31 de Desembre, la festa amb set-cents anys d’antiguitat que irrita la ultradreta i divideix els mallorquins
LLEGIR EN CASTELLÀ
Antoni Llabrés Fuster encara recorda la remor dels tirs. Els fusells apuntaven al cel, per damunt d’un penó de quatre barres grogues i quatre barres vermelles. El públic aplaudia. Alguns, però, es guardaven allò que estaven pensant. A principis dels anys setanta, mentre el franquisme agonitzava com a règim polític, a ell, “un nin de Palma”, els seus padrins el duien de la mà fins a la plaça de Cort el darrer dia de l’any. Tot i estar despullat “de qualsevol reivindicació lingüística” i revestit “de folklore” –com rememora Llabrés–, era un dia gran.
La Festa de l’Estendard celebra la data en què les tropes de la Corona d’Aragó van traspassar les murades de Madina Mayurqa. Amb més de set-cents anys d’antiguitat, segons molts historiadors, és la manifestació cívica més longeva d’Europa: Ramon Muntaner ja en parla a les seues cròniques, escrites a finals del segle XIII. Tanmateix, en lloc d’erigir-se com un atractiu turístic –com passaria a Itàlia, per exemple, amb el Palio di Siena–, el 31 de Desembre –el nom que rep a nivell popular– no traspassa l’àmbit local. Potser perquè durant molt de temps s’ha hagut de convertir en un camaleó. El poder i les circumstàncies donen color als moments solemnes: mantenint la seua premissa, la Festa de l’Estendard s’ha adaptat a cada època. Per sobreviure. Aquell acte en què fa mig segle retronaven les salves dels soldats de l’Exèrcit espanyol, avui, defensa Llabrés, hauria de ser “la veritable diada de Mallorca perquè reconeix la identitat que té el seu moment fundacional en aquell episodi històric i arriba fins als nostres dies amb uns trets molt característics: llengua i cultura catalanes”.
Amb més de set-cents anys d’antiguitat, segons molts historiadors, és la manifestació cívica més longeva d’Europa
La reflexió no surt de la boca d’un personatge anònim. El nin que acudia amb els seus padrins a la Festa de l’Estendard és –a més de doctor en Dret, especialitzat en Criminologia, i professor de Dret Penal a la Universitat de les Illes Balears, on va arribar després d’una llarga etapa a la Universitat de València– el president de l’Obra Cultural Balear (OCB). “Una institució”, recorda Llabrés, “que es va fundar un 31 de desembre [de 1962] amb la simbòlica xifra de trenta-un socis i que, a mitjan anys vuitanta, va contribuir a revitalitzar aquesta celebració”. L’equivalent insular d’Òmnium, a Catalunya, que s’havia creat un any abans, i d’Acció Cultural del País Valencià, que arribaria una dècada i mitja després, ja durant la Transició.
Quan Llabrés va assumir la presidència de l’OCB –febrer de 2024–, el 31 de Desembre va deixar de ser el dia oficial de Mallorca. PP i Vox, que governen en coalició el Consell Insular, van decidir privilegiar una altra data: el 12 de Setembre. “Una diada artificial i postissa, establerta per raons purament ideològiques i polítiques”, critica l’activista per la llengua catalana.
La Festa de l’Estendard celebra la data en què les tropes de la Corona d’Aragó van traspassar les muralles de Madina Mayurqa. Per a Antoni Llabrés, president de l’OCB, és 'la veritable diada de Mallorca perquè reconeix la llengua i la cultura catalanes'
Què commemora el 12 de Setembre? El jurament, aquell dia de 1276, de la Carta de Franquesa de Mallorca –els furs de l’illa– per part de Jaume II per assumir els territoris –les Illes Balears, el Rosselló i el senyoriu de Montpeller– que li havia deixat el seu pare, Jaume I. “Un centenar de professors, d’universitat i d’institut, es van manifestar en contra de la decisió del Consell, consideren la data totalment arbitrària. Tots els reis, des de Jaume I fins als Àustries, van jurar la Carta de Franqueses. No és un fet rellevant que ho fes Jaume II”, argumenta el president de l’OCB.
La nova data triada per PP i Vox, el 12 de setembre, commemora el jurament de la Carta de Franquesa de Mallorca –els furs de l’illa– per part de Jaume II per assumir els territoris –les Illes Balears, el Rosselló i el senyoriu de Montpeller– que li havia deixat el seu pare, Jaume I
Però per a una part de la societat mallorquina, aquell rei –i els seus successors, Sanç (o Sanxo) i Jaume III– suposaria la ruptura –no només política, també cultural i lingüística– dels habitants de l’arxipèlag amb la resta de territoris de la Corona d’Aragó. Especialment, amb Catalunya. Aquestes tesis –rebatudes tant per lingüistes com per historiadors– entusiasmen Vox, deixen el PP en una posició ambigua i duen les publicacions de Sa Fundació –l’antagonista de l’OCB– a qualificar Pere IV d’“usurpador”: El Cerimoniós va ser el monarca que va reintegrar el Regne de Mallorca a la monarquia aragonesa.
“Des de l’Estatut d’Autonomia, cadascú ha triat allò que ha volgut en funció dels seus interessos. El catalanisme polític ha pres el 31 de Desembre com a diada de Mallorca. És un invent d’ara que només es va oficialitzar durant uns quants anys quan governava el PSOE amb els catalanistes. Quan la dreta va tornar al poder, les coses van tornar a estar com estaven”, sosté Mateo Cañellas Taberner, un economista que col·labora amb Sa Fundació. Per al representant d’aquesta associació –defensora del gonellisme, el corrent que insisteix que els dialectes insulars són llengües diferents del català, una versió errònia que contradiu el consens científic– la rendició de Madina Mayurqa “no és res més que la reincorporació de Mallorca a la Cristiandat, un pas més de la Reconquesta, i que fins i tot es considera com una croada perquè 1229 és també l’any en què es llança la V Croada contra els musulmans que havien pres Jerusalem”.
“Que després li han donat més connotacions lingüístiques i polítiques?”, insisteix Cañellas, “doncs sí, però sempre es va celebrar la conquesta cristiana i l’expulsió dels musulmans”. “Noltros defensam que la Festa de l’Estendard –en la qual participam portant flors a les tombes de Jaume II i Jaume III, que estan enterrats a la Seu– és una celebració local de Palma perquè la conquesta de l’illa no acaba fins anys després. Per això té més sentit celebrar la coronació de Jaume II, quan ens convertim en un ens autònom”, afegeix.
La Festa de l’Estendard és una celebració local de Palma perquè la conquesta de l’illa no conclou fins anys després. Per això té més sentit celebrar la coronació de Jaume II, quan ens convertim en un ens autònom
“Les tesis de Sa Fundació són un doi”
Que es vegi la Festa de l’Estendard com una celebració estrictament capitalina és, per a l’historiador Gabriel Ensenyat Pujol, “un doi”. “Per dos motius”, argumenta: “Fins al segle XVIII, els pobles participaven (molt) en el 31 de Desembre. Van deixar de fer-ho al llarg d’aquell segle (ai, el Decret de Nova Planta!). És a dir, tradicionalment era una festa de tota l’illa, que un canvi polític advers (per a la festa i per a moltes altres coses…) va desnaturalitzar. La resta de l’illa va ser conquerida progressivament, en efecte (Sa Fundació no ha descobert la pólvora…). Però sense una data concreta, perquè al llarg de la dècada de 1230 hi ha referències documentals de cavallers que se’n van a ‘caçar moragots’ (expressió literal). Vull dir que, si no es commemora el 31 de Desembre, no hi ha una data concreta a commemorar”.
Aquest medievalista ha passat infinites hores estudiant i revisant els documents que van narrar el retorn del Regne de Mallorca a la Corona d’Aragó: el 1990 es va doctorar amb una tesi sobre un assumpte que, tant de temps després, continua cremant i que aquest professor de la Universitat de les Illes Balears no ha deixat d’analitzar. El 2011, en una entrevista concedida a Última Hora, a més d’insistir que “mai no ha existit un mallorquinisme aliè al catalanisme”, Ensenyat afirmava que els reis mallorquins amb prou feines van ser autònoms “tres anys” respecte als seus parents aragonesos. I que tot va acabar quan El Cerimoniós va aprofitar les súpliques de cavallers i mercaders –de Mallorca i del Rosselló– a causa del caràcter “despòtic i poc negociador” de Jaume III per deposar el seu cosí, que moriria el 25 d’octubre de 1349 a la batalla de Llucmajor. Allà va ser derrotat mentre intentava recuperar el control d’un regne que ja havia perdut.
Així, el doctor Ensenyat reforça el seu punt de vista amb exemples propers. En el context històric i també en el geogràfic: “Allò que es commemora en aquests casos (València, Granada…) és la conquesta de la ciutat, que era la clau, perquè sempre quedaven nuclis de resistència. Bé, a València el 1238 encara quedava una bona part del país en poder dels musulmans… (de fet, no va ser conquerit del tot fins a la caiguda de Xàtiva el 1244). I ningú (ni tan sols els blavers!) no qüestiona que el 9 d’Octubre sigui la festa de la Comunitat Valenciana”.
Allò que es commemora en aquests casos (València, Granada…) és la conquesta de la ciutat, que era la clau, perquè sempre quedaven nuclis de resistència. Bé, a València el 1238 encara quedava una bona part del país en poder dels musulmans. I ningú (ni tan sols els blavers!) no qüestiona que el 9 d’Octubre sigui la festa de la Comunitat Valenciana
Insults i amenaces el darrer dia de l’any
L’estira-i-arronsa identitari va calar en la Festa de l’Estendard. Especialment, en l’ofrena floral que, la revetlla, coincidia amb la manifestació convocada per l’OCB amb un marcat caire catalanista. Per repassar els fets més propers, és interessant rellegir les pàgines de Gonellisme: particularisme i secessionisme lingüístics a les Illes Balears, el llibre que el 2018 va dedicar Xavier Canyelles Ferrà –naturalista, il·lustrador, escriptor, còmic– al rerefons del 31 de Desembre:
“Cada any, la celebració del 31 de desembre genera polèmica a Mallorca. (...) Un exemple clar és el que publicava Última Hora el 30 de desembre de 2009: ‘Un any més, l’ofrena floral als peus de l’estàtua eqüestre del rei Jaume I a la plaça d’Espanya va estar marcada pels insults entre espanyolistes i catalanistes. ‘Som mallorquí, no català’, ‘Aneu-vos-en a Catalunya’ o ‘Jo som espanyol’ van ser algunes de les frases que corejaven els primers als segons, que van respondre amb crits de ‘Fora l’ocupació’ i ‘Fora, fora la bandera espanyola’”.
La tensió tornà a brollar, el 2014, durant el Sermó de la Conquista, que es pronuncia a la parròquia de Sant Miquel, o, dos anys més tard, quan el Consell de Mallorca va aprovar el canvi de data de la diada. Escriu Xavi Canyelles al seu llibre: “Els sectors gonellistes es van negar a la catalanització de la Diada i es van mostrar partidaris de conservar la festa del 12 de Setembre (...) A la sala de plens hi van assistir socis i simpatitzants del Grup Anticolonialista Balear [un grup secessionista que reclamava la independència tant d’Espanya com de Catalunya] i de la Fundació Jaume III [antecessora de Sa Fundació], que mostraren cartells amb lemes com ‘No volem més imposicions catalanistes’, destacant especialment la paraula més, en referència al partit polític Més per Mallorca”. Els ecosobiranistes presidien llavors el govern insular.
“El 31 de Desembre és una data incrustada en l’ADN de l’OCB; no s’ha deixat de celebrar ni en les pitjors circumstàncies. Va ser el poble qui la va salvar de manera espontània quan pitjor estaven les coses”, sosté Llabrés, tot rememorant els més de cent anys –entre finals del segle XVIII i principis del XX– en què el català va estar vetat en els actes, fins que Antoni Maria Alcover, el religiós a qui anomenaren l’apòstol de la llengua, el va tornar a emprar en el Sermó de la Conquista. Va ser el 1904, pocs anys abans de l’enderrocament de la Porta Pintada. Allà s’hi dramatitzava l’entrada de Jaume I i hi finalitzava una cavalcada en què participaven les diferents classes socials de la ciutat. La seua demolició, el 1912, va fer impossible recuperar velles tradicions.
“Hem passat”, prossegueix el president de l’OCB, “de la semiclandestinitat de la dictadura franquista, a la Transició, a l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia i a legislatures en què s’ha avançat i d’altres, com l’actual, en què s’ha retrocedit”. “Per això, ara que torna a posar-se en dubte l’oficialitat del 31 de Desembre, l’any passat ja vam decidir organitzar, a més de totes les activitats que es duen a terme durant aquests dies a les quaranta-una delegacions que tenim repartides pel territori, una trobada a la plaça de Sant Jeroni de Palma, juntament amb Joves de Mallorca per la Llengua. Per respecte als actes institucionals als quals assistirem, començarà just després”, afegeix.
La ressignificació d’un episodi bèl·lic
–S’hauria de ressignificar la Festa de l’Estendard, senyor Llabrés? Igual que altres festivitats, commemora una conquesta que va acabar amb l’expulsió i l'aniquilació dels habitants que ja tenia l’illa, musulmans. Medievalistes com Antoni Mas Forners reivindiquen que el 31 de Desembre hauria de ser, a més d’un esdeveniment antibel·licista, un homenatge als andalusins que van ser vençuts.
–Tot i que no es poden rellegir episodis històrics des de la perspectiva actual, la mortaldat que va patir la població preexistent, musulmana, no pot ser motiu de celebració. La diada d’un poble ha de ser transversal, compartida per la majoria social. És feina de tots aconseguir-ho, posant al centre qüestions que ens puguin unir i deixant de banda aquelles que poden resultar divisives.
–Entre la contraprogramació de la Nit de Cap d’Any –que fa dècades no se celebrava tant–, la despolitització de la societat i el conflicte entre gonellistes i catalanistes, tem que el 31 de Desembre quedi com una data que només celebrin els votants de Més?
–Seria negatiu que això passàs, perquè la diada d’un poble ha de ser transversal, compartida per la majoria social. És feina de tots aconseguir-ho, posant al centre qüestions que ens puguin unir i deixant de banda aquelles que poden resultar divisives.
El desig de Llabrés és, tanmateix, poc menys que una entelèquia, segons el politòleg Pau Torres. Mallorquí i resident a Barcelona, a la primavera espera defensar a la Pompeu Fabra la seua tesi sobre nacionalisme en territoris que no disposen d’estructures estatals. Les maneres tan diferents de llegir els mateixos fets històrics li desperten, per tant, un interès especial: “A les Balears, com també va passar a la Comunitat Valenciana, hi va haver un gran debat sobre els símbols a recuperar durant l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia. I així esteim: continuam sense himne oficial i no es va assolir un consens tan clar al voltant de la bandera o de l’escut com sí que hi va haver a Catalunya. La diada de Mallorca és un d’aquests fronts oberts on encara hi ha conflicte”.
–Per què?
–Si tenim al davant una festa civil que reivindica la catalanitat de Mallorca –ni que sigui a nivell simbòlic–, políticament això és poderós i, en un determinat context, podria atracar posicions amb Catalunya. El contraargument és que Mallorca va ser un regne independent: és aquí on la dreta troba en el 12 de Setembre un escut per protegir-se davant qualsevol idea pancatalana. Davant aquesta idea neix el fet de presentar-se com a autosuficients: el no mos fareu catalansque que tant d’èxit ha tengut també a València. Aquí hi ha el punt més curiós: negar la catalanitat alhora que es reafirma l’espanyolitat d’aquests territoris. Una diada és una oportunitat per definir la comunitat que cada partit vol representar; una arma molt poderosa, perquè aquestes celebracions creen marcs mentals.
Si tenim al davant una festa civil que reivindica la catalanitat de Mallorca –ni que sigui a nivell simbòlic–, políticament això és poderós i, en un determinat context, podria acostar posicions amb Catalunya. El contraargument és que Mallorca va ser un regne independent: és aquí on la dreta troba en el 12 de Setembre un escut per protegir-se davant qualsevol idea pancatalana
Les festes nacionals també poden reforçar la popularitat de qui les promou. N’hi ha prou de llegir les cròniques de finals dels anys noranta per comprovar el focus mediàtic de què gaudia Maria Antònia Munar cada 12 de Setembre quan presidia el Consell Insular. La líder d’Unió Mallorquina –anys abans de ser processada i condemnada per malversació, prevaricació, frau a l’Administració i falsedat en document oficial– va ser qui va dotar l’illa d’una diada oficial, però va donar per bona la que més feria al seu principal adversari polític: el Partit Socialista de Mallorca, germen de l’actual Més. Munar es va regalar diversos banys de masses, vitals per mantenir-se com a clau de govern a les principals institucions de les Illes Balears. Alhora, la seua decisió obrí la caixa dels trons.
Els efectes, tal com analitza el politòleg Torres, perduren fins avui: “Vox defensa que l’arrelament de Mallorca a la nació espanyola va més enllà d’una Constitució i d’un Estatut (i, en un gir sorprenent, ho vincula a les tesis que veuen el Regne de Mallorca com un element diferenciat de tot allò català). El PP, encara que s’hi tapi un poc, acaba afavorint aquestes posicions i, com s’ha vist cada vegada que ha intentat rompre el consens lingüístic, això li ha generat un problema. A l’altre extrem, tenim Més, que considera que Mallorca és una nació i sosté, en part, posicions pancatalanistes. I, finalment, hi trobaríem el PSOE, fent un rol semblant al del PP, però emprant recursos menys sentimentals i més acadèmics: respecta una posició segons la qual els mallorquins conformen una comunitat amb uns drets propis (reconeguts en l’autogovern) i que quedaria avalada pel fet de compartir certs atributs amb la resta de territoris d’Espanya que són catalanoparlants. Tot i que el socialista és un partit federal, aquestes peculiaritats no acaben de definir-se perquè generen incomoditat. Per això, PP i Vox han anat amb tot en el canvi de data de la diada”.
–Quines conseqüències té aquesta divisió en les polítiques que arriben al ciutadà?
–[riu] La divisió és insuportable! El consens ens faria millors i ens ajudaria a articular reivindicacions d’un altre tipus, per exemple, davant Madrid. En societats altament atomitzades, on no existeix el sentiment de formar part del mateix grup, és molt difícil que hi hagi una resposta civil forta perquè no hi ha capital social. Sense gent organitzada ni assemblees de veïns ni comitès locals de partits polítics… no hi ha rendició de comptes ni confiança mútua. Encara que les banderes tenguin mala fama de vegades, crec que, en aquest cas, seria positiu trobar un punt intermedi que pogués unir una societat en estat de dissolució –especialment, a Mallorca i Eivissa–, amb tot el que això comporta per al nostre propi benestar. La meua proposta –sé que sonarà impopular– és que puguin conviure el 31 de Desembre i el 12 de Setembre, donant-li a cada festa un context complementari.
0