de veu, estic bastant sord i això fa que alce la veu quasi que sense adonar-me’n”. La magistrada va respondre que el tribunal es feia “càrrec de la tensió” que patia l’acusat.