Martí Domínguez, escriptor: “El franquisme va ser, bàsicament, una lluita de classes per a mantindre les classes”

L’escriptor Martí Domínguez (Madrid, 1966) tanca la seua trilogia novel·lística sobre el feixisme amb Ingrata pàtria (publicada en castellà per Destino i en valencià per Proa), la crònica de les últimes hores amb vida del rector Joan Peset Aleixandre, afusellat pel règim franquista a Paterna el 24 de maig de 1941.

Domínguez, un gran escriptor europeu en una llengua minoritzada, ha investigat durant anys els sumaris dels que van compartir amb el doctor Peset les seues últimes hores amb vida: dos milicians i un alcalde els ossos del qual encara romanen en una fossa comuna. Fruit de les perquisicions, en alguns casos de tints detectivescos, la novel·la retrata el món carcerari de postguerra en què Joan Peset, un humanista de la burgesia republicana liberal, va ser tancat pel règim, a més dels companys universitaris que el van denunciar i que van aconseguir que fora finalment afusellat.

L’autor, responsable de la revista científica Mètode, propicia una àmplia galeria de personatges fascinants, com ara Máximo Cuervo, director general de Presons amb el lema carcerari de “la disciplina d’una caserna, la serietat d’un banc, la caritat d’un convent”; Ramón de Toledo, que va crear uns escacs vivents de reclusos, o el metge que va ser alumne de Peset i que va modificar el seu cognom perquè, fet i fet, ningú detectara la pista del seu paper en l’afusellament, sense preveure que l’escriptor seguiria el seu rastre en els arxius.

Mestre de diverses generacions de periodistes i afrancesat intel·lectual volterià, Martí Domínguez veu en Joan Peset un “símbol universal de la repressió i de l’actitud cívica”. En aquesta entrevista amb elDiario.es, esdevinguda –i tant!– en el Col·legi Major Rector Peset del barri del Carme, Domínguez reivindica el paper cívic d’aquella (massa breu) il·lustració republicana, a més d’una certa bonhomia del personatge principal de la seua novel·la que l’autor sempre fa seua en la realitat.

Aquesta novel·la, en quin cicle de la seua obra s’emmarca?

Realment és la tercera de la trilogia del feixisme. La primera és La sega, la segona és L’esperit del temps i, finalment, en aquesta també torne a treballar aspectes que m’interessen, com és la persecució de la intel·lectualitat, el silenciament de la barbàrie i tota aquesta actitud del franquisme d’anul·lar qualsevol veu dissident. D’alguna manera, Joan Peset representa la intel·lectualitat i el món universitari. El que a mi més em va xocar –i hi estic des del 2001, en què vaig llegir el sumaríssim de què es va fer una edició per part de la Universitat en facsímil– el que més em va impressionar va ser precisament que van ser els seus propis companys de la facultat els que van fer la primera denúncia i, quan el van condemnar a 30 anys de presó (que el president del tribunal considerava que ja era un bon castic) van ser precisament els companys els que de nou el van tornar a denunciar i van aconseguir que hi haguera un altre judici (cosa també sorprenent) i una altra condemna, que és a mort. Tot això el que produeix és aquest desig de posar fi a qualsevol possibilitat, qualsevol indici, en  un futur, d’un cert oberturisme progressista dins del món universitari i cultural valencià.

Tant el va sorprendre, sent vosté catedràtic universitari, la malvolença dels denunciants de Peset?

Realment, la Universitat produeix més morts que la mina. També el periodisme produeix molts morts, però en la Universitat hi ha moltes picabaralles i és natural que hi haja posicions a vegades molt encontrades, però no coneixia cap exemple semblant. Jo diria que fins i tot en el món pot haver-hi pocs exemples semblants que siguen els teus propis companys de facultat, amb qui moltes vegades has participat en les mateixes orles de promoció. Cal pensar que Peset no és que fora un professor més: era el rector durant molts bons anys, vicerector anteriorment, degà de la mateixa facultat; és a dir, algú que estava 20 anys en posicions oficials acadèmiques de primer nivell, a part de ser una persona condecorada per les seues pròpies accions cíviques en epidèmies, com la de la grip o la del tifus amb el doctor Ferran. És a dir, era un home molt assenyalat des del punt de vista del mèrit cívic i un gran reconeixement personal per part de la mateixa societat valenciana.

I els seus antagonistes?

Marco Merenciano és un home molt format, un gran escriptor, l’anomenen el Gregorio Marañón de dretes. Això és el que arma la novel·la. A mi no m’interessa reconstruir una cosa que ja sabem, encara que en la meua novel·la hi ha moltíssima informació nova. He obtingut els distints sumaríssims, les tres persones que l’acompanyen (i tot això és nou), però sí que hi ha un desig de fer literatura i d’entrar en la psicologia de cada personatge. Marco Merenciano si que va fer una col·laboració amb Vallejo-Nájera i va buscar el ‘gen roig’.

Ací hi ha una situació molt decebedora, de falta d’altura intel·lectual, perquè evidentment havien guanyat la guerra i, evidentment, havien patit una repressió aquestes persones conservadores: Fernando Rodríguez Fornos [rector entre el 1941 i el 1951] va haver d’exiliar-se. Al depurador de la universitat, José María Zumalacárregui, li maten el fill. En qualsevol cas, hi ha pèrdues personals i és comprensible que hi haja una polarització. Però d’ací a voler matar el teu oponent, el teu contrari, algú amb qui has conviscut tantes vegades, doncs, resulta quasi inaudit. Fixa’t que, durant la guerra, van matar dos rectors, el rector de Granada, que era un arabista molt important, i el d’Oviedo, que era el fill de Leopoldo Alas i catedràtic de dret. Però això són actes de guerra. De fet, i ho explique en la novel·la, durant el mateix procés i l’afusellament del rector d’Oviedo, un soldat de l’esquadró va reconéixer el seu mestre i es va negar a afusellar-lo i el van matar amb ell. Però ací parlem ja de l’any 41, quan està ja molt avançat tot el procés de depuració. Jo crec que Peset, malgrat tot, creia que se salvaria. Fins i tot, amb l’enterado, tenien (pel que he arribat a saber, encara que no he pogut precisar-ho) uns certs contactes importants per a poder parar l’execució.

Arran de les seues perquisicions, fins i tot novel·lant, aporta noves pistes sobre els últims moments amb vida de Peset.

En la meua novel·la, d’alguna manera suggerisc que es va avançar, es va anticipar, i que fins i tot va enxampar Peset, que acabava d’operar una hèrnia al matí, i el van afusellar amb la camisa del pijama posada, perquè descansava en la cel·la, s’havia canviat, ho va dir el director i hi va anar amb la camisa de pijama posada. Si saps que t’han d’afusellar, no vas amb la camisa de pijama posada, òbviament.

A diferència de L’esperit del temps, en què hi havia una certa admiració científica cap als seus protagonistes i darrere el descobriment d’una tremenda decepció ètica i moral, en Ingrata pàtria em fa la sensació que pinta aquests personatges que van denunciar a Peset com una cosa molt més tronada, sense ni tan sols un halo intel·lectual.

Sí, realment el nazisme té un component, des del punt de vista de canvi social, que és molt espectacular i això va arrossegar les masses. El franquisme és un feixisme d’anar per casa, a qui falta altura, fins i tot en els objectius mateixos. És una lluita de classes per a mantindre les classes, bàsicament. Així i tot, malgrat ser tronat, sí que creuen en una Espanya imperial, en una nova Espanya alineada amb l’Eix, i per això estan tan llançats. Quan cau París, fan una saca de 50 presoners condemnats i els maten per a celebrar la caiguda de París. És a dir, estan absolutament convençuts que estan en un nou temps. En un moment determinat, el mateix Ramón de Toledo [director de la presó Model de València] ho diu: lideraran ells aquests nous temps. Consideren que superen Hitler en molts aspectes, perquè ells parlen d’un nacionalcatolicisme que Hitler no té. Veuen el catolicisme com a eix vertebrador d’aquesta nova Espanya i d’aquest nou món també. L’admiració o l’enlluernament que pot produir el nazisme no el produeix el franquisme mai. Hi ha un desig d’un canvi absolut de la concepció de l’espècie humana i de l’ecosistema humà o l’urbanisme. Hi ha una transformació pròpia dels germànics, absolutament quadriculada. En el cas del franquisme, és una mica d’anar per casa.

Un altre component de pes de la seua novel·la és l’escenari carcerari.

Em resulta molt fascinant tot l’idioma carcerari, els usos d’aquest engranatge d’anihilació que posa el franquisme s’anar afusellant com més millor. Aquests judicis falsos, perquè en el fons són judicis falsos; tot això fa que tinga també un resultat molt enlluernador en el sentit que produeix una certa ansietat. Jo crec que la novel·la, en aquest sentit, és addictiva; m’ho han dit alguns lectors: que comences i que produeix aquesta necessitat, perquè cada capítol aporta coses noves i tot és terrible.

D’on naix aquesta fascinació per Peset?

Realment el facsímil del procés editat per la Universitat de València va ser el que em va obrir la porta a interessar-me per Peset. Ho tenia sempre ací en la rereguarda, per dir-ho així. Li he fet moltes voltes, perquè no és fàcil trobar el to. Sí que sabia què volia contar: la persecució de la intel·lectualitat, que és una cosa que m’interessa. He escrit un assaig que és El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, ací parle des de Galileu fins a Darwin. Sempre m’ha interessat aquesta persecució del lliure pensament i, en aquest cas, Peset és un lliure pensador que abandona una mica els seus, entre cometes, i creu que la manera de protegir les classes populars és fent política amb l’Esquerra Republicana i amb el Front Popular després. La qüestió rau en el fet que, després, quan vaig començar a treballar, em vaig dir: realment necessite saber qui eren els que acompanyaven Peset, que curiosament ningú ho havia fet. Fins i tot els cognoms d’un d’ells estaven malament, al principi no el trobava. Per a fer-ho vaig haver d’anar a l’Arxiu Històric Militar de Madrid, perquè no hi hagué manera que m’ho enviaren. Al final, només em van enviar un dels expedients, deien que els altres estaven molt malament. Doncs, hi vaig anar i vaig fotografiar tot el que vaig poder amb unes restriccions molt fortes; per descomptat deixen traure quatre o cinc sumaríssims cada vegada.

Què buscava en aquesta documentació custodiada en l’Arxiu de Defensa?

A mi m’interessava saber qui eren cadascuna de les persones que figuren en el procés de Peset. I la sorpresa va ser que em vaig trobar que el que certifica la mort de Joan Peset, el metge militar, havia estudiat en la Universitat de València amb Peset, havia treballat com a professor en medicina legal. I, clar, aquesta és una de les sorpreses de la mateixa investigació, José Lloris.

És impressionant que aquest fet es desconeguera fins ara.

Com és possible que els haja passat per alt als historiadors? Doncs, perquè el segon cognom l’adultera. A partir d’aquest moment, necessites saber quantes vegades José Lloris, com a metge militar, havia participat en els processos de certificació de mort i per a fer-ho havia de llegir sumaríssims. Vaig començar a llegir sumaríssims de gent que coneixia i el que buscava era qui era el metge. Perquè, almenys en dos processos més, adultera el seu cognom, que és Ballarín, i posa o Ballarís o Vallarín, amb ve. De manera que, efectivament, si tu poses el nom complet, no t’apareix.

L’home va pensar molt en la posteritat, però no va preveure que un escriptor espavilat acabaria resolent la malifeta.

Crec que ell no volia estar unit a la mort d’aquestes persones. Ell mateix, pel que he entés, va estar amb els metges militars republicans a l’Hospital de Conca, tenia carnet de la CNT en aquest moment (està en l’Arxiu de Salamanca, per això tinc aquestes dades, la signatura és la mateixa). Tot això són fets que a mi m’han produït diversos moments de canvi de guió de la mateixa novel·la. Perquè, de sobte, el que era un personatge més es converteix en un personatge fonamental per a explicar moltes coses que s’esdevenen després. Era algú que coneixia els fills de Peset, que tenia accés a la família Peset. Jo crec que va fer un paper important en els últims moments de Peset. I tot això també produeix una necessitat de començar a buscar sumaríssims i intentar veure quan va començar aquest metge a certificar les morts dels condemnats. El primer és el de Peset. Jo m’imagine l’escena: aquest metge anant cap a aquesta situació; no ha estudiat medicina per a fer aquestes faenes, perquè, a més no era un feixista convençut, i el primer que es troba, en la primera saca, es troba el seu mestre. Ni tan sols inventant-m’ho s’ho haurien cregut. Tot això va armant una novel·la que, al principi, tens clar què vols fer, que és un homenatge a Peset, però hi ha uns secundaris brutals, com és el metge mateix o Don Ramón de Toledo, que també és un gran secundari.

El procés de documentació el va obligar a canviar l’enfocament d’aquesta novel·la alimentada amb fets reals?

Sempre he fet una literatura d’idees, basant-me en la realitat. Des del moment en què faig El retorn de Voltaire, també em base en fets, faig investigació i busque i tinc una biblioteca volteriana d’edicions contemporànies de Voltaire, m’interessa tindre els materials. Quan vaig a l’Arxiu Històric Militar, perquè es neguen a enviar-me els sumaríssims i, a més, són caríssims d’escanejar (cada sumaríssim et costa uns 70 euros), tarden moltíssim, la primera petició que vaig fer van tardar set mesos a enviar-me-la. Tot això retarda molt la novel·la i per això se m’ha allargat moltíssim en el temps. Hi ha poques ajudes, no diria que ens veuen amb antipatia, perquè seria exagerat, però tampoc ho faciliten. I la prova està en el fet que ara he demanat un altre sumaríssim per altres coses que estic escrivint i ni m’han contestat. Ni m’han contestat. Bé, doncs hauré de tornar-hi i agafar el telèfon i tornar a telefonar i concertar una visita per a poder tindre aquest sumaríssim.

Alguns personatges també li van donar sorpreses.

El que resulta molt fascinant és quan estàs en aquest procés i ja tens la novel·la canalitzada i, de sobte, el personatge, en aquest cas el metge, agafa una dimensió superior quan veus que al primer acte d’execució que certificarà les morts està el seu rector i professor, i no sé si fins i tot van arribar a tindre alguna tutoria. Algú que ell coneixia i que evidentment podia reconéixer. Una de les coses que s’ha parlat és que va ser Leoncio Badía, l’enterrador [del cementeri de Paterna], el que va avisar la família Peset. A mi mai m’ha quadrat això. Em semblava absolutament extraordinari que un enterrador, primer, sabera que aquest és Peset i, segon, agafara el telèfon l’any 41 i telefonara la família Peset. I això com es fa? Crec que va ser el metge qui va avisar la família. Tampoc puc certificar-ho, per això entra dins de la ficció. I per això també vull fer novel·la, perquè em permet jugar amb altres elements.

La novel·la opta per dos escenaris principals –la presó i el cementeri–, mentre que la Universitat n’està absent. Per què?

Realment explique les tres últimes hores de Peset. L’última temporada, Peset és diputat, es dedica a la política i després ve la guerra. La Universitat es queda una mica lluny, sí que apareixen els companys que el denuncien. En el cas de la presó, tenim aquest document realment formidable, la memòria que va escriure Don Ramón de Toledo sobre la Model, on ell, amb moltes fotografies i amb moltíssima documentació, explica els seus mètodes penitenciaris. Explica, per exemple, que ha creat uns escacs vivents en què els diferents peons són presidiaris i que el cavall és també un presidiari que ha de saltar com un cavall. Crea uns escacs vivents, que els mateixos reclusos anomenen Espectacles Toledo. Té bons dibuixos també i estadístiques; l’home tenia un mètode científic. Després té el diari Redención, en què els reclusos escriuen, i que li costa al final la vida [al dibuixant] Bluf, per aquestes caricatures que fa en què veuen l’estrela de cinc puntes. Tot això és material molt novel·lable. El que passa és que, com que tots parlen en primera persona, tampoc la documentació ha d’excedir el motiu. Ací es corre el risc que et deixes enlluernar per tot aquest univers que és fantasmagòric i que, al final, siga un llibre d’història. No, jo vull que hi haja novel·la i que hi haja tensió narrativa en tot moment. Al final em deixe véncer per la temptació i explique la història de Bluf o la de Carceller, però eren prescindibles.

Hi ha personatges tremends: Ramón de Toledo o Máximo Cuervo...

Ramón de Toledo és un gran personatge, igual que Máximo Cuervo és un gran personatge, igual que Ángel Gaos... Quin paperot fa Ángel Gaos allí portant Cisneros, portant a les obres d’autors franquistes i ell sent un més l’engranatge repressiu per a salvar el coll, que és una cosa que tots entenem. Però clar, a Ángel Gaos el van picar, igual que la família Gaos la van picar i, quan va eixir de la presó, va salvar la vida, però ja no va ser persona, se’n va anar a Mèxic, es va exiliar, continuava en una gran presó quan va eixir de la presó. Tot això fa que siguen personatges que conformen un tot d’una gran violència molt faulknerià alhora. Sabem el final, encara que en la novel·la realment no coneixes el final, perquè és circular i hi ha un moment inesperat, però sí que és enlluernador i t’obliga a continuar llegint per aquesta acumulació d’infàmies. Infame i oblidat, perquè, curiosament, el superheroi s’ha oblidat en gran part.

Abans deia que el franquisme va ser una lluita de classes per a mantindre les classes. Peset, des d’aquest punt de vista, era algú dels seus.

Realment Peset és un dels seus, dels que han guanyat la guerra. Peset era riquíssim, tenia un laboratori d’anàlisis clíniques que era un doll de diners diaris. I després venia d’una família burgesa i de metges consagrats. Dins un liberalisme blasquista. Realment crec que era un home que tenia una percepció cívica del seu paper i volia exercir la seua acció per al progrés de la societat.

D’altra banda, un altre personatge amb un cert pes en la novel·la és l’exalcalde de Sagunt, també condemnat a mort juntament amb Peset. Qui va ser aquest home?

Antonio Agustín, que era l’alcalde de Sagunt i que abans dirigia la Casa del Poble i ensenyava a llegir i era una persona formada, ha caigut en l’oblit per complet. De fet, en el llistat d’alcaldes de Sagunt no figura el seu nom. Això ho veiem amb Manuel Girona, que em va ajudar molt en les perquisicions, perquè ningú sabia res d’Antonio Agustín. És una de les qüestions que voldríem reivindicar i recuperar. Jo he llegit el sumaríssim, el vaig passar als seus nets, que no el tenien, i va ser una gran sorpresa per a ells. I, a partir d’aquest moment, es converteix en un personatge que em permet un tu a tu amb Peset. Perquè els altres dos que acompanyen Peset en els últims moments són milicians i tenen poca formació, a pesar que també són personatges interessants. Un l’anomenen León, perquè és molt feroç, encara que el seu nom és Leopoldo. I un altre és Jacint Ferrús, que és un milicià que ha participat en sacas i sempre en un paper col·lateral, perquè ell, de fet, s’enfronta als que van matant i, al final, se’n va al front. És a dir, ell mateix està en contra d’aquestes sacas,però, béo, és un milicià. L’alcalde és un gran personatge en la novel·la, que em permet aquest joc que, en definitiva, també és fruit de la ficció. El camió tarda a arribar al punt d’execució del ‘terrer’ de Paterna, perquè als militars els avisen tard, els enxampen a contrapeu, llavors aquest lapse de temps em permet que ells estiguen ficats en el camió i que parlen entre ells. Perquè, a més, no són religiosos i són paios durs. Poser estan tots apocats pensant que els mataran; o potser no, potser xarren –que a mi m’interessa– aquestes tres últimes hores entre ells.

Peset també va ser un home molt moderat.

Era un home educat, que, a més, mai va creure en la violència com a forma d’expressió i d’actuar. Sí que és cert que la conferència dels annals [una de les proves principals en el procés contra Peset], que és tan famosa, cal llegir-la en profunditat. A vegades diuen: una conferència que era purament acadèmica. Bé, no. No és una conferència acadèmica, és una conferència en què ell increpa i fa una crida a la joventut per a defensar la República. I diu: resistirem i no ens deixarem véncer. Ell està ací en un paper polític de primera magnitud. Però ell era un home d’idees i de paraula. No utilitzava la violència. De fet, Ángel Gaos si que va arribar a anar amb revòlver. Peset mai va portar un revòlver. Ell era un metge i mai va utilitzar la violència. Tot això fa que, efectivament, encara coste més matar-lo.

Sobre el president del tribunal també he investigat molt, és un home que és sanguinari i és un dels presidents del tribunal que més sentències a mort signa. Els fets eren molt atenuants en el cas de Peset: els testimoniatges [favorables] de monges, de burgesos, de l’arquebisbe de València, que se la va jugar amb Peset… Prudencio Melo va ser imprudent [riu], i li van cridar l’atenció; va ser un crit d’atenció molt gros. Prudencio Melo se la va jugar per Peset (encara que no se la va jugar per Carceller, l’editor de La Traca). És a dir, els testimoniatges eren tan favorables a Peset que l’home va dir, doncs, 30 anys, i ja sabem que prompte hi haurà una amnistia i això es reconduirà. A més, ja n’havia passat de tots els colors, perquè està dos anys tancat. Primer a Albaterra, després a Portaceli. Volien fer desaparéixer qualsevol element que poguera d’alguna manera dirigir un possible renaixement del pensament més il·lustrat valencià.

Ha parlat amb els descendents de Joan Peset?

Vaig parlar amb alguns familiars i no sabien res dels últims moments de Peset. De fet, els altres tres segueixen en la fossa comuna, que és on hauria d’estar Peset. Joan Peset es va salvar de la fossa comuna i d’aquesta doble humiliació pels pèls i per una sèrie de caramboles. Crec que en aquestes qüestions hi ha, a vegades, molta tensió acumulada per part de les víctimes, perquè la memòria històrica 80 o 90 anys després continua molt viva i les ferides continua molt obertes. És important intentar buscar situar-se en l’altra part de l’espill, intentar adoptar una actitud de mirada al més científica possible dels fets i intentar no caure en postures maniquees i explicar-ho tot, perquè és l’única manera de posar-hi fi i de passar pàgina. Ja ho vaig intentar en La sega, en què la pèrdua patrimonial de moltes famílies va ser molt gran i, per tant, les ferides estan molt obertes encara. Hi ha famílies als pobles que no es parlen i ni es parlaran mai –perquè el teu avi o el teu besavi va denunciar, no s’han tancat les ferides– i en aquest cas passa una mica el mateix. Crec que és important intentar posar totes les cartes damunt la taula i explicar-ho tot. Evidentment, el capellà Don José, que és una de les mans armades del director de la presó que li serveix per a anar assenyalant els que trauran a les sacas, va veure com mataven totes les monges del seu convent. També cal contar aquestes coses. I ell està allí no per a exercir venjança, però per una ferida que també necessita compensar, perquè ell es va amagar. Totes aquestes qüestions són importants, el que més em molesta són els cartons pedra i els estereotips. Intentem parlar i obrir-ho tot. Fins i tot el metge mateix de la presó que està ací perquè vol, el doctor Luna, al final fa molta amistat amb Peset i en el segon procés atesta a favor seu. Cosa que a Don Ramón el molesta moltíssim. Diu: fins ací podem arribar, que els meus treballadors acaben atestant a favor dels presos.

Al final, la realitat sempre sol ser més complexa del que sembla a simple vista.

És molt important posar la complexitat i no caure en el tots són boníssims i tots són roïnissims. Intentem aprofundir en les ferides humanes. El mateix Peset va defensar la Mare de Déu dels Desemparats; es va posar davant la basílica i va aconseguir que un grup de milicians no la cremaren ni la desvalisaren. Això és un mèrit per a Peset, però també parla de les actituds dels milicians amb els religiosos, amb tot el patrimoni religiós, amb les cremes d’esglésies, la destrucció de llibres sagrats, tantes coses que avergonyeixen i cal explicar-ho. Perquè, si no, ací estarem a mitges tintes i la meua funció com a escriptor no és estar a mitges tintes.

Com va ser l’exhumació de les restes de Peset?

El que no sé és què va passar en aquell moment, sí que sé que va anar la família a buscar Peset, entrada la nit. Era una nit en què no hi havia lluna, perquè he buscat el cel d’aquest dia i, curiosament, tens tota aquesta informació: no hi havia lluna, era una nit molt tancada.

On ha buscat aquesta informació?

Hi ha registres astronòmics. Cerques l’any 1941, 24 de maig, i veus la lluna que hi havia. Era una nit tancada i m’imagine el cotxe arribant (no sé si era el seu Chrysler o ja estava decomissat), però, en qualsevol cas, un cotxe de la família i ficant-hi el cadàver del pare i eixint d’amagat. El van enterrar en el nínxol d’un germà seu que va morir a dos anys i ací estava el nom del germà, no estava el nom de Juan Bautista Peset. D’aquesta manera, doncs, va tindre tota una postguerra i uns quaranta anys de silenciament. Aquesta carta que escriu també és un dels elements que estructura la novel·la i que es va escrivint al llarg d’aquest període. És una carta plegada en quatre en què ell està convençut que el seu nom s’ha recuperat. Evidentment, culpa el franquisme que el maten innocentment. Dubte molt que un funcionari de la presó, llegint aquesta carta, permetera que arribara a la família. La meua opció és que va morir amb la carta posada, no es va arribar a lliurar i amb el cadàver va arribar la carta, que és també molt novel·lesc. I que, en un moment determinat, ja l’ha signada i ja ha posat la data i encara dedica unes últimes paraules a la seua dona, com dient: encara vull dir alguna cosa més. Aquesta carta la va escrivint a trompades des de capella fins i tot en el mateix camió, escriuen unes últimes lletres als seus éssers estimats.

Va haver-hi altres elements en l’acarnissament amb Peset?

Hi ha una situació una mica confusa, perquè en un documental sobre Peset es diu que els socis del laboratori es van aprofitar d’ell. Alguns d’aquests socis han contestat dient que no és cert. El que pot ser és que ací també hi haguera un interés per apoderar-se del patrimoni de Peset. Diguem que això ja queda en un segon pla, perquè ja no m’interessa tant. Evidentment, van passar moltes penúries i va afectar els estudis acadèmics dels dos fills. A son pare, Vicente Peset Cervera, en una situació molt dura, li van ocultar que el seu fill estava en la presó. Era un home ja molt major, però potser hauria pogut fer alguna cosa més. Tenia molts contactes, era molt conegut, el seu manual de medicina s’estudiava encara en la carrera, era una autoritat. Li ho van ocultar, perquè potser ells creien que se salvaria, que no calia dir-li: Papà, necessitem que salves el teu fill; no, no, li ho van ocultar. Imagine el dolor immens.

La seua dona, Ana Llorca, també és un personatge de la novel·la molt cridaner.

Ana Llorca era una persona molt important. És una dona molt formada, amb una enorme personalitat, que va anar amb Laín Entralgo (també es va jugar el tipus), van tocar a totes les portes que van poder. Era d’Acció Catòlica i al mateix temps amb moltíssim de poder en la burgesia valenciana. Per això, Prudencio Melo va cedir i va intercedir també per Peset.

Fins a quin punt les disputes purament acadèmiques van tindre a veure en l’actitud de Marco Merenciano?

Hi havia una rivalitat entre Marco Merenciano i Peset. Marco Merenciano tenia visió de la psiquiatria del moment, molt de Vallejo-Nájera. I Peset tenia una visió de la psiquiatria molt moderna. Tenien les carreres fetes, ací hi ha una rivalitat intel·lectual bàsicament. I després també se l’acusa que molts d’ells van haver de fugir. Per exemple, Rodríguez Fornos va haver de fugir [de la rereguarda republicana] de mala manera; Peset era el rector en aquell moment i, potser, podria haver fet alguna cosa més; això és del que se l’acusa. També crec que és injust, perquè ell va fer tot el que va poder i tampoc era fàcil fer alguna cosa més, perquè parlàvem que hi havia uns milicians molt violents i tu tampoc et podies singularitzar molt; potser et peguen un tir a tu, no era fàcil jugar amb el comissari de la txeca. No és fàcil, són temps molt sinistres. En el cas de Peset, va fer tot el que va poder. Coneixent Peset i coneixent una mica la qualitat humana de Peset, no es pot posar en dubte la seua probitat intel·lectual. Jo crec que era un home íntegre, que en algun moment poguera tindre por, també és possible. No ho sé, però aquestes acusacions em semblen injustes.

Ha obtingut el protagonista de la seua novel·la tot el reconeixement que mereix?

Crec que, per a començar, Peset és un gran desconegut. Pregunta a la societat valenciana, a veure què te’n poden dir. A Catalunya, on he estat presentant la novel·la, no en tenien ni idea; l’altre dia vaig fer la roda de la premsa i no sabien absolutament res. És un símbol universal de la repressió i de l’actitud cívica. Perquè ell pot anar-se’n i no se’n va; tres vegades té la possibilitat d’anar-se’n d’Espanya. Ell és molt íntegre i es manté en les seues obligacions fins a l’últim moment. Tot això és un símbol universal, per a mi és un gran personatge. És un Carles Rahola, que també és un home catòlic que maten, és un Afirma Pereira, un home ingenu que no es creu que li puga passar això. Per tant, és una figura que té una posteritat des del punt de vista de símbol que hauria d’anar molt més enllà del cap i casal. Peset és l’únic rector espanyol afusellat en la postguerra, primera cosa. I després és un home intel·lectualment molt important: és algú que va posar el braç per a les vacunes del doctor Ferran, amb medalles al mèrit cívic i que va estar en diverses epidèmies en primera fila. Un home valent, un gran coneixedor de la toxicologia i de la medicina legal, era un home important. Tot això podia donar lloc a una figura universal i ben coneguda en el món. En canvi, s’ha quedat en l’avinguda Peset o en aquest Col·legi Major del Rector Peset [on s’esdevé l’entrevista] o en un hospital, però ja poca cosa més.

Per què ha volgut reivindicar Peset?

És important reivindicar-lo i, sobretot, en aquests temps. Jo sempre intente en les meues novel·les tractar el present. El retorn de Voltaire és la persecució de l’intel·lectual, del lliure pensador. En el cas de Peset, també van per ací els tirs. Vivim un panorama amb una classe política cada vegada més antiil·lustrada, cada vegada més d’esquena al coneixement, amb un Donald Trump negacionista, però també amb una persecució a les universitats mateixes, afavorint universitats privades, no dotant de pressupost les universitats públiques, menystenint constantment l’opinió dels experts, menystenint, en definitiva, la ciència des de partits que tenen possibilitats de governar. Tot això fa que recorde molt aquells temps i que calga reaccionar. Crec que la Universitat ha de tindre una actitud més activa. I, també, diria el món intel·lectual, fins i tot el món literari. A vegades hi ha massa forma i poc de fons. Busquem una literatura més d’acció; ja sé que vols contar els teus grans traumes, però intentem millorar la nostra societat des del punt de vista d’una literatura més volteriana en el fons.