Sense gestió hi haurà més foc. Amb gestió, tindrem un territori més segur i més viu

Muntanyes abandonades, incendis assegurats: la gestió forestal que ens falta

El tema dels incendis forestals torna a estar candent estes setmanes. Des de Catalunya fins a Galícia, passant per Castella i Lleó i Extremadura, les flames han arrasat milers d’hectàrees. Des de l’experiència i el que he vist en zones afectades, vull compartir algunes reflexions que també ens interpel·len al País Valencià.

Els incendis forestals són hui una de les majors amenaces per al nostre entorn rural i el nostre patrimoni natural, sobretot a les zones d’interior. Flames incontrolades, pobles arrasats, milers d’hectàrees cremades... autèntiques catàstrofes que es repeteixen cada any.

Cada estiu, el fum i les flames es convertixen en protagonistes de les notícies. L’escenari és sempre el mateix: avions i helicòpters descarregant aigua, veïns desallotjats, carreteres tallades, boscos i conreus destruïts. Quan el foc s’apaga, arriba el silenci, les promeses polítiques i la resignació. Però darrere d’esta rutina hi ha un problema molt més profund i incòmode: les nostres muntanyes estan abandonades.

Una muntanya carregada de combustible

Durant segles, la muntanya valenciana no era un espai “salvatge” com sovint la veiem hui. Era un espai viu, aprofitat i gestionat: ramaderia extensiva, llenya, carbó vegetal, cultius en bancals, recollida de plantes medicinals. Tot això creava un paisatge mosaic, més resistent al foc.

Amb l’abandonament rural, el panorama va canviar. Quan els llauradors i ramaders deixaren de treballar per falta de rendibilitat, quan les cabres i ovelles deixaren de pasturar, quan l’explotació tradicional de llenya va caure en desús, el bosc va créixer sense control. El resultat: un territori fràgil i preparat per a cremar-se.

A més, la propietat forestal està molt fragmentada: milers de parcel·les menudes, moltes en mans de famílies que ja no viuen al poble. Qui invertirà a netejar o aclarir un tros menut sense cap benefici econòmic? El problema és estructural.

Normatives que no arriben a terra

Sovint sentim que “la muntanya no es pot tocar” o que “això és cosa de l’Administració”. Però és fals. La llei marca obligacions clares tant en terrenys públics com en privats. El problema no és la falta de normativa, sinó la falta d’aplicació i recursos.

Terrenys públics: es poden i s’han de gestionar

Els terrenys forestals de la Generalitat, els ajuntaments o l’Estat no poden quedar abandonats.

La llei obliga les administracions a:

• Elaborar plans de gestió forestal (ordenació, repoblació, aclarides, tallafocs).

• Promoure i autoritzar aprofitaments tradicionals: llenya, biomassa, fusta, pasturatge o caça ordenada.

• Fer treballs de prevenció d’incendis: cremes controlades, franges de seguretat, punts d’aigua i accessos.

És a dir: es poden tocar i s’han de tocar, sempre amb criteri i dins d’un pla aprovat. El que està prohibit és urbanitzar, transformar massivament o talar sense control. El mite de la muntanya “intocable” és fals: el que passa és que moltes vegades no hi ha pressupost ni personal per a fer la gestió que tocaria.

Terrenys privats: obligacions sovint incomplides

La major part de la superfície forestal valenciana és privada, i els propietaris també tenen deures:

• Mantindre els terrenys en condicions que reduïsquen el risc d’incendi.

• Respectar les franges de protecció obligatòries (mínim 30 m nets de vegetació seca al voltant d’urbanitzacions i nuclis habitats).

• Permetre l’accés als serveis d’extinció en cas d’emergència.

En teoria, si un propietari no neteja, l’ajuntament o la Generalitat poden sancionar-lo i fins i tot actuar d’ofici, passant-li després la factura.

En la pràctica, això quasi mai passa:

• Els ajuntaments menuts no tenen mitjans jurídics ni econòmics.

• Molts propietaris viuen lluny o desconeixen que encara tenen la parcel·la.

• El cost de la neteja sol superar el possible benefici d’un tros menut i abandonat.

El resultat és que moltes parcel·les privades són autèntics polvorins.

El canvi climàtic: accelerador, no excusa

És cert que el canvi climàtic agreuja el problema. Les onades de calor són més llargues i intenses, la sequera asseca la vegetació i el vent de ponent fa que el foc avance a velocitats impossibles de controlar.

Però el canvi climàtic és l’accelerador, no la causa de fons. Un incendi només corre si té combustible. I al nostre territori el combustible sobra. Cada grau més de temperatura multiplica el risc si la muntanya continua sense gestionar-se.

Conseqüències ambientals i socials

Quan crema la muntanya no sols perdem arbres: perdem sòls, biodiversitat, seguretat i futur. Les conseqüències són devastadores:

• Pèrdua de biodiversitat: milers d’espècies animals i vegetals resulten afectades, moltes de manera irreversible.

• Emissió massiva de CO₂: els incendis alliberen tones de gasos d’efecte hivernacle.

• Desplaçament de comunitats: evacuacions, danys a vivendes, pobles arrasats.

• Impacte econòmic: destrucció de cultius, infraestructures i recursos turístics.

Les pèrdues per al sector agrícola, ramader i rural són milionàries.

Alternatives viables: de la teoria a la pràctica

El discurs és conegut: “cal previndre, cal gestionar”. Però, què significa realment? Hi ha experiències concretes que funcionen:

• Ramaderia extensiva: cabres i ovelles netegen el sotabosc i reduixen combustible, a més de generar activitat econòmica.

• Recuperació de pastures i aclarida de boscos: tallar arbres massa densos, obrir clars i recuperar bancals fa que els incendis siguen més fàcils de controlar.

• Biomassa forestal: el que ara és un risc podria ser un recurs energètic local. A altres regions ja hi ha pobles sencers amb calefacció de biomassa.

• Gestió col·lectiva: a països com França o Itàlia, els propietaris forestals s’associen per gestionar conjuntament els boscos i accedir a ajudes.

• Educació i implicació ciutadana: la muntanya no és un decorat d’oci, és part del territori productiu.

Cal exigir polítiques valentes i consumir d’una manera que mantinga viu el món rural.

El pes de la història

Fa només cinquanta anys, el foc era un risc, però menys devastador. Per què? Perquè la muntanya estava viva. Hi havia pastors, llenyaters, collidors d’espart, carboners. El bosc tenia un valor i, per tant, estava controlat.

Recuperar eixa situació no vol dir tornar al passat, sinó adaptar aquella saviesa a les necessitats del segle XXI: fer del bosc un recurs sostenible, no un problema.

Un futur a decidir

Cada incendi que arrasa milers d’hectàrees és també una pèrdua de sols, biodiversitat i oportunitats de futur. La muntanya cremada triga dècades a recuperar-se, i moltes vegades el que renaix ja no és el bosc madur que teníem, sinó un matollar encara més inflamable.

És un cercle viciós. Si continuem amb el model actual —apagar, lamentar i oblidar fins al pròxim foc—, el futur és clar: més incendis, més grans, més freqüents i més cars.

Però hi ha alternativa. Amb planificació, inversió i implicació ciutadana, podem transformar el risc en oportunitat. La muntanya no pot ser només un decorat. Necessita ser gestionada, aprofitada amb criteri i cuidada amb responsabilitat. És una part fonamental del nostre territori i de la nostra identitat.

El missatge és clar: sense gestió, el futur seran més incendis i més devastadors. Amb gestió, el futur pot ser un territori més segur, més viu i més sostenible. La tria és nostra.