Confessions d’una lectora compulsiva

De vegades ocorre: mentre caminem, creuem un semàfor, o baixem al metro, copsem fragments de converses curtes, efímeres, aïllades, però que en ocasions es deixen entendre. Ahir, mentre creuava una avinguda, vaig escoltar uns segons d’aquesta conversa: “He vendido Diccionari per a ociosos, tía, y lo mejor es que el que me lo ha comprado ni siquiera es un estudiante de Bachillerato, era un señor mayor que lo quería leer!!”. 

Vaig girar el cap per veure d’on venia la conversa, dues joves d’a penes vint anys que es dirigien escales avall del metro. Dues estudiants a qui els estranyava que algú, un lector, volgués llegir Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, sent que no havia d’examinar-se’n. Uns raonaments que donen molt a pensar...

Em ve al cap que potser aquest senyor l’ha comprat perquè desitjava llegir-lo i no tothom té recursos per adquirir llibres de primera mà, o s’estima els llibres usats, o potser el comprava per als seus fills o per als seus nets. O ves a saber!

Contada l’anècdota, no puc deixar de connectar-la amb l’enrenou que aquests darrers dies hi ha hagut a les xarxes socials i als diaris, digitals i empaperats, a causa de les provocacions “innocents” de l’empresària madrilenya i celebritat d’internet (així la presenta Wiquipedia) Maria Pombo. 

En essència, la senyoreta Pombo –una nena que va estudiar en un col·legi vinculat a l’Opus Dei– venia a dir que les persones que lligen no són millor persones que les que no lligen i que, per tant, llegir o tenir una biblioteca extensa a casa, no és garantia de cap bondat. I no seré jo qui li ho discutirà. Ara bé, no llegir i no tenir llibres a casa tampoc és garantia de res: ni de bondat, ni d’empatia, ni de generositat, ni d’intel·ligència, ni de res. Insistia, doncs Pombo, en què no hi ha cap problema perquè la gent no li agrade llegir, i reivindicava el dret a dir-ho en veu alta i amb el cap ben alt: “no m’agrada llegir, i què”.

Doncs, benvolguda, no passa absolutament res. El món girarà igualment li agrade llegir a vostè o no. Ara bé, una altra cosa és que vostè faça apologia de la ignorància i del seu menyspreu de la literatura i d’un ofici tan digne i antic, com és escriure, que n’alce un estendard i que, a sobre, pretenga comercialitzar-lo i traure-li un rèdit econòmic. Que vostè no vol llegir! Cap problema, no llija, ara bé, no marege!

Li diria que tot l’enrenou que vostè ha posat en marxa en poc de temps a través de mitjans i canals diferents i del qual també ara jo me’n faig ressò, el va resumir Joan Fuster fa unes dècades en dos aforismes. Què qui fou Joan Fuster? Vostè sabrà, al capdavall, llegir no serveix de res. Què és un aforisme? Tampoc li ha de canviar molt la vida saber-ho. No saber-ho, en tot cas, la fa més ignorant. Però a vostè la ignorància no li fa nosa.

Doncs mire, un conegut aforisme de Joan Fuster  –“els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”– planteja o suggereix un gran tema, que ha estat objecte de discussió i reflexions diverses al llarg del temps, en les seues múltiples dimensions: Es pot imaginar una vida sense llibres?

Vostè sí pot, i se’n vanta, els seus seguidors sembla que també. Jo no, els meus lectors tampoc, segurament. Així doncs, vostè i jo partim de paràmetres ben distints, i això no ens fa millors ni pitjors persones, però sí diferents. Per tornar a Fuster li recordaré allò que ens deia ell: “No faces de la teua ignorància un argument”. I aquesta és la clau de tot el soroll que provoquen persones com vostè a les xarxes socials: magnifiquen la ignorància i menyspreen el coneixement, la cultura, el llegat de la Il·lustració, i tantes altres coses...

Jo només li diré que, en el meu cas, els llibres i la vida van units. I com insistia Fuster –mai em cansaré de citar-lo, per cert, ell va viure llegint–: “Llegir no és fugir, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera”.

Doncs sí, llegir és seguir vivint. Viure intensament, la nostra vida i la de tots aquells que escriuen, la dels personatges que construeixen. I no hi ha millor pau que la que aporta una bona estona de lectura, a l’ombra d’una figuera, a la platja de bon matí o al capvespre, asseguda en un sofà i enrotllada amb una manta en un dia de pluja i ventós, convalescent d’una malaltia, tancada per un confinament, mentre esperes una sessió de quimioteràpia, asseguda al metro, fent cua a l’aeroport, siga on siga. Llegir és un gest íntim, de recolliment, però també és obrir-se al món, i sovint aporta més preguntes que certeses, i enderroca murs.

Per mi els llibres són una manera de viure: m’han fet qui soc, m’han ensenyat a escriure, a parlar, a moure’m per la vida amb més seguretat, m’han regalat amistats. Em van salvar d’una derrota abans de temps i quan van nàixer els meus fills, m’amagava per poder llegir: un moment de lectura era tot el que desitjava. I desitjar és estar vius. 

Amb tot, també he viscut moments en què em costava llegir i concentrar-me, o en què saltava neguitosa d’un llibre a un altre i reivindicava el meu dret puntual a no llegir. No sempre som els mateixos. I si algun dia sent curiositat, li recomane que fullege un llibre de Daniel Pennac, Com una novel·la, un escriptor francès, on va escriure un decàleg del lector molt suggeridor: Els deu drets del lector. I el primer dret és, precisament, El dret a no llegir: “Estem rodejats de persones que no llegeixen. La llibertat d'escriure és incompatible amb l'obligació de llegir. En el fons –escriu Pennac–, el deure d'educar consisteix, mentre s'ensenya els nens a llegir, a donar-los els mitjans per jutjar lliurement si senten o no senten ”la necessitat dels llibres“. 

“Les idees clares, els sentiments confusos”, cite de nou Joan Fuster, i pel que veig, vostè és tota una sentimental, amant de la foscor.