Moderats de dreta votaran esquerra

L’ideari de la dreta s’ha anat fent molt prim. Una dreta suposadament moderada que no té problemes a l’hora d’apropar-se ideològicament -o políticament, si convé- a l’extrema dreta post o neofeixista, que havia restat al marge, per motius del tot evidents, en el consens democràtic europeu des del final de la Segona Guerra Mundial. Ara ja no. Tot dona a entendre que això és producte de l’onada destructiva que es va originar als Estats Units, de la mà de Donald Trump.

Aquest ex president, avui sotmès a escrutini judicial pels seus delictes, ha fet malbé els grans consensos democràtics. És inenarrable el mal que ha fet. Projecta dubtes i ombres molt fosques -com ara quan va animar l’intent de colp d’estat postmodern: no guàrdies civils amb bigot, sinó multituds disfressades, com un xarivari, al Capitoli de Washington- sobre el funcionament i la naturalesa real d’un país-continent fonamental del món contemporani. Un país que més enllà de les ombres imperialistes va salvar la democràcia en dues o més ocasions i que volens nolis marca tendència.

Però la dreta, que abans tenia idees i propostes, ara s’ha vist arrossegada per una dinàmica simplificadora i absurda. Demanen, pràcticament tan sols, rebaixa d’impostos. Al Regne Unit en una setmana han hagut de retirar la proposta, perquè la lliura esterlina s’havia enfonsat i el dogmatisme ultraliberal era del tot inviable. ¿Com es poden proposar rebaixes impostos a les grans fortunes i patrimonis? Només s’explica per la falsa ruta que ha pres Madrid, amb la presidenta Ayuso, paradigma del trumpisme ignorant. Ayuso es considera espanyolista, però contribueix com ningú a erosionar una idea raonable -solidària, cohesiva- d’Espanya amb el seu dumping fiscal que destrossa el paràmetres mínims de coherència i equilibri territorial, i que ha hagut d’esmenar el govern de Pedro Sánchez.

A veure. ¿Es poden proposar rebaixes fiscals (a les rendes altes), cosa que reduiria la recaptació final de conjunt, alhora que es demana pujar la despesa militar, la inversió en infraestructures, AVES per a tothom i tota la resta, subvencions agràries, i no es diu obertament que es voldria reduir la despesa social? És un despropòsit, una barbaritat, una incoherència. Una contradictio in terminis. Pot ser, sí, música celestial a les oïdes dels benestants de rendes altes més curts de mires. Però no té cap ni peus. Més encara quan a Europa tot seguit apunten amb molta raó: ¿com és que demaneu Fons Europeus Next Generation, i la resta, i alhora rebaixeu la pressió fiscal a nivells inferiors a la mitjana europea? Una incoherència insolidària absurda que pot passar factura.

Però és que, a més, al País Valencià la dreta que es considera mainstream o respectable, molt malament aconsellada, ha dipositat la seua confiança en un zaplanista d’Alacant, justament quan Anticorrupció demana 20 anys de presó al seu mentor. I no content amb això aquest tipus furga en velles ferides, atia l’anticatalanisme, trau a passejar el fantasma dels Països Catalans. I enfronta Alacant amb València. Perquè a Alacant estimula l’irredemptisme i el recel antivalencià... Pura destrucció, insensata, incoherent.

Per tot això, vist el panorama, no és gens agosarat considerar que molts sectors moderats o conservadors, però de trellat, gent de senderi, votaran esquerra o, en tot cas, no votaran el PP/Vox. Ja poden vindre vents contraris -més de quatre, que apuntava Jordi Palafox- però hi ha memòria històrica.

Una enquesta recent ho deixava clar: molts votants de dretes prefereixen Joan Ribó com alcalde. Alguns s’equivoquen molt. A València hi ha el sòcol d’una burgesia il·lustrada, culta, que ha passat per la Universitat i que fa molts anys donava suport inequívoc a la República. Tot ha canviat molt, certament, les generacions s’han succeït. Però de cap manera es pot pensar que una extrema dreta “desacomplexada”, amb tot el que això implica, tinga possibilitats serioses a València i al conjunt del País Valencià, també dit en termes oficialistes (que caldria canviar algun dia) Comunitat Valenciana. Imaginar que una coalició entre els líders del PP com Mazon o Cartalà i J.L. Roberto o similars pot guanyar a València és errar de cap a cap.  Hi ha un estrat social molt important a València hereu del republicanisme o d’un cert radicalisme democràtic. No suporta el feixisme ni la denigració de la cultura o de la Universitat. Té forta presència en les capes mitjanes laiques i en els ambients professionals.

També hi ha un estrat social altament significatiu a les comarques centrals, a Gandia, Alcoi, Castelló, a la Ribera, la Vall d’Albaida, a Borriana, a Ontinyent, a la Marina, a l’Horta... que parlen i senten en valencià. Poden ser moderats, conservadors, de dretes, empresaris d’èxit (com molts a Gandia o a la Marina), però no els agrada gens ni miqueta una força política que menysprea el valencià, que fa castellanisme obert, que no parla valencià, que li fa vergonya, el nega, i amaga tot plegat en la gran mentida de l’anticatalanisme, que tant de mal ha fet als interessos col·lectius. Com si estiguérem en els temps foscos d’una Transició encara no del tot explicada ni esclarida, respecte de la qual agents actius i nefastos d’aquell temps -com M.C. Reyna- encara poden mentir amb impunitat.

Molta gent moderada, conservadora o de dretes, però valencians, no votaran el PP actual, que coincideix amb els ultres que miren d’acabar ignominiosament amb la tradició i la realitat viva d’un poble que va fundar Jaume I el 1238, fa ja tant anys. I la imatge de gent com Ximo Puig i Aitana Mas -un Botànic que no s’ha desgastat com “ells” voldrien-  ajuda molt a enfortir una tendència essencial per al nostre futur com a poble.