Mig segle de lluita en verd: el moviment ecologista valencià fa memòria

En l’origen no hi havia pràcticament paratges protegits, ni declaracions d’impacte ambiental, ni carrils bici, ni reciclatge de residus, ni legislació proteccionista, ni plans contra el canvi climàtic... Per no haver-hi, no hi havia ni democràcia. Amb el toc d’alerta sobre l’opinió pública mundial que en els anys setanta va suposar l’anomenat Informe Meadows sobre els límits del creixement -un document encarregat pel Club de Roma a 17 científics i experts les conclusions dels quals alertaven que, si es mantenia el creixement demogràfic, la industrialització, la producció d’aliments i l’explotació dels recursos naturals, al cap de cent anys s’arribaria als límits que la Terra podria suportar-, el moviment ecologista valencià va començar a formar-se fa més o menys mig segle. A la seua persistència, la tenacitat i la capacitat d’acció deu la societat valenciana molts avanços en la protecció del medi ambient i en els canvis legals i de mentalitat que poden considerar-se ja un llegat històric de la lluita d'orientació verda en el nostre territori i les nostres ciutats.

“Valorar el paper de l’ecologisme en la transformació cap a una societat més lliure, més equitativa i més sostenible”. El biòleg i exdiputat d’Els Verds-Esquerra Ecologista Carles Arnal, un veterà del moviment des del temps de la transició a la democràcia, descriu així la pretensió d’un cicle d’activitats i debats en què es commemoren els 50 anys de l’ecologisme valencià. Després d’una conferència inaugural el dia 27 de maig de Ricardo Almenar, un dels principals experts en desenvolupament sostenible, es va organitzar el 4 de juny al Jardí Botànic de València una trobada de representants dels principals grups de l’ecologisme al País Valencià, alguns ja desapareguts, altres plenament actius, que va servir per a fer memòria des d’una actualitat encara plena de reptes.

Promogut a títol particular per un grup de persones vinculades a l’ecologisme des de fa anys, el cicle, que pretén ser “una petita i modesta contribució al reconeixement i la reivindicació del paper essencial de l’ecologisme al País Valencià”, va comptar en la presentació de l’acte al Jardí Botànic amb l’arquitecte i activista Carles Dolç, que va situar el context i els antecedents de què va sorgir el moviment, amb dues referències clau: l’informe del Club de Roma del 1972 sobre “els límits del creixement” i el fort moviment antinuclear dels anys setanta (la Coordinadora Antinuclear estatal es va crear el 1977). Sense una data determinada a què atorgar el seu naixement, “l’ecologisme valencià es va desenvolupar amb objectius concrets a partir del 1974 i el 1975”, just al final d’una dictadura franquista que havia marcat una època de “destrucció de la natura”.

Els agitats temps de la transició, en què va emparar moltes mobilitzacions el ja llegendari emblema del sol que somriu amb la frase “nuclear? no, gràcies”, van registrar batalles ciutadanes com la protesta, conduïda sobretot per les associacions veïnals, contra la urbanització de la platja i la devesa del Saler o a favor de la transformació en un gran parc del llit del Túria en travessar la ciutat de València. “El Saler per al poble” i “El llit del Túria és nostre i el volem verd” són eslògans que han quedat en la història com a fites de sengles victòries ciutadanes, mentre l’oposició a la central nuclear de Cofrents no aconseguiria l’objectiu de la seua paralització i convertiria el tancament d’aquestes instal·lacions en un assumpte de reivindicació permanent que arriba fins als nostres dies.

Va haver-hi a partir del 1970 una entitat d’àmbit estatal, l’Associació Espanyola per a l’Ordenació del Medi Ambient (Aeorma), de la qual hi hagué una secció valenciana i que va celebrar el 1974 una junta general o assemblea a Benidorm en la redacció del manifest de la qual va tindre un paper destacat el sociòleg Josep Vicent Marqués, una de les figures més influents del moviment ecologista en les seues primeres dècades d’existència. Autor, entre altres assajos, d’Ecología y lucha de clases (1978), Marqués es va presentar el 1979 al Senat com a candidat independent secundat per diverses formacions d’esquerra amb un lema juganer: “Ni fam, ni fum, ni fem”. Pertanyia al que Carles Dolç qualifica d’“una nova generació en marxa” i l’orientació irònica del seu discurs, que, no obstant això, no va aconseguir portar-lo a la cambra alta, marcava una característica de l’incipient moviment.

Jaume Martínez Bonafé, professor de ciències de l’educació i reconegut impulsor de la renovació pedagògica, va militar en un dels primers grups valencians organitzats, el Col·lectiu Margarida. I va explicar en la trobada del Jardí Botànic, precisament, que la forma de comunicació que aquell grup practicava era “performatiiva i provocadora”. Pretenia “ajudar a pensar la gent des del somriure”, com pot comprovar-se en els butlletins que va publicar sota la capçalera Margarida i altres herbes.

A més de manifestacions, marxes amb bicicleta i protestes diverses, el Col·lectiu Margarida va organitzar accions com aquella en què els seus activistes van col·locar en cada portal de cada edifici de veïns de la ciutat de València un pretés comunicat d’un no menys pretés Institut Nacional de Salut en què es llevava importància als perills de l’energia nuclear, però es formulaven recomanacions, davant “el cas poc probable que es produïra el denominat accident màxim”, com “refugiar-se en llocs totalment tancats com ara soterranis, clavegueres o el mateix habitatge protegint les finestres amb planxes de ferro o plom d’uns quants centímetres de gruix”, no menjar aliments procedents d’un radi de 100 quilòmetres de la central nuclear, no beure aigua de l’aixeta o “no fer ús del matrimoni” per a evitar “malformacions congènites posteriors”.

Al Grup Ecologista Llibertari (GEL) pertanyia el professor de Secundària Emilio García, que va explicar que aquella organització pretenia “una revolució de l’alegria i per a l’alegria” en una “lluita desigual davant la societat de consum i el capitalisme”. El GEL va protagonitzar accions que avui semblen ingènues, com la de pintar clandestinament un carril bici als carrers de la ciutat de València. Els seus activistes van patir agressions d’elements de l’extrema dreta i la repressió policial en moltes manifestacions. Va convocar, per exemple, la “primera marxa a Cofrents” i va publicar un dossier sobre “les anomalies” en la construcció de la central nuclear que va tindre un impacte notable en aquell moment.

Aviat era el nom, corresponent a la sigla de l’Associació Valenciana d’Iniciatives i Accions en Defensa del Territori, d’un grup creat el 1978 a què va pertànyer l’enginyer de camins i professor d’urbanisme, avui president de l’associació La Plaça-Debats, Joan Olmos. Aquest grup, de què formaven part un ampli ventall de tècnics, professionals i destacats representants de la cultura, entre ells el mateix Josep Vicent Marqués, l’arquitecte Just Ramírez, la historiadora de l’art Trini Simó o el poeta Vicent Andrés Estellés, va elaborar un Manifest ecologista del País Valencià que sistematitzava les principals línies de treball que la lluita ecologista desenvoluparia en dècades posteriors, amb “un primer inventari de punts negres, espais amenaçats o necessitats de protecció, i una sèrie de mesures a curt termini per a aturar la degradació del medi ambient”. Olmos, com també van fer altres intervinents, va evocar dues figures fonamentals per a l’ecologisme valencià: el biòleg Miquel Gil Corell, que des de la seua posició de professor d’ecologia va donar formació i consistència científica a les seues reivindicacions, i Vicent Torres, economista i especialista en transport, mort fa poc més d’un any.

Olmos va contar com a anècdota en la seua trajectòria que durant la seua etapa com a director general d’Obres Públiques de la Generalitat Valenciana, entre el 1983 i el 1988, amb el socialista Joan Lerma com a president, es va produir la polèmica sobre el projecte de l’anomenat “tercer cinturó de ronda” de València, que implicava la destrucció d’una gran superfície d’horta i que la lluita ciutadana va aconseguir paralitzar. En un moment determinat, el conseller de l’època li va recriminar una pretesa contradicció en les seues posicions contràries a aquella obra. “Recorda que ara estàs en el govern”, li va dir.

També va passar breument per un càrrec públic en la Generalitat Valenciana, el de directora general de Conservació del Medi Natural entre el 1994 i el 1995, la professora de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València, de la qual va ser degana, Maria Àngels Ull, que va esmentar com a referències el llibre Ecologiada, 100 batallas: medio ambiente y sociedad en la España reciente, de Pedro Costa Morata, un dels fundadors del moviment ecologista a Espanya, i l’estudi publicat pel sociòleg Mario Gaviria el 1974 amb el títol Ni desarrollo regional, ni ordenación del territorio: el caso valenciano.

“Els ecologistes som una veu d’alarma”, va sostindre Ull, que va evocar, “sense caure en la nostàlgia”, la importància de l’excursionisme en els primers passos del futur moviment verd. El Centre Excursionista de València, per exemple, tenia una secció d’ecologia des de la qual es van impulsar campanyes de recol·lecció de llavors d’espècies autòctones per a fer plantacions en les muntanyes valencianes que tingueren en compte la diversitat, en oposició a les absurdes i massives repoblacions forestals només de pins que practicava l’organisme oficial, l’Icona (Institut per a la Conservació de la Natura).

Com molts altres, Ull va fer el pas d’Aviat a Acció Ecologista, creada el 1981, que va suposar un salt qualitatiu en el moviment, amb capacitat de diversificar línies de treball i d’aglutinar grups i associacions al voltant de la seua seu La Casa Verda, avui situada al carrer del Portal de Valldigna, al Carme, i que abans va estar al carrer de Mossén Femenia, al barri valencià de Russafa. Aquell grup es va unir el 1987 amb l’associació Agró i va donar lloc a l’actual Acció Ecologista-Agró, una organització no governamental reconeguda com a entitat d’utilitat pública a partir del 2015.

D’Agró (nom inspirat en l'agró roig, au aquàtica típica de llacs i marjals) venia el també biòleg Víctor Navarro, que va apuntar que els seus membres procedien majoritàriament del grup d’especialistes que va preparar els estudis previs per a la denominada “ordenació de la forest de la Devesa del Saler” i de persones associades a la Societat Espanyola d’Ornitologia. A l’hora de fer viable aquella fusió, que donaria peu a la principal organització ecologista valenciana, va evocar la tasca de Jordi Bigas (que acabaria sent un dels fundadors de Greenpeace Espanya) i de Maties Riera (que va ser president de la nova associació).

Navarro va repassar algunes fites en la lluita d’Acció Ecologista-Agró, com la defensa del parc natural de la marjal de Pego-Oliva, de la marjal dels Moros, a Sagunt, o de la marjal d’Albuixec. Aquesta última lluita va fracassar. A Albuixec, sobre un dels escassos aiguamolls que servien de refugi a una espècie de peix endèmica de la costa mediterrània, el samaruc, havien d’instal·lar-se uns depòsits de combustible i els ecologistes van recórrer als tribunals. Malgrat l’actitud receptiva del jutge, que va paralitzar inicialment el projecte, el fiscal va al·legar que “el necessari desenvolupament econòmic exigeix certs sacrificis” i, no sense abans “deportar” centenars d’exemplars de samaruc a la piscifactoria del Palmar, es va reblir la marjal del tot.

El recurs presentat al pla d’usos i gestió del Parc Natural de l’Albufera, que va ser estimat pels tribunals el 2004, o la lluita en el canvi de segle pel tancament de la central tèrmica d’Andorra (Terol), les emissions de la qual produïen una pluja àcida sobre els boscos de la comarca castellonenca dels Ports, van ser alguns dels assumptes que va esmentar Navarro. “Estem en centenars d’històries”, va afegir en referir-se, entre altres, a intervencions contra plans urbanístics, a favor de la ubicació racional de les energies renovables o contra l’ampliació de les instal·lacions portuàries de València a través de la Comissió Ciutat-Port. Darrere de totes aquestes batalles, funciona en l’organització, com un suport fonamental, la “comissió de dret ambiental” en què juristes reconeguts aporten els seus coneixements, el seu temps i les seues habilitats a les causes que assumeix Acció Ecologista-Agró.

Van puntualitzar, tant els convocants com els que van intervindre en aquest exercici de memòria històrica, que no es tractava de fer una revisió exhaustiva i completa d’un moviment en què hi ha hagut i hi ha molts altres col·lectius i organitzacions, siguen d’àmbit territorial o sectorial, però Maria Àngels Ull va resumir l’ànim dels participants en assegurar: “Hem tingut victòries i derrotes, però som una veu d’alarma que ha de continuar sonant forta”.